Un desbordament que podria passar en qualsevol moment

Els partits, tots els partits, fa anys que van a remolc del poble. I realment, els afiliats als partits polítics, també als independentistes, són una immensa minoria de la població. Ja fa molts mesos que no saben què fer, perquè amb un daltabaix com l’establiment de la República, molts d’ells quedaran fora de lloc. Per això és important que el Poble s’haja tornat a posar en marxa. Perquè no hi haurà cap més remei, per a tothom, que anar darrere seu. Posar-se al davant, significarà esser triturat, com ha ho han estat alguns polítics i partits. No es pot aturar, l’ànsia de llibertat d’un poble tan digne.

És increïble la capacitat que tenen els poder fàctics per entabanar els dirigents dels partits polítics catalans i aconseguir que vagin ells tot sols com a xais cap a l’escorxador.

El poble ens ham d’organitzar i prendre nosaltres el control. Amb el desbordament al carrer no n’hi ha prou. Avui en dia per tal que la democràcia triomfi a Catalunya, el desbordament ha de ser total: al carrer, a les infraestructures, al sistema bancari, a les telecomunicacions, als transports, a les instal·lacions estratègiques, al sistema econòmic…

Això no es pot improvisar ni deixar-ho a mans d’una convocatòria per les xarxes socials. Seria més fàcil coordinat des del govern però tampoc no és impossible de fer-ho sense el govern.

Després del cop d’estat anomenat 155 era comprensible que calgués un temps de reacció, un ‘dol’. Tanmateix, el dol s’està allargant massa, especialment per part dels partits. Cap anàlisi raonable indica que calgui esperar ‘alguna cosa’ per tal de començar a fer efectiva la república que ja es va proclamar. L’estratègia de l’estat espanyol no ha variat: amenaça de violència indefinida i/o 155. Ara bé, el 155 només el podrien posar en pràctica si ens arronsem davant de l’amenaça de violència.

Es pot constatar que els partits es van mobilitzar arrossegats per la gent, però no han demostrat amb fets que són veritablement independentistes (com a tals partits). El crit espontani d'”independència” va començar durant la manifestació de juliol de 2010, malgrat que el lema oficial era un altre. Van passar dos anys durant els quals va nèixer l’ANC, que va saber guiar i treure profit del creixent nombre de ciutadans que volien i demanaven la independència. Tot això va començar amb la memorable manifestació de l’any 2012.

Passat el dol, els partits haurien d’haver engegat una estratègia per anar implementat, o per implementar ‘tout court’, la república. No ho han fet. No ho estan fent. L’ANC en principi no havia de passar per davant dels partits, però donat el seu absentisme no sembla que sàpiga com reaccionar. La gent, que han estat i són el motor i els interessats per la independència, no s’ha conformat, com es va veure clarament amb la manifestació del proppassat dia 11. La gent també ha demostrat que sap aguantar-se la por, per exemple el proppassat 1 d’octubre.

Què pot passar? Hi ha algú que ho sàpiga? Una de les coses que pot passar és que la gent surti al carrer com ahir al matí a la plaça de Sant Jaume, a Barcelona, degut a algun episodi de tensió i que comenci una reacció en cadena. Fets d’aquest estil n’hi ha molts a la història de la humanitat.

Interessant l’article de Jordi Català al seu bloc: “Hoy el pueblo catalán ha parado al fascismo” (https://spaincrisis.blogspot.com/2018/09/hoy-el-pueblo-catalan-ha-parado-al.html) on descriu, entre d’altres coses, la seva experiència al lloc dels fets. Un dels manifestants li impedeix el pas enèrgicament creient que és un unionista. En Jordi Català, poc sospitós de ser unionista, alerta del perill de les accions incontrolades. Hi estic d’acord. Crec que si els polítics no fan la feina (El president Torra, a la seva conferència, ja va avisar que la independència no és fa als despatxos) hi ha dos milions de persones disposades a fer-la, però cal fer-la organitzadament.

Ens manca molta informació, però si no espavilen els polítics, és possible que es trobin amb un aixecament popular que els desbordi i els enviï allà on no volen anar: A l’atur.

L’editorial d’avui ens deixa entre el desbordament i el dol. El que s’està desbordant ho tenim tots clar. Fins i tot diria que ho tenen més clar a Madrid que no pas aquí. I lligat a aquesta claredat, la pregunta que encara no troba desllorigador es la del dol per a quina cosa. Què frena encara aquesta República? No crec pas que el fet induscutible de ser més directament. Tanmateix som prous per tenir força, i som prous per fer situar al voltant del fet que representem. Som prous pel desbordament, o el desbordament farà que sobre eixim?

