14.10.2021 - 21:50
És impossible saber quants llibres s’han escrit en un supermercat, em dic al passadís de les begudes, sobretot si entenem l’escriure en el sentit més ampli, l’escriure que comença abans de tocar paper, que abans és pensar. M’ho dic perquè Annie Ernaux m’hi ha fet rumiar ara, però ja ho havien fet abans Kim Ae-ran i Marie-Hélène Lafon –l’ordre és de lectura, no cronològic: el llibre d’Ernaux és del 2021 (però en francès el van publicar el 2014), el d’Ae-ran és del 2017 (en coreà, el 2005) i el de Lafon és del 2019 (en francès, el 2017). No sé, no sabem, amb exactitud on vam començar a pensar tot el que hem escrit, l’origen de la primera idea se’ns difumina en el temps i en l’espai, fins i tot quan escrivim sobre una cosa que va passar en un indret i un moment concretíssims, perquè aquell moment i aquell indret són previs a la idea, que va venir després, no va ser simultània, ni tan sols immediata.
Quants llibres tenen la seva primera llavor, el seu origen més primigeni, en aquest passadís de begudes on ara em trobo. Ni tan sols l’article que ara escric ha nascut ben bé aquí, més aviat diria que va néixer en el moment que vaig agafar el llibre d’Ernaux de l’aparador de novetats de la biblioteca de Sant Pau – Santa Creu i en vaig llegir la contracoberta. Amb Mira las luces, amor mío (Regarde les lumières mon amour) a les mans, en llegir-hi les paraules diari i hipermercat crec que va sorgir la llavor d’aquest article, una llavor que vaig tenir en quarantena fins que el vaig haver llegit i vaig topar amb l’última entrada del diari: “Com cada vegada que deixo de registrar el present, tinc la impressió de retirar-me del moviment del món, de renunciar no solament a dir la meva època sinó a veure-la. Perquè veure per escriure és veure d’una altra manera. És distingir objectes, individus, mecanismes i atorgar-los el valor d’existència.” Veure per escriure: aquí la llavor va brotar. I ara la rego teclejant.
La meva obsessió literària pels supermercats crec que neix amb la lectura del conte de Kim Ae-ran “Jo vaig a súpers vint-i-quatre hores” el 2017, una lectura i relectura de la qual he tret moltes idees –és un dels meus contes preferits, i ja us en vaig parlar un dia aquí. I aquesta obsessió va créixer quan vaig llegir Nuestras vidas (Nos vies) de Marie-Hélène Lafon. D’elles dues, sobretot de l’autora coreana, és el mèrit o la culpa que sempre que detecti escenes de supermercat en un llibre activi totes les antenes i en prengui nota com si m’hi anés la vida.
És aviat per dir-ho, però m’hi aventuro: un dia escriuré literatura de supermercat, vull dir literatura amb el supermercat com a, perdó per l’expressió, matèria literària. Ernaux m’hi ha reafirmat, però ja ho tenia coll avall d’abans. No literatura sobre supermercats, ni tampoc literatura que-passa-en-un-supermercat i prou. El supermercat en serà el protagonista, l’essència, la base, la llavor, la terra, l’aigua, tot. Ernaux m’ho ha reconfirmat amb la seva visió crítica i analítica d’aquest espai on, com ella sosté, coincidim tota mena de gent, de tots els orígens i condicions, un espai que podem arribar a creure, enganyats pel màrqueting, que ens iguala, que ens tracta a tots de la mateixa manera, però Ernaux ens fa veure que ni tan sols al supermercat, comprant pa, formatge, vi i productes de neteja, som tots iguals, ens tracten igual. Ara bé, això l’hi deixo a ella, impossible explicar-ho millor. Ja ho va dir Lafon: Ernaux ha llegit Pierre Bordieu. Jo em quedo amb el lloc perquè sigui alguna cosa més que l’emplaçament del que escrigui, però no sé què, encara és aviat i em calen moltes hores de veure’l per escriure’l, com diu ella, i d’escriure per apropiar-me’l.
I em quedo, de moment, amb aquest veure-per-escriure i també amb la idea que “apropiar-se d’un lloc suposa deixar de fixar-se en les seves dimensions”. Quan estudiava, ara m’ha vingut al cap (ho tenia arxivadíssim en un racó de la memòria), vaig pagar-me bona part de la carrera treballant en grans superfícies cada cap de setmana. Sabeu aquelles noies (i nois, però no tants) que tallen fuet o formatge en una tauleta plegable al costat de la nevera dels embotits? O les que unten paté vegetal en torradetes minúscules? O les que, pobretes, fregeixen croquetes de pollastre, pernil i bacallà? Sí, les que després ho col·loquen ben arrenglerat en una safata de porexpan i t’ho ofereixen perquè ho tastis i per-favor-en-compris. En vaig ser una. Gairebé ho havia oblidat, em torna al cap gràcies a Ernaux i recordo, també, que fins i tot en vaig escriure un conte.
El conte va néixer en un colmado minúscul de Canet de Mar on em van enviar per error a oferir formatge de Maó a tot de clientes desdentades i amb problemes d’hipertensió. No cabíem enlloc, el formatge, la safata i jo. Tot el sant dia al mig com el dijous, les senyores preguntant què feia aquella nena allà tallant formatge, i remugant que aquell formatge era massa fort. I la mestressa del colmado que em va acollir com si fos mon àvia i em va deixar quedar allà tots dos dies perquè jo necessitava els diners i a ella li sabia greu queixar-se o fer-me marxar a casa. I entre totes dues vam fer que unes quantes senyores de Canet s’enduguessin un trosset de Maó a casa i jo em vaig endur aquell cop de puny de colmado amb mi per sempre, que ara que el recordo crec que el podria dibuixar sencer, si en sabés prou, perquè durant dos dies el vaig recórrer pam a pam, passadissos atapeïts de productes passats de moda amb els preus escrits a mà en unes etiquetes blanques minúscules. Em vaig apropiar del lloc i va passar a ser immens, m’hi va cabre tot un conte, escriure’l va ser aprendre a veure-per-escriure. Era allà, amb la safata i el formatge, i només pensava: jo ho he d’escriure, tot això. Em podria posar èpica i dir que va ser el primer cop que ho vaig pensar, i potser ho va ser.
Em quedo, doncs, amb aquesta malenconia espacial dels hipermercats, Annie, que ens apuntes just quan te’n vas. Una memòria dels nostres supermercats explicaria tant de nosaltres. Sí, un dia escriuré literatura de supermercat.
