Un desgavell íntim?

Em sembla que la intimitat, tan falsament custodiada per la llei de protecció de dades i més fantasies burocràtiques, convertides en parany d’allò que diuen ser, està sentenciada. Potser algun dia, que no crec que sigui proper, les noves generacions decidiran que és important de preservar-la. No com a cosa sagrada, sinó com allò que no hauria de servir per a fer transaccions comercials, ni tampoc per a apropiar-nos del que és de l’altre. Però, ara per ara, tot li va en contra, pobra intimitat! Sobretot va a favor de la comoditat, la gran reina del món actual. Aquesta comoditat que corseca les coses i que contamina. Ah! I els descomptes, és clar, que també formen part d’aquest món del benestar fictici. Segur que si et vens la confidencialitat al supermercat, les ofertes se t’acumulen i fins i tot pots sentir-te privilegiat.

I les càmeres, és clar! Les càmeres estupendes dels mòbils que fan que tinguem records enllaunats de qualsevol cosa que fem. Aquestes càmeres que, de manera imprevista, han convertit el jovent en mercaderia de like, que s’apoderen de la teva la vida, sense que hi puguis fer res. Fas un dinar amb amics i l’endemà, catacrac, la foto de casa teva a Instagram, sigui l’amanida o aquella cadira que tant t’agrada. Naturalment, no t’ha demanat permís ningú. Potser encara hauries d’estar agraïda de veure-la reproduïda i glorificada als altars d’Instagram. No s’han pas preocupat de demanar-te autorització, perquè tot és de tots.

Però això et pot passar no tan sols amb els convidats. També amb qualsevol que vingui a casa teva, sigui el lampista o el paleta, o fins i tot el que et ve a muntar el moble, o aquell pintor que ha vingut a tapar unes taques d’humitat. De cop, ha passat per WhatsApp un vídeo amb el teu terrat perquè s’hi veien els tres turons, però de passada hi afegeix una mica de tot, com si fos casa seva. Si tens mala sort, t’acabarà arribant al teu WhatsApp i et deixarà amb un pam de boca. Ni t’ho havies imaginat, que el món anava així.

I, en el sentit contrari, trobo que hi ha una gran preservació de la intimitat convencional, sempre del punt de vista del políticament correcte. Però no sé si preserva res o només tenalla les persones, i que les acaba aïllant. Potser perdo la xaveta. Com que som a la societat del “res no pot ser allò que sembla”, resulta que no és gaire correcte de preguntar res a ningú. Que ens hem de mirar els uns als altres sense fer cap comentari d’allò que veiem i sentim. Encapsular la nostra curiositat. Preguntar és malvist, de manera que aquella eina tan fabulosa per a empatitzar realment amb l’altre, que és preguntar, de debò no és gaire benvista. Només podem fer allò tan avorrit de “com anem, com esteu?”. Uf! Sort que sembla que els taxistes encara no et responen amb un moc i pots demanar com ha anat el dia, per copsar les espurnes de com rutlla la ciutat. Jo sóc d’aquell temps en què preguntar sobre alguna cosa concreta de la vida de l’altre podia ser una bona manera de conèixer qui tens al costat, de passar d’una relació superficial a una de més sincera. Perquè, si no, tot rellisca i res no arrela. Definitivament, em posaré en el lloc dels incorrectes.

I ja no parlo de l’escola, on els mestres han de veure com alguns pares, amb una prepotència i una estupidesa preocupants, es queixen per qualsevol gest que fan als seus fills, com si tot fos una amenaça per als seus cadells. Direu que m’he fet un garbuix, que no hi ha res que lligui amb res. Tot plegat només té un lligam: jo ja no sóc d’eixe món! No m’hauria pensat mai que faria servir aquesta frase per a parlar de les coses de cada dia.