Un dia per a la història d’Europa

Doncs ara no sé si estar contenta o esporuguida com mai. Això de que un sol país pugui vetar coses…. Els nòrdics són tant cívics que es pensen que només es podrà utilitzar per a fer creure als salvatges a centrar-se en les normes pactades. No conèixen encara als del sud després de tants anys, especialment Espanya. I la gran, enorme maestría que té en capgirar les normes, els relats i les lleis al seu favor. És l’ únic en el que realment són líders mundials. Pobres europeus ….

Qualificar aquest acord d”Un dia per a la història d’Europa” em sembla totalment exagerat i fals. I de l’acord en sí, espero poder parlar-ne aviat més extensament.
Ara em volia referir a les xifres. El que li toqui a España en subvencions es repartirà en 3 anys i el que li toqui en crèdits en 6 anys. O sigui que els percentatges sobre el pressupost espanyol anual serán molt inferiors als que s’esmenten a l’editorial.
D’altra banda, si mirem el % que representen sobre el PIB espanyol anual, l’indicador que s’utilitza habitualment, encara és molt més petit.
Finalment, a les subvencions previstes cal restar-li les aportacions anuals espanyoles al pressupost comunitari per saber els recursos néts que es rebran, més tenint en compte que, perquè ho acceptessin, s’han reduït les quantitats que aportaran els anomenats països “frugals”. I els crèdits, encara que sigui a molt llarg termini, en principi s’han de tornar amb interessos.

No sé veure per què la renda ciutadana garantida per a tothom ha de ser una bona opció. Estem parlant de fer deures, de compromís, d’implicació i respecte a les lleis europees x part dels estats. Per què no apliquem això a les persones? El col·lectiu ciutadà dona ajuts, subsidis, rendes a canvi de contribucions al mateix col·lectiu, a la societat. Hi ha moltes maneres de col·laborar i de retornar: des de netejar boscos a acompanyar persones grans que viuen soles, només per posar dos exemples ben distants.

Llevat de les pensions, la resta d’ajuts haurien d’implicar un intercanvi, un compromís. Hom s’ha de sentir valuós i útil com a individu i alhora ha de tenir consciència que forma part d’un grup i ha d’aprendre a mirar x col·lectiu, o el bé comú

L’estat central del regne d’Espanya té l’oportunitat d’erigir-se, ara i pel futur, en l’administrador territorial dels fons europeus. Ja ho és, d’administrador total, dels fons que es recapten dins del seu domini territorial, ja que el tribunal constitucional (llegint ja de manera irreversible la constitució del 78) ha tret tots els drets de legislació bàsica als parlaments autonòmics (excepte pels règims forals). I ara, a més, es vol convertir també en l’administrador dels fons dels municipis, apropiant-se de tots els superàvits i tutelant la seva despesa. A aquest fet s’hi ajunta que també l’estat central és l’únic principal regulador de les empreses que operen en el seu territori de control (mercat interior en diuen), siguin aquestes de capital espanyol o forani (i cada cop importa menys el seu origen). Les condicions canvien, però les èlits dominants es mantenen sota els mateixos paràmetres de domini secular i ara ja, descarnadament, embolcallades per la matriu del nacionalisme espanyol.

El sistema colonial espanyol consisteix en un treball coordinat entre l’estat i les colònies, mitjançant els partits polítics estatals i perifèrics, que donen lloc al desgovern de l’estat colonial espanyol, perfectament conegut i tolerat arreu; per tal de llastrar el sud del continent en benefici del nord.

A. L’estat colonial espanyol
Les dretes estatals espanyoles “desregulen” mentre les esquerres estatals espanyoles “redistribueixen” les desigualtats del sistema extractiu.

B. Les autonomies espanyoles
Les dretes autonòmiques “regulen les desregulacions” mentre les esquerres autonòmiques “afebleixen amb deute” les institucions autonòmiques.

PD:
Errors comuns en el sistema polític espanyol:
1. Confondre els “diners dels contribuents” amb “diners públics”. No és el mateix
2. Confondre “administració” amb “gestió”. No és el mateix.

Són dos models diferents:
-2.1 L’administració dels diners dels contribuents. Hi ha responsabilitat a curt, mitjà i llarg termini: model país democràtic europeu
-2.2 La gestió dels diners públics. No hi ha responsabilitat a cap termini: model colonial espanyol.
Només cal pensar amb la nefasta gestió del tripartit autonòmic català i l’endeutament perfectament calculat per debilitar les finances de la Generalitat a mitjà i llarg termini.

