Un dia de la vida de Mariano Rajoy

‘Aguanteu-vos el riure, amics.’ La vella dita llatina es podia aplicar al periodista Carlos Alsina mentre escoltava els balbuceigs de Mariano Rajoy sobre la nacionalitat espanyola dels catalans. Per contenir-se el riure, gairebé va haver de menjar-se el bolígraf. Li brillava la mirada mentre veia els gests i les ganyotes del president espanyol, gesticulant com un peix fora de l’aigua. Naturalment, ‘trending topic’ del dia. En aquest minut escàs destinat a passar a la història, Rajoy no sols demostra per enèsima vegada que no sap de què parla i que és un incompetent, sinó que a més destrueix la posició del nacionalisme espanyol respecte de l’independentisme català. Ara tots els qui, per voler continuar essent espanyols, no es decidien a votar en favor de la independència per por de deixar de ser-ho, ho faran encantats perquè Rajoy ja sap que no podrà impedir-ho. Era un típic abús de la dreta espanyola. Acusava els independentistes de privar els catalans de la nacionalitat espanyola quan, en el fons, era ell qui volia fer-ho: ‘Si et declares català deixes de ser espanyol.’

Entre més coses perquè, també a diferència de Rajoy, no confonen la nacionalitat amb la ciutadania europea. S’és ciutadà europeu perquè s’és nacional d’algun estat de la UE. La cosa important és la nacionalitat i no es perd. Però la gent és desconfiada. Prefereix sentir-ho dir a qui mana a Madrid. Ara no li ho han sentit dir; han sentit com s’ho empassava.

S’entén per què Rajoy sempre prefereix el plasma i la lectura. Així, al natural i en directe, li surt tota la crosta monclovita. L’ocasió era única i els de Junts pel Sí, amb un sentit de l’humor càustic, han cedit el seu últim i definitiu espot publicitari a Mariano Rajoy reproduint l’entrevista d’Onda Cero amb un parell d’afegitons hilarants: diuen que és un espai compensatori i deixen constància que el cost de l’espot ha estat de zero euros. És extraordinari, el mèrit de Rajoy. El seu adversari creu que per a la seva causa no hi ha res millor que deixar-lo parlar sense talls ni escapçades, sense censura ni manipulacions. Rajoy en estat pur és el millor actiu de la campanya de l’independentisme. Un gran èxit.

No solament és el president a qui se li ‘trenca Espanya’, sinó que a sobre li passa enmig de la irrisió general i una general falta de respecte. Afirma que mentre ell sigui president ‘ya tal’ i ‘fin de la cita’. Canviant el temps i els fets, recorda aquell infeliç Ròmul August, que va perdre les últimes restes de l’imperi romà d’Occident. El va deposar sense miraments Odoacre, tan superior en recursos a l’emperador com ho és Mas en intel·ligència i habilitat davant Rajoy. La qüestió que bull a les xarxes és com és possible que un personatge com aquest governi un país amb un cert pes internacional. Poc, és cert, molt menys que no pas allò que el mateix home glorifica com la ‘gran nación’, però un cert pes, mal que sigui només per la seva posició geogràfica. Si es mira bé, no és tan estrany ni infreqüent en la història d’Espanya, els governants de la qual entreteixeixen una barreja de la història de la infàmia, de Borges, i de l’estupidesa humana, de Tabori.

Això mateix es devien preguntar els ciutadans de Reus que ahir van organitzar una mena d’escarn a Mariano Rajoy i Xavier Albiol, obligant-los a suspendre una passejada que pensaven fer pel centre de la ciutat, convençuts que la gent els saludaria i aplaudiria com fan als àpats del seu partit. Va caldre portar els mossos d’esquadra perquè la cosa no s’engresqués, entre crits de ‘feixistes’ i ‘independència’. Els fallen els mecanismes d’informació, també anomenats d’intel·ligència, de manera molt inadequada en aquest cas.

Va ser aclaparadora, la jornada de Mariano August: al matí, mostrant una mena de mal de sant Vito a la televisió; a migdia, protagonitzant l’espot de campanya de l’adversari, i a la tarda, escridassat pels carrers de Reus. Què més li podia passar?

Doncs li van passar més coses, sí. A primera hora del matí, l’arquebisbe de València, el cardenal Cañizares, va convocar una vetlla per la unitat d’Espanya perquè sosté que no hi ha justificació moral per a la secessió. Aquest Cañizares és el qui, en mostra d’humilitat evangèlica, sempre que pot es passeja amb una capa magna de cinc metres de tela vermella. Sol anar acompanyat de molta pompa i si ell diu que no hi ha justificació moral per al secessionisme, devia pensar un atribolat Rajoy ja a la nit, vol dir que l’església dóna suport a la causa del nacionalisme espanyol, l’únic veritable. Déu és amb nosaltres.

Però, abans d’apagar el llum, li va entrar un Whatsapp que el seu fill li havia ensenyat a fer anar per pispar-li mentrestant el Marca: els bisbes catalans contesten a monsenyor Cañizares i li recorden que, segons la seva doctrina, totes les opcions polítiques pacífiques, democràtiques, etc. són justificades moralment.

Aquest geni trenca Espanya i, amb Espanya, l’església catòlica. No deixa de tenir la seva grandesa, ni que sigui crepuscular.

(Per cert, tinc entès, encara que no ho sé del cert, que les cadenes espanyoles van censurar el vídeo de l’entrevista d’Onda Cero. És allò que s’anomena transparència democràtica, llibertat de premsa i dret de la informació.). Circuleu.

Text publicat originàriament al bloc de Ramón Cotarelo.