Hi ha economistes que asseguren que abans de final d’any Catalunya serà independent. N’hi ha d’altres que diuen que per les mateixes dates, Espanya serà intervinguda, i quan ho sigui s’aïllaran els territoris que són autosuficients i passaran a un règim de països lliures associats. Catalunya, el país basc i Navarra passarien a ser-ho, i la resta passaria a encarrilar-se en un règim com el grec. Se suposa que això seria per aconseguir que almenys es pagui alguna part de l’enorme deute que ha contret el govern espanyol fent vies de tren que no van enlloc o comprant a altíssim preu el silenci de determinats països de la Unió Europea. Si hi ha alguna cosa creïble en tot això, un es pregunta si els nostres governants estan catatònics, amb un acolloniment tremens o què els passa? Perquè aquesta inactivitat i incapacitat de donar alguna directriu? Això s’està fent endèmic, i hom s’arriba a plantejar-se que punyeta esperen per a dimitir tots plegats i convocar eleccions si no saben o no poden governar. No podem continuar indefinidament amb aquest estat de coses. Al carrer, sembla que la lluita per a assolir una societat dividida la podrien acabar guanyant els que la volen així perquè compten amb tots els poders a favor. Els quarters els tenim plens de policies importats per l’enemic, no se sap ben bé perquè a banda de per a fer una por que ja no tenim. El govern de ca l’enemic aprofita per pixar enlaire cada vegada que fa vent, i aquí el nostre govern atorga medalles i fa comissions d’estudi de coses irrellevants per la situació en què estem. Crec que ja és hora d’exigir com a mínim informació de la situació real que tenim, de què pensen fer, i exigir també que el govern governi d’una punyetera vegada.

Jo el 11S em va sorprendre molt com es que ràdio nacional de Catalunya no retransmitis íntegrament els parlaments.ANC va posar megafonia a la Diagonal i la Mònica Terribes feia un especial amb tertúlia sense donar pas als parlaments. Resultat la Diagonal va anar quedant buida. Mireu les imatges dels parlaments dels presidents de ANC i òmnium. Mentres al davant la gent responia a la organització la resta ja estaven fora.
No volien que ens emposeresim, no volen que el poble demani, els fa por, per això no van retransmetre els parlaments.
Solament volien la foto de la onada i ja està. Ràdio nacional de Catalunya ens va trair, en altres manifestacions ha retransmès els parlaments.
Hi ha una proposta
Victòria cat.com
Desbordem, demanem

D’acord, desbordament, però amb sentit i ordre. Ara és l’hora que l’ANC agafi les regnes del procés. Per això va néixer. Cal què les cúpules dels partits se n’adonin que ja no tenen la gent al darrera. Recordo bé aquell dissabte del 10 de juliol de 2010 on més d’un milió de persones convocades per Òmnium, i a remolc els partits polítics excepte PP i Cs, van omplir el Passeig de Gràcia i al crit d’independència van desbordar l’establishment polític i el President Montilla va haver de fugir escoltat. El que ens diu metafòricament Aamer Anwar és que nosaltres tenim la clau de la presó, obrir-la té conseqüències, no fer-ho també. La independència vindrà pacíficament però això no vol dir que no hi hagi efectes col·laterals que seran inevitables. Comença a ser el moment, i ja fem tard, que els polítics porucs i procecistes vegin l’onada que els passarà per sobre. Tenim la clau, tenim l’ANC, tenim Òmnium, tenim els CDR , som molts a l’11 de setembre amb gent gran i nens però podem ser 40000 decidits com el 21 de setembre a la Conselleria d’Economia i davant de 40000 la policia no hi pot fer res. Que comenci el mambo.

ESTRATÈGIA PREPARADA O DESBORDAMENT ESPONTANI…
Haig de dir que també l’he tingut aquesta sensació que pot passar algun fet no previst que marqui una línia de lluita i de respostes on es dissipi la por i es desmunti la “trampa” dels presoners que ens ha preparat Espanya. Que de sobte canviï el panorama i empenyi al govern i I als partits a fer passos. Encara que no sempre hauria de ser positiu, perquè veure el “desbordament popular” com un esclat revolucionari que ens menarà a la victòria és inscriure-ho en l’esquema blanc o negre, valents o covards, fidels o traïdors, poble i polítics que no ens ajuda a entendre la complexitat del combat. Un desbordament popular que no sigui violent, per ell mateix no té recorregut sense que incideixi en l’estratègia, però si que pot fer variar actituds i moure consciències.
Veig, a més, amb preocupació que la desunió emocional dels líders independentistes pesa més que la unió política i això eixampla encara més la distància carrer-institucions i engega tot un seguit de crítiques de feblesa o traïció davant de camins no fressats i plens d’adversitats de qui ens ha de dirigir cap a la república. Per vèncer, totes les peces del moviment han d’anar a l’hora i no podem prescindir-ne de cap: carrer, institucions, consell de la república. Els tres fronts han de desbordar l’Estat.