Preguntes:
-¿Com repercutirà la suposada injecció de diners via subvencions i préstecs a l’actual sistema colonial espanyol?

-¿On és la reacció dels partits catalans per denunciar l’actual model desregulat espanyol i acabar amb el model de gestió dels diners públics per un altre d’administrar els diners dels contribuents amb responsabilitat i rendiment de comptes?

-¿On són els equips econòmics dels partits independentistes catalans treballant plegats per revertir el sistema de desgovern en un de responsable on el ciutadà és contribuent de l’estat i és el que fiscalitza en tot moment els seus representants?

Queda clar amb l’entrevista al Sr. Andreu Mas-Colell que en l’àmbit oficial som lluny d’assolir un model democràtic homologable com a la resta de països democràtics de la Unió Europea, per comoditat colonial dels estaments econòmics i polítics que mal governen els esforços polítics i els diners dels contribuents catalans. Tal com ho corrobora l’altra entrevista al Sr. Oriol Amat: “aquí ningú s’ha abaixat el sou” referint-se als polítics.

Mala peça al taler. Sense demòcrates no hi ha democràcia. Si els estaments econòmics i polítics no ho denuncien, què fem els ciutadans? Avisar que seguim repetint el sistema d’explotació i desigualtats tolerat per Europa a la Península d’Espanya espanyolitzada, desgovernada i permanentment predemocràtica. Fins quan haurem de tolerar aquest sistema de desigualtats i mal govern conegut i tolerat per la Unió Eurpea?

Si el pacte no els obliga a tenir un vigilant constantment dins del mateix govern espanyol, això no servirà per res més que per a mantenir grassa i lluent la casta criminal i corrupte de l’IBEX 35. Si realment els obliga a respectar i executar les lleis europees, ja poden deixar en llibertat avui mateix a tots els presos polítics catalans i a rebre els càstigs més durs tots els tribunals espanyols justiciers i venjatius dels quals s’han dotat, perquè han desobeït totes les lleis europees que estaven obligats a obeir. Em sembla que, com sempre, tindrà uns aspectes bons i d’altres de dolents de tal manera que ho immobilitzarà tot i tot seguirà igual. Si volen seguir llençant diners, el pou sense fons espanyol els servirà per llençar-ne eternament. La meva sensació és que continuen sense atacar la base dels problemes que espanya els causa. Si no els castiguen durament la mentida i la traïció, no haurà servit per a res tanta discussió.

Els ha tornat a tocar la loteria als de l’IBEX35.

Els contribuents ho pagarem dobladament: primer amb els impostos com a deute de l’Estado i després amb interessos quan anem a buscar un ICO al banc.

Pel banc, per enèsima vegada el negoci de la dècada: obté els diners a 0%, ens cobra un 5%, ens obliga a pagar una assegurança extra, i si no ho podem pagar es quedarà amb la nostra casa. A més a més, 0 risc pel banc perquè té la garantia de l’Estado.
Un súper “xollo” pel banc i un nou jou per la petita empresa, autonoms i asalariats; els únics que paguem impostos.

Res a celebrar

Si s’ha consentit el xantatge de no obligar a complir les lleis europees per poder rebre ajuts, anem malament.

Abans que entri el primer euro caldria que, per exemple, el MHP Carles Puigdemont gaudís també a espanya de la immunitat parlamentària.
O que els presos polítics fossin alliberats ja, especialment els Jordis.
Es a dir complir les lleis europees i les resolucions de la ONU.
O que es fes una neteja a la judicatura aquí, a Hungría i a Polonia, desvinculant-la dels poders polítics.

Caldrà també que, a diferència de la crisi del 2008, els països frugals i democràtics vetllin de debò perquè els diners no vagin a parar a les butxaques de Florentinos i associats, com va ser el tema del rescat de les autopistes de Madrid o el tema de la construcció de AVEs ruïnosos, el rescat bancari, …..

No entenc aquesta eufória de l’editorial. Em recorda els discursets d’en Pere Aragonés.
Cal pensar que els diners gratuits aniran als fons reservats per a pagar les llicències d’espionatge i frenar com sigui la nostra llibertat. Caramb quin acord més històric. Completament d’acord fins aquí.

Comparteixo mé els comentaries de la línea del senyor Soy i josep soler, entre d’altres. Ni Europa controlarà les violacions dels drets humans, ni aquests diners van a Catalunya. Aniràn a parar a les mans de l’Ibex, dels amos, dels que roben continuament controlant només els dos majordoms, el de la Zarzuela i el de la Moncloa. Els jutges ja saben fer la feina i només en tenen una. Si hi afegim els els llepaculs, acabem amb una tauleta de diàleg.

