23.06.2019 - 01:50
La parella formada pel govern i la societat civil. El duo entre institucions, ANC i Òmnium. L’amor entre polítics i activistes. La dinàmica entre partits i entitats ha estat una parella atractiva, reeixida i amb alguns punts autènticament brillants aquests darrers anys. Gràcies a aquesta parella, per exemple, hem tingut el Primer d’Octubre. Poca broma. Però passa que ara veig que la parella ja no és el que era, que comença a presentar indicis de camí de divorci. I he de dir que feliçment. Que ja era hora. I que els divorcis poden ser motiu de felicitat. Sí, sóc dels qui creuen que el binomi govern-entitats ha de trencar-se per al bé de tothom. I recordaré, a més a més, que viure separats també ha donat tants fruits, o més, que viure junts.
Fem memòria, sinó. El juny del 2010 el Tribunal Constitucional va petar la sentència de l’Estatut, al novembre arribava al govern de la Generalitat CiU i pocs mesos després pactava els pressupostos amb el PP. Sembla increïble, però és així. Hi ha escenes surrealistes d’aquells anys: l’abril del 2011 a Barcelona es feia una consulta sobre la independència organitzada de baix estant, i al mes de juny arribava el pacte de la Generalitat amb el PP de dalt estant. Va ser un cas claríssim de societat civil que feia una cosa i de govern que en feia una altra de totalment de diferent. I amb independentistes a tots dos llocs. Govern i entitats tenen ritmes, regles i rituals ben diferents.
El matrimoni entre tots dos no va arribar fins molts mesos després, fins molts anys després. Però va arribar: el coordinador de la consulta de Barcelona del 2011 era l’escriptor Alfred Bosch. Avui Bosch és al govern. I la persona que va activar l’ANC com ningú, Carme Forcadell, va acabar al Parlament, i avui és a la presó. És a dir, els activistes van entrar al govern. Però els partits, també van anar a l’activisme, i això no es diu tant: les urnes del Primer d’Octubre van entrar pel Pirineu gràcies a homes i estructures de partits. No solament d’activistes. Tots dos tenien un mateix objectiu: fer un referèndum. I es va fer gràcies al matrimoni, cert. Però també gràcies al divorci precedent.
Va ser el divorci dels primers anys que va permetre que les entitats, sense l’encotillament del govern, posessin damunt la taula una idea que semblava boja: el referèndum d’independència. Això no podia començar al govern. Va ser la gent, de baix estant, que va aconseguir que el referèndum d’independència passés al mig de l’agenda. I de mica en mica, i amb temps, va arrossegar el govern. I els seus quadres. I els seus recursos. De primer, la feina es fa separats. Després, la feina es fa junts.
Jo crec que ha arribat l’hora del divorci, com abans. Perquè el govern actual, i diria que el vinent, no podran pas portar a terme la República, ni alliberar els presos dels Lledoners, per a posar dos exemples d’idees boges, que molta falta fan. Com la del referèndum. El govern, encara que tingués un 50% de vot, no ho podria fer. I un ajuntament amb Valls, encara menys. Hauria de ser la gent que fes el primer pas. La idea boja, no la podran començar ells. La valentia, haurà de començar, de baix, de les entitats. Com es fa això, quin paper hi té Waterloo, si ho pot fer l’ANC o Òmnium o ho han de fer uns altres, no ho sé pas. Sí que sé que això ha de començar de baix, sense la cotilla del govern, i s’ha de rematar, després, de dalt. De primer, vivint separats. I ja ens trobarem després. El matrimoni és necessari. I el divorci, també.
I no em crec gens els qui em volen vendre la moto de refer el matrimoni, de tornar a la il·lusió dels primers anys, de reviure el referèndum i d’afegir-hi els comuns, si cal, per fer un trio que doni vida a una parella que, sincerament, el que necessita és un temps de cadascú a casa seva. I ja ens trobarem més endavant.