El article,ben analitzat, les opinions en camí d’anar fent el xup xup… d’una olla que cou un bon àpat a foc lent i que deixa l’aroma a tota la casa.
De moment ens necessitem tots dretes centre i esquerres , no hi necessitat ara de convocar eleccions fer-ho els donaria a l’estat central una victòria moral.
Estem en el ritme apropiat, que vingui la retallada,la crisi els judicis per a mi estem aconseguint i es lo més important la conciència de que el poble haurà de plantar-se amb ganes un dia proper i no afluixar. Si volem ser conscients quei per a thotom i tindrà un preu, per això és bo que l’olla vagi fen xup xup .
Aquest ambient és el millor de l’article

Lo trist de tot plegat es que, un dia com avui ple de sol i tranquilitat, tots aquells que estaven a la diagonal i els d’ahir al davant de les presons, ja tornen fer vida normal.
Si els preguntes per la porta de les presons, no saben què els preguntes, i si els parles de fer efectiva la república, ni puta idea de que els estàs parlant..

La clau de tot plegat, per mi la te el nostre legítim MHP Puigdemont. El President Torra és un President bo, molt lluny d’un bon President. Rés més lluny de desmereixell, però no serveix ni per tenir-nos connectats.

Els polítics professionals, uns estan esperant les municipals per controlar el pastís immens que es Barcelona, els altres van cobrant cada mes les remuneracions de diputats i tot lo que caigui d’aquesta prebenda.

Independentment de les mogudes europees o internacionals, siguin económiques o polítiques, ens fotaran al calaix que més els convingui i nosaltres direm amén. Doncs no¡¡

Aquest famós desbordament, si arriba (molt bona la puntualització Vicent), és el que ha de conduïr el nostre MHP, o marcant el pas o amb noves eleccions. Per mi, la raó teórica de la CUP no tinc dubte que la portarà a la pràctica quan toqui.

MHP Puigdemont: ens pot dir a quin punt estem, si us plau?

crec que el que frena aquesta república és la por a decisions equivocades, el desbordament és l’única cosa que ens deixa fer l’estat perquè no hi té capacitat de control, si reflexionem amb com pot ser que l’estat no deixi els presos polítics que surtin, quan a tot Europa i cada vegada mes a Espanya els ho demanen, observarem que aquests ostatges els serveixen perquè se’n parli i es demani justament l’alliberament i ho avant-posem al fet de crear república, és la nostra primera acció i ens equivoquem, el fet del desbordament sabem que és perillós, la reacció primària dels imperialistes, als quals súbdits seus, per tant dels que disposen per dret, se’ls revolten, no es pot saber quina serà, ens obliga a jugar,nos la vida o la llibertat, però quan temps podem esperar tenir una alternativa?.

Si mai heu vist la pel·lícula La batalla d’Alger, de Gillo Pontecorvo, recordareu els últims minuts del film on s’esdevé un fet cabdal. Després de la repressió tan violenta del govern francès, l’FLN havia quedat completament escapçat i tot el moviment independentista havia desaparegut. Algèria vivia en una calma tensa. Un dia, pocs anys després, de cop i repent, la gent surt al carrer massivament. Mentre es veuen imatges de milers de persones cridant i omplint places i carrers, una veu en off de la ràdio francesa es pregunta -alarmada i sorpresa- d’on ix tant gent, com i per què passa això quan tot estava “perfectament tranquil”. Al poc de temps França llençà la tovallola i Algèria conquerí la independència.
La gent de la mar diu que no et fiïs mai de la calma. I Miquel Martí i Pol ens recorda…” I tanmateix la remor persisteix.” Doncs això, “causats” d’esperar que deia l’altre.

Haurem de tenir clar quina de les dues opcions prenem per tal d’assolir la república catalana:

a) iniciativa pròpia, desbordament, revolució cívica, proactivitat. Tindrà riscos i segurament algun cost. Es provocarà allò de “delenda est Hispania” i marcarem nosaltres el ritme.
b) treball constant per esperar la implosió de l’estat espanyol, paciència, preparació passiva per estar llestos en el moment oportú. Tindrà menys riscos personals, menys costos socials. El descrèdit espanyol, des del punt de vista polític, judicial, econòmic, facilitarà que se’ns reconegui com a país independent.
Cap dels dos procediments assegura l’èxit ni el fracàs, ara bé, és obvi que si s’ha de tenir èxit, el primer accelera el procés, i pot ser cruent, mentre que el segon és més a llarg