D’aquí unes hores, aquest històric acord passarà al racó de l’oblid i tot continuarà igual. Per sort, nosaltres continuarem fent costat al MHP Puigdemont, avui per avui, l’únic que els demostrarà que no estem acabats.

Això sí, esclafant tant com poguem els instruments autonomistes i pactistes com l’empresa ERC, TV3 i algú més.

Albert Ventura, doncs sí ¡¡¡¡

Vull destacar el que em sembla també a mi que és més important, deixant de banda la injecció econòmica que rebrà Espanya ara.

Diu en Vicent “Així i tot, a parer meu, encara és més important el pas endavant, històric, cap a la federalització de la Unió Europea que significa aquest acord.”

Hi perd Espanya una mica d’independència econòmica respecte Europa. Oi da! Tant de bo això es pugui usar més endavant com a eina de pressió. Tanmateix ara no hi donaria ni cinc cèntims a aquesta possibilitat. Anirem veient…

La píndola d’en Jordi Goula m’ha semblat entre poc i gens engrescadora. Els comentaris dels companys, que comparteixo majoritàriament, reflecteixen el pensament generalitzat sobre la qüestió. I l’optimisme “polític” que desprèn l’editorial, si fos cert (cosa que deixo en quarentena), qué pot significar per l’independentisme català? En el millor dels casos, un maquillatge democràtic per Espanya? Un pintar la façana i canviar el nom del carrer, però el mateix edifici?
No m’interessa gens reformar ni resoldre problemes espanyols, que, per altra banda em resten arguments. Vull viure en un estat independent per tenir veu i vot en la Europa democràtica (o no). Desitjo que la corrupció, la monarquia, l’injustícia, el feixisme espanyols, tingui sobre mi i els meus, la mateixa incidència que les d’Hongría, Polònia o Turquia…

En una religió tant anti-humana i integrista com la capitalista és evident que un que vulgui aplicar principis de caire luterà no està condemnat a ésser el propi dimoni com un existencialista. Des d’aquesta perspectiva, per algú que dirigeixi un actiu social és més lògic que aprengui de Luter que de Sartre
Tallar la rel vol dir matar la planta i matar una plantar cultural on tots els individus estan àrduament entrenats mossegar en forma de lobie als altres per prendre’ls la capacitat de construir futur humà per mitjà, entre altres coses fel cilici del deute és sacrificar la pròpia persona a canvi de res o només d’una candidatura d’una estada la presó o al manicomi, per no esmentar els medis cloaquers.
La radicalitat que es combat amb radicalitat crea més radicalitat i no pot haver-hi una altra sortida que la de vencedors i perdedors.
Per aquest motiu es pot considerar racional aquest editorial.
Per aconseguir que la llibertat de la persona no pugui ser mai contrària a la llibertat de les altres persones és imprescindible una consciència robusta d’èspècie en tots els individus. (especialment aquells que imposen doctrina). En el medi de dogma radical capitalista ésigual de possible com respirar entre els gasos d’un cràter emissor. Les religions monoteistes com la capitalista basen el seu poder en la fe. En aquest cas en la rivalitat competició, liderisme i l’ego per sobre de la consciència d’espècie. En un oceà tan exagerat de fe, només s’hi pot nedar i procurar no xocar amb un iceberg. No es pot caminar per sobre l’aigua de la mateixa manera en que es camina sobre la solidesa. D’altra manera ningú podria entendre que algú que hagués creat deute públic no fos a la presó ja que és un acte altament contaminant de la salut social.
De fet la carta dels drets humans demostra que hi ha capacitat de legislar constructivament. El no haver superat l’integrisme monoteista demostra de que allò que va en línia de la dinàmica evolutiva és impossible d’aplicar. Sembla inimaginable que en una societat avançada tècnicament com la del segle XXI es mantingui quelcom tant morbós contaminant irracional com la borsa, però el misteri de la Santíssima Trinitat dóna perspectiva a aquesta suprema irracionalitat. Així que no cal fe per creure-ho encara que sense fe noi es mengi.
És en aquest context que es port arribar a dir que els batlle mostrant la seva vara, símbol de representació democràtica, és una massa tumultuosa amenaçant amb bastons sense que el subjecte perdi el seu càrrec i privilegis.

