Un desideràtum insuportable

El 28 de novembre de 2013, mentre estrenava al Teatre Micalet el meu nou disc T’estimo tant. Sonets de Shakespeare, els fets es precipitaven a Burjassot. Mentre era a l’escenari em destituïren de conseller de RTVV i m’avisaren que el senyal de televisió no tardaria a tallar-se. Vaig acabar el concert, vaig agafar el cotxe carregat de cables, guitarres i amplificadors i em vaig plantar a la tele. Hi vaig passar tota la nit fent de salconduit i aprofitant la meua ascendència sobre el personal de seguretat per forçar que deixaren passar diputats com Enric Morera o Marga Sanz. La resta és història.

Tres anys més tard som on érem. Sense una televisió pública i amb un escenari poc esperançador davant els nostres ulls. Però anem a pams perquè hi ha diversos elements a tenir en compte. Fa un any i mig arribava el canvi a la Generalitat, però tan bon punt el govern prenia possessió, només quedaven vint-i-quatre hores per a poder renegociar l’ERO dels treballadors de RTVV. Em dol dir-ho, però si els treballadors i els sindicats majoritaris no hagueren votat com feren en aquell referèndum a favor de signar l’ERO d’extinció –tot i que la majoria dels que votaren a favor els va colar el PP i només volien una bona indemnització–, és evident que l’escenari hauria estat molt diferent perquè el nou govern s’hauria afanyat a cercar un acord immediatament.

Però, signat aquell ERO d’extinció per part de tots els sindicats llevat d’un –CGT–, com podia el nou govern negociar-lo novament? Dic això perquè s’havien fet més ERO en empreses públiques i per tant haurien pogut reclamar immediatament el mateix tracte. I no passem per alt que el PP mateix hauria fet mans i mànigues per a denunciar-ho.

El treballador sempre té el dret de negociar les millors condicions, però crec que van cometre un greu error estratègic. Havien d’haver calculat i haver-se arriscat. Hi havia un canvi de govern a tocar i, per tant, la possibilitat de fer una negociació millor.

Tot això explica les dificultats que hi ha hagut d’aleshores ençà per a posar en funcionament la nova RTVV. I, per si fos poc, ja hi ha data per al judici de l’ERO arran de la denúncia de la CGT i, per tant, veurem què passa. Tot plegat pot desembocar en tres escenaris:

1. Que el jutge considere que l’ERO s’ajusta a la llei i que, per tant, tot s’ha fet ben fet i s’ha acabat. Eixa possibilitat portaria molt de dolor i malestar social i seria, al meu entendre, profundament injusta. Seria una decisió molt danyosa i ofensiva per als treballadors.
2. Que l’ERO es declare improcedent, i aleshores s’haurien de millorar les indemnitzacions d’aquells treballadors que no hagen rebut la màxima. Això implicaria un cost suportable per a la Generalitat.
3. I, finalment, que l’ERO es declare nul de ple dret, l’audiència nacional espanyola podria declarar que la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) és una continuïtat de l’antiga RTVV SAU, que ara està en liquidació, i els 1.600 treballadors tindrien dret a ser readmesos.

Des del punt de vista dels treballadors, aquesta última opció seria la millor, però, paradoxalment, no per a la nova CVMC. Perquè això significarien 150-200 milions en concepte de salaris no rebuts durant aquests tres anys. És a dir, econòmicament seria un desastre que no sabem si la Generalitat podria suportar i, per tant, no hi hauria cap més remei que tancar.

Tot plegat és un desideràtum insuportable i no sé què pot passar. Sí que dic, com ja he fet saber al govern, que val més no arribar a l’audiència nacional espanyola. Per això cal asseure’s amb els treballadors, negociar i cercar un acord. Per exemple, que els treballadors rebaixen les demandes de treballadors a readmetre –600 en lloc de 800– i resoldre la diferència amb ofertes de recol·locació en uns altres àmbits de l’administració. Només és una proposta. Jo intentaria eixe pacte, però, pel que tinc entès, no es va per aquest camí.