07.03.2019 - 00:45
|
Actualització: 07.03.2019 - 08:12
El mateix dia en què el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos i la secretària judicial en els escorcolls del 20-S al Departament d’Economia, Montserrat Del Toro, fomentaven els delictes de rebel·lió i sedició amb sengles declaracions al Tribunal Suprem, a deu minuts escassos caminant, al Centre Cultural Blanquerna, un documentari posava de manifest la politització del judici. És Causa especial 20907/2017, dirigit i produït per Jaume Roures, i que ja es va emetre fa mesos a TV3. Com que cap televisió espanyola no l’ha volgut emetre, ahir el van projectar en ple carrer d’Alcalá. I la rebuda va ser bona, però amb tensió en l’acte que es va fer en acabat.
La sala, amb capacitat per a unes cent persones, es va omplir de gom a gom. A Madrid el judici no desperta pas gran interès i la cobertura que en fan els mitjans és mínima, però sempre hi ha gent disposada a saber-ne més. En aquest cas, gràcies a un relat que retrocedeix fins a l’estatut, per explicar com s’ha arribat a la judicialització actual, i quin és el nivell de politització de la justícia espanyola.
La voluntat de deixar-ne testimoniatge va guiar els pares del film, el productor Jaume Roures –que a l’últim no pogué assistir a l’acte–, i Lluís Arcarazo, realitzador i guionista. Mediapro ha creat una trilogia que posa imatge i so als mesos més tensos del procés: 1-O, 20-S i Causa especial 20907/2017.
‘La trilogia és fruit d’un sentiment d’estupefacció, d’estat de xoc. La vam començar per desacreditar un relat que deia que l’1-O no havia passat res. Llegies El País, El Periódico, miraves la televisió, i veies que tot allò que havia passat s’anava diluint. No ho podíem permetre’, explicava al públic després de la projecció del documentari, acompanyat del delegat del govern a Madrid, Ferran Mascarell, i de José Luis Lara, productor audiovisual.
Les intervencions dels espectadors, la major part, van derivar en comentaris. Com el que va fer un home, que digué que el film posava en evidència que la democràcia perilla: ‘Aquest documentari fa veure que som davant d’una causa general contra la dissidència’, responia Arcarazo. I en posava un exemple: ‘Amb acusacions com les de rebel·lió i sedició es banalitza la violència i es violenta el dret de manifestació. Obres el camí perquè la gent actuï directament amb violència, perquè encara que no ho faci la castigaran igual.’
Però no tot van ser bones paraules. Un home va demanar la paraula per expressar la seva decepció amb el documentari. Va exposar que al film no hi ha cap opinió dels lletrats que van avisar que era un procés il·legal, ni de la gent que va veure ‘trepitjats els seus drets’; va dir que era un ‘documentari sectari’ que no dóna veu a l’altra part i ‘només hi apareixen juristes progressistes’. ‘On és la pregunta?’, protestava el noi del seu costat, mentrestant; ‘T’has equivocat de lloc’, cridava una dona al fons.
‘Sí, és una denúncia’
Arcarazo va entomar la crítica i va replicar amb fonament. Li va explicar que al documentari només hi apareixien juristes i advocats, entre els quals Manuel Almenar, que va substituir Pablo Llarena com a president de la conservadora Associació Professional de la Magistratura, i Raimundo Prado, jutge de caràcter conservador. ‘Però sí, és un documentari de denúncia. Denunciem una mentida que es va estenent per tot Espanya’, va etzibar Arcarazo, que va arrencar algun aplaudiment.
A continuació una dona va prendre la paraula, tampoc per a preguntar, sinó per afegir-hi un comentari. Va agrair un documentari com aquest, però va voler posar de manifest que ja fa temps que s’hi vulneren drets, a Espanya. Va explicar el cas d’Alfonso Fernández, més conegut per ‘Alfon’, condemnat a quatre anys de presó pel fet de dur un explosiu a la motxilla i que, segons ella, havia estat víctima d’un muntatge de la policia. El senyor que havia titllat el documentari de sectari, assegut darrere seu, es va alçar amb indignació i cridant que tal comentari era intolerable, que la denunciaria per haver vulnerat l’honor de les autoritats.
Aquest periodista va voler copsar la situació i va començar a enregistrar amb el mòbil. De cop, l’home ho va veure i, fora de si, va provar de prendre’m la càmera, cridant que esborrés la foto –era un vídeo– que havia fet. Un parell de persones el van haver de retenir per evitar que s’abraonés sobre mi. Mascarell va baixar de l’escenari per calmar-lo, hi va haver empentes, fins que finalment va accedir a anar-se’n del centre.
Després de la tempesta, la calma va arribar amb el comentari d’una madrilenya que va arrencar aplaudiments: ‘Jo no sóc catalana, però avui us puc entendre. Cada dia miro el judici. Cada dia, i hi ha una diferència abismal entre els acusats i la resta, una banda de passerells que o no saben, o no contesten; que menteixen, que no tenen ni el més mínim pudor. No vull que em governi aquesta xusma. Us entenc molt, fins i tot m’he enregistrat el discurs de Junqueras.’