L’acord ha arribat el 21 de juliol, peró hauria estat mes adient un 28 de desembre, dia dels innocents, no tan per la broma sinó per la data, perquè s’hi commemora una massacre. No podria haver estat mes encertada la simbologia. Europa no es ni ha estat ni serà mai una unió, es una trituradora de nacions en mans dels Estats. Quan ja han aconseguit diluir els pobles, pel mateix camí i per la mateixa lógica, Europa, com a concepte, hauria de diluir els Estats, peó no ho farà perquè no hi ha cap club poderós que s’autodestrueixi; el que si fan es repartir-se el poder, i no pas amistosament.
Després de llegir l’editorial només queda clar que cada Estat fera dins el seu domini alló que li doni la gana, com ha fet sempre, sense que els altres s’hi fiquin excepte si els toquen la butxaca, exactament igual que ara. No se de que hem d’estar contents ni quina esperança o il·lusió ens ha de generar.
Un acord sobre el desacord, que es el que han fet, només es una dilació i una atomització dels desacords perquè no explotin tots al mateix temps, i qui dia passa any empeny, segueixi tot igual que sempre, o sigui, pitjor que mai.
Els europeistes empedreïts son similars als processistes: demà, sempre demà. El demà no existeix, ni l’esperança, només existeix avui, i avui no s’he fet res. El demà cert només el trobaràs sota terra.

Els estats membres de la EU estan lligades l’un a l’altre encara més com mai. Això vol dir que no se’n deixen caure perquè no poden fer des del punt financer. És a dir la EU protegeix l’estat Espanyol i evitarà que no caigui. La senyora Merkel pot dir el que vulgui sobre les lleis Europeu i que tots els estats han de comlir, però a l’hora de veritat l’unic que comte són els interessos economics dels estats. A més d’aquí no gaire temps la seva mandat polític s’acabarà. Des de l’independentisme Català i els (violacions dels) drets humans a Espanya no hi ha res a celebrar. Ben al contrari.

Ramón de Campoamor, el poeta asturià, escrivia: «I és que en el món traïdor, res és veritat ni mentida: tot és segons el color del cristall amb què es mira».

Per a mi, i per descomptat m’agradaria molt equivocar-me, Europa mai ha estat un projecte dels i pels ciutadans.

La gènesi de l’Europa que coneixem ara es troba en la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer) 1951 (una comunitat formada per la República Federal d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda, França i Luxemburg, on es trobava la sede, Luxemburg, el paradís fiscal d’Europa) tot just després sis anys del final de la Segona Guerra mundial quan l’Imperi del “País sense Nom” va guanyar la guerra a l’Alemanya nazi i va poder instal·lar-se en l’anomenada Europa Occidental com si aquesta fos una colònia, amagada, però colònia, gràcies als diners del Pla Marshall. Diners que mai van ser un regal de franc, la prova, durant cinquanta anys Europa Occidental bevia només Coca Cola, fumava Marlboro (els més atrevits Chesterfield sense filtre) i tots, fumadors o no, bevedors o no, s’intoxicaven amb les sèries de televisió del “País sense Nom”.

Més tard arriben, entre altres, Jean Monnet i Robert Schuman que volien donar a la cosa (nostra?) una pàtina de federació de nacions, d’estats, de pobles però, això mai ha anat més lluny que adoptar com himne de la CEE l’himne a l’Alegria de Ludwig Van Beethoven.

L’Europa que coneixem ara és un producte comercial i com producte comercial ja ha perdut l’interés comercial que tenia perquè des de fa trenta anys la guerra comercial és entre el “País sense Nom” i la Xina mandarina (la dels Han).

Paradoxalment, l’única solució per aquesta Unió Europea malparida és aproximar-se de Rússia que a més fa part del continent físic europeu.

No és que ho diga jo, és que ho diuen, per exemple, els alemanys amb el gasoducte Rússia-Alemanya.

https://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-44802846

Europa (CEE) està liquidada. Fa temps que no hi ha ni carbó ni acer.

Començo a llegir els comentaris, i malgrat compartir la consideració del director, em fascina la capacitat crítica per afegir un punt d’escepticisme -amb prou raons històriques perquè sigui així- de Gemma, de Joan Ramon, de Lola, d’Antoni, per només anomenar els primers.
Aquesta també és la riquesa del moviment ciutadà sobiranista, la intel·ligència col·lectiva. El factor que no haurà / no hauria de permetre que els dirigents de la república catalana baixin el nivell d’exigència que se’ls suposa.