07.02.2019 - 09:16
El dia comença a les 6.45. A l’entrada, i repartits pel centre, diversos cartells recorden els horaris: des d’aquest moment, els menors comencen a sortir cap a les escoles, instituts i centres de formació. Ho fan esglaonadament, en petits grups; sempre acompanyats per algun tutor que els apropi allà on han d’anar en una de les furgonetes. Al cap i a la fi, Mas Pins és a la muntanya, i és l’única manera que tenen de desplaçar-se.
Aquí hi conviuen 42 menors estrangers no acompanyats, dos dels quals no porten ni una setmana aquí. D’aquests, un cop el matí ja és ben entrat, al centre només s’hi queden 8. A les instal·lacions, realitzen tota mena de tasques. Durant el matí combinen classes de català o castellà amb d’altres tasques: dos dels menors estan ajudant a la cuina, mentre que un revisa la feina feta a l’hort el dia anterior. Els altres s’ocupen amb alguna tasca de manteniment, ajudant a algun dels professionals o recollint alguna habitació.
Les estones d’oci i lleure
Durant les tardes, els menors participen en diverses activitats, ja siguin d’oci i lleure, de formació o extraescolars. L’Abdesammad Hamdi, director del centre, destaca el paper del Parc de Collserola, de Sport2Live, que treballa amb menors en risc d’exclusió, i de la Fundació Barça, amb qui col·laboren. Per a ell, rols com els d’aquestes institucions són importants, ja que no tan sols permeten als menors dur a terme activitats a l’aire lliure, en equip, integrant-los, sinó que ho fan tenint en compte la seva situació en tot moment. Hamdi valora que no es limitin a proposar activitats, sinó que també siguin un pilar més en el procés d’integració i adaptació dels menors.
A la planta baixa també s’hi troben espais comuns on els menors conviuen les tardes en les quals no surten de Mas Pins. L’espai principal és una sala amb un futbolí i un projector amb un munt de cadires. Dos dels menors confessen que jugar-hi amb els amics i veure una pel·lícula al projector sol ser un dels millors moments del dia.
Apartada en un racó de la planta baixa s’hi troba una aula d’informàtica, amb 8 ordinadors de torre; moderns, però l’espai no sembla un dels centres neuràlgics del centre. L’Alba Garriga, sotsdirectora del centre, reconeix que des de l’arribada dels telèfons mòbils, l’aula ha quedat pràcticament inservible. La majoria dels menors de més edat en tenen un, però els responsables de Mas Pins s’asseguren que la connexió en xarxa només funcioni durant unes hores al dia. “Si no, no anirien a dormir mai”, confessa Garriga.
Els altres espais de la planta baixa són la cuina i les zones comunes dels tutors. Cada menor té un tutor assignat, qui monitora el seu progrés i amb qui solen portar una relació més estreta; cada tutor té un petit grup de menors assignat.
Les estances privades
Els altres dos pisos del centre corresponen a les zones més privades. Els responsables del centre expliquen que les habitacions i qui conviu amb qui és quelcom primordial a l’hora d’optimitzar la convivència: aquí, al primer pis hi ha les habitacions dels menors de menys edat. Les habitacions tenen d’entre dos a quatre llits, i de la neteja dels espais, tant comuns com privats, se n’encarreguen els propis menors. L’últim pis, el segon, és on conviuen els menors més grans, aquells qui tenen un major nivell d’autonomia: una sala comuna amb estanteries amb llibres i sofàs és on solen passar el temps.
L’Abdessamad i l’Alba, però, expliquen que centres com Mas Pins ja no són la manera en la qual la Generalitat i la DGAIA funcionen en relació als Menors Estrangers No Acompanyats. Avui en dia aquests centres són l’excepció, ja que el volum d’arribada de menors, que porta creixent exponencialment des del 2017, fa que els menors visquin en petits grups en pisos a la ciutat, i no pas a grans centres d’acollida com aquest. Potser, diuen, viure en tanta comunitat en una casa tan gran no s’ajusta massa a la realitat amb la qual els menors es trobaran quan compleixin 18 anys i hagin de deixar el centre.
Són tots els acollits menors d’edat?
A Mas Pins només hi ha dos majors d’edat. El primer va complir els divuit fa mesos, però una lesió al turmell ha aplaçat la seva autonomia, i ha de quedar-se al centre d’acollida fins que pugui valer-se per ell mateix: confessa que té ganes de marxar i de començar unes pràctiques de mecànica. L’altre és l’Imran. És el seu últim dia al centre, i tothom amb qui es creua li dedica algunes paraules. Segons li explica al seu tutor, ja ha guardat totes les seves pertinences i té la maleta feta, però el seu somriure que deixa entreveure quan ningú li pregunta indica que segurament encara no hagi acabat. Té moltes ganes de viure en el seu propi pis, i de començar a estudiar un curs d’electricitat i fontaneria.
Aquest precís moment, en el qual un dels MENA abandona el centre d’acollida, és un dels moments clau d’un llarg cruel procés que s’inicia, normalment, amb una pastera a l’altra banda del Mediterrani.
La vida després dels centres d’acollida
Ara bé, com viuen els qui ja no són als centres d’acollida? El Yasin té 19 anys i va passar-se any i mig a un centre d’acollida d’Amposta, i reconeix que el més difícil és l’arribada en pastera i les diferències amb la comunitat. Actualment fa d’educador sense titulació al centre on ell va ser acollit, i es mostra seguríssim del seu futur: vol treure’s la titulació i aprendre el català i el castellà. Si per ell fos, afegeix, no sortiria mai d’Amposta. Quan se’l pregunta per si tornaria a fer tot el procés de nou, es mostra dubtós, i es reafirma en què ara l’important és combinar feina i estudis i seguir sent autònom. Per últim, demana a la gent que la majoria d’immigrants que coneix volen que la ciutadania se’ls dirigeixi en català, ja que sembla haver-hi un impuls d’utilitzar el castellà amb ells, i lamenta que això els dificulti aprendre’l.
Per la seva banda, el Sharaf té 21 anys, i compagina feina al mateix centre d’acollida d’Amposta amb la vida nocturna del que ell denomina un “segurata”. Es va passar 4 anys al centre, i allò que més troba a faltar és tenir algú que li digui què fa bé i què fa malament. Tot i les ajudes, de les quals es mostra extremadament agraït, considera que passar a viure a un pis tot sol o amb algun company és molt difícil.
El Yasin i el Sharaf només són dues dels milers de veus que poden explicar les seves vivències a un centre d’acollida català. Entre els anys 2010 i 2015, uns 400 menors arribaven anualment a Catalunya. El 2016 la xifra era de 684; el 2017 va incrementar fins als 1.489 i el 2018 fins als 3.659. Per al 2019, es preveu l’arribada de 5.500 menors. Aquest és el major repte al qual la DGAIA i la Generalitat s’han enfrontat de moment, i la situació no sembla estar prop de millorar.
