Un efecte bumerang de tres anys pot desarmar el PP en la guerra al TC contra l’amnistia

La guerra contra l’amnistia s’acaba de traslladar al Tribunal Constitucional espanyol, amb una pluja de recursos que comença ara i que encapçalen el PP i la sala del Suprem que presideix Manuel Marchena, que ja té presentada una qüestió d’inconstitucionalitat que es començarà a tramitar dimarts vinent. Abans d’un any s’hauria de saber què resol el TC sobre la constitucionalitat de la llei, arran d’aquests recursos, i com resol els recursos d’empara que li arribin dels beneficiaris de la llei a qui, com el president Carles Puigdemont, com Oriol Junqueras i la resta de perseguits i condemnats per malversació per l’1-O, se’ls nega l’aplicació. Una resolució favorable del TC forçaria els jutges a aplicar la llei. La majoria de magistrats del plenari del tribunal ara és afí al PSOE, i se suposa que avala la constitucionalitat de l’amnistia. Però el PP maniobrarà per provar d’alterar aquesta majoria amb recusacions de magistrats a qui considera contaminats, tal com va fer de manera reeixida en la deliberació sobre l’estatut. Però ara se’n sortiria?

Ara per ara aquesta majoria penja d’un fil. Dels set magistrats del sector anomenat progressista, pels cinc que té el conservador, en resten sis, després de l’abstenció en la deliberació sobre la llei d’amnistia que ha anunciat aquesta setmana l’ex-ministre socialista Juan Carlos Campo. Campo se’n vol apartar perquè, com a ministre, no tan sols va participar en la concessió dels indults als ex-presos polítics sinó que va fer valoracions contràries a la concessió d’una amnistia.

Al PP li cal apartar dos magistrats més, i els té assenyalats: la primera, la catalana Laura Díez, ex-alt càrrec del govern espanyol com a assessora jurídica del ministre de la Presidència amb Carmen Calvo i amb Félix Bolaños, que ha estat precisament un dels artífexs de l’acord polític sobre l’amnistia; i el segon, el president, Cándido Conde-Pumpido, a qui consideren una corretja de transmissió de la Moncloa. Si les dues recusacions reeixissin, es capgiraria la majoria en el plenari, que passaria a ser contrària a la constitucionalitat de l’amnistia.

Però l’estratègia del PP té un problema: una maniobra impulsada pels seus magistrats ara fa tres anys se’ls pot girar en contra. El desembre del 2021, el ple del TC va dictar una resolució desesperada quan es va veure acorralat per les defenses dels ex-presos polítics i els exiliats, que van anar deixant en evidència la manca d’imparcialitat d’uns quants magistrats a l’hora de dictar cap resolució que els afectés.

Aleshores el Tribunal Constitucional era al límit del col·lapse, quan havia d’anar resolent els recursos dels dirigents independentistes afectats per la repressió judicial pel Primer d’Octubre, com a pas previ per anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Perquè una gran part dels seus magistrats tenien una manca evident d’imparcialitat a l’hora de resoldre cap recurs sobre els dirigents independentistes. Dos d’ells van apartar-se de la deliberació arran de les recusacions que els havien presentat: Antonio Narváez (que ara ja no és magistrat), que havia qualificat l’1-O de cop d’estat encobert i de ser pitjor que el 23-F, i Conde-Pumpido mateix, que en un acte va dir que els presoners i els exiliats se situaven “al marge del dret” perquè agitaven “la bandera pretesament democràtica per a subvertir la constitució”.

N’hi havia dos més, dos nous magistrats que van entrar aleshores al plenari, que eren en el punt de mira dels advocats dels represaliats: Enrique Arnaldo i Concepción Espejel, per manifestacions públiques semblants. Però el ple va fer pinya i els va salvar, tot refusant les recusacions. Van canviar de cop i volta la doctrina per evitar el col·lapse i la vergonya, i en una resolució van afirmar, rotundament, que les opinions expressades pels magistrats abans que fossin membres del TC no n’afectaven la imparcialitat.

I això que, entre més qüestions, Arnaldo té un llibre que lloa la figura de Manuel Marchena i el seu paper com a president del tribunal en el judici contra el procés; que insulta els qui van criticar la querella del fiscal José Manuel Maza per rebel·lió contra els membres del govern i la mesa del parlament; que va signar un manifest espanyolista que es titulava “Aturar el cop d’estat”… I Espejel, quan era presidenta de la sala penal de l’Audiència espanyola, va tenir contacte directe amb una causa que afecta presos i exiliats: el judici contra Josep Lluís Trapero. Es va oposar a l’absolució del major i va emetre un vot particular contra la sentència, tot demostrant una bel·ligerància evident envers Puigdemont i els membres del seu govern.

El TC va evitar que cap d’ells també s’hagués d’abstenir, per por del col·lapse; perquè s’haurien quedat sense quòrum. Tots dos continuen essent magistrats del TC, que deliberaran sobre la llei d’amnistia en el procés independentista. Però aquella maniobra per salvar-los pot ser esgrimida ara per impedir que ni Laura Díez ni Conde-Pumpido s’hagin d’apartar de la deliberació sobre la constitucionalitat de l’amnistia i sobre els recursos d’empara per la inaplicació que en fan alguns jutges.

L’argument que es van empescar aleshores és irrefutable ara: “No es pot pretendre de recusar un jutge per l’únic motiu de tenir un criteri jurídic anticipat sobre allò que ha de resoldre. No només el Tribunal Constitucional, sinó també la resta de tribunals jurisdiccionals han de ser integrats per jutges que no tinguin la ment buida sobre els afers jurídics sotmesos a consideració.”