10.01.2025 - 19:55
“Félix Bolaños, ministre de Presidència en funcions i membre de l’equip negociador del PSOE, ha signat amb Oriol Junqueras, president d’ERC, l’acord entre el partit socialista i el republicà, amb el qual els catalans faran costat a Pedro Sánchez en la seva investidura com a president del govern en canvi de la condonació de 15.000 milions d’euros de deute […] Davant la possibilitat que altres comunitats puguin sol·licitar condonacions similars (de fet, la Comunitat Valenciana ja ho ha demanat per mitjà del seu president, Carlos Mazón), Bolaños ha anunciat que aquest mecanisme serà extensible a altres comunitats.” Això llegíem el 2 de novembre de 2023 en un diari madrileny. Com veiem, ja s’anunciava que hi hauria cafè per a tots, per a calmar la resta de comunitats autònomes que, com sempre, havien fet un supersònic i ferotge Fuenteovejuna, davant el suposat nou privilegi lliurat als catalans. El fet és que ha passat més d’un any i som on érem, també en aquest punt. Silenci sobre silenci.
Bé, ha estat així fins fa uns dies. Dimarts passat, el president Illa va tornar a despertar el tema. Què ha canviat? Doncs que necessita aprovar el pressupost d’enguany. Sap que governa en minoria i ha d’aconseguir més vots per a l’aprovació parlamentària. Per això va aprofitar la sessió del Consell de Diàleg Social de Catalunya d’aquesta setmana perquè els agents socials –patronals i sindicats– també tanquessin files davant la petició de fer efectiva la quitança del 20% del deute de Catalunya amb l’estat espanyol. Va demanar fer un exercici de “pedagogia” perquè la ciutadania entengués la mesura. “No és una mesura de privilegi per a Catalunya ni una mesura que vagi contra ningú, sinó que beneficia el conjunt de les comunitats autònomes”, va dir.
De la reunió, va sortir un manifest demanant la condonació. Em pregunto si calia, tenint en compte que la promesa ja era feta. Qüestió d’embolcall. El text el signen UGT de Catalunya, CCOO, PIMEC, Foment del Treball, que, per a la pròxima reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, donen suport a la quitança de 15.700 milions d’euros per a Catalunya perquè “els beneficis d’aquesta reestructuració financera repercutiran de manera equitativa en la societat” i en la “millora dels serveis socials essencials”.
La veritat és que, a mi, aquestes posades en escena i les frases que utilitzen em molesten molt. És intentar fer veure que una cosa és natural tot i que tots sabem que no ho és pas. Perquè parlem d’un aspecte tan vergonyós, pervers i injust com és el deute català amb l’estat espanyol. Un deute que hem acumulat per culpa de l’infrafinançament sofert durant anys i panys, sota un criteri aplicat de Madrid estant ben conegut i que podríem resumir així: “Jo, que sóc l’estat, em quedo tots els teus imposts. I llavors et torno un grapat menys de diners, perquè crec que ja en tindràs prou per a anar fent. Si no en tens prou, no et preocupis, que ja et faré un préstec a un preu mòdic perquè acabis de passar l’exercici. És a dir, en el fons, et deixaré diners que són teus, però me n’hauràs de pagar interessos. I així, any rere any, mentre ho necessitis.” Que serà sempre, mentre et pagui el que vulgui… podria afegir.
Així de clar. I d’aquesta manera, any rere any, hem arribat a acumular un deute gegantí de gairebé 89.000 milions d’euros, dels quals, 77.000 són amb l’estat espanyol (FLA). Això fa que, ara com ara, siguem la comunitat més endeutada en termes absoluts, i pràcticament la segona en relació amb el PIB. A Catalunya, representa un 30%, només per sota del 40% que registra el País Valencià. En deute per càpita, Catalunya també té la xifra més alta, conjuntament amb el País Valencià, per sobre dels 11.000 euros.
Arribats a aquest punt, no es pot passar per alt la lectura que fan d’aquestes mateixes xifres a Espanya. Això que jo qualifico de vergonyós, pervers i injust canvia radicalment quan ho expliquen allà. El relat més habitual, sobre la base d’aquestes dades, és que som els més ajudats, els qui més gastem per sobre de les nostres possibilitats i, és clar, els qui no en tenim mai prou, i per això sempre anem pidolant més i més diners. Què més volen? Malauradament, aquest relat està profundament enquistat en la manera com ens veuen, i serà molt difícil que canviï, perquè cada dia s’alimenta una mica més. Avui per aquí, demà per allà…
En realitat, el volum d’endeutament de la Generalitat no ha deixat de créixer d’ençà del 2003. Va ser especialment intens l’increment del 2008 al 2015, arran de la crisi financera, en què la ràtio respecte del PIB va passar de prop del 8%, el 2007, al 35,6%, el 2015. Del 2016 al 2019, el deute en relació amb el PIB va minvar lleugerament fins al 33,3% del PIB. Amb l’aturada econòmica de la pandèmia, la ràtio deute/PIB va augmentar substancialment, per sobre del 37%. D’ençà del 2021, amb la recuperació econòmica postcovid, la ràtio va tornar a minvar fins al 30% en el tercer trimestre del 2024.
Recordem que el fons de liquiditat autonòmica (FLA) és una línia de crèdit que té com a objectiu que l’estat espanyol presti diners a les comunitats autònomes perquè no hagin de recórrer als mercats per finançar el seu deute. S’utilitza per a finançar venciments de deute o pagament de factures a proveïdors que tinguin les autonomies. D’ençà de l’any 2012, Catalunya és la comunitat autònoma que ha anat rebent més diners per aquesta via. Tant, que avui el deute en mans de l’estat espanyol representa el 86% del total.
Fa tres mesos, l’ex-consellera Natàlia Mas escrivia que, a parer seu, l’estalvi anual derivat de la cancel·lació del 20% del deute FLA seria molt important. Comentava, en primer lloc, que la reducció del volum d’endeutament aportaria un “oxigen financer” essencial per a poder emprendre nous projectes d’inversió, molt necessaris, que fins ara eren inviables d’impulsar. En segon lloc, que permetria un estalvi notable en el pagament d’interessos, un estalvi que permetria de derivar recursos cap a enfortir els serveis públics. I afegia que, en el context actual de tipus d’interès, la Generalitat hauria pagat l’any 2024 uns 1.300 milions d’euros en interessos.
Té raó, però crec que es podria anar encara una mica més enllà. Per quina raó ha d’existir aquest deute? Quina necessitat tenim de pagar interessos per uns diners que en el fons són nostres? Jo no sé com acabarà això. Però crec que és més assumible pel govern de Sánchez la condonació urbi et orbi del 20% del deute amb el FLA que no pas l’acceptació del finançament singular per a Catalunya que també s’ha pactat. Això no ho veig, tret que hi hagi moltes més “singularitats”, amb la qual cosa hauríem fet un gir lampedusià. És a dir, tornaríem a ser on som avui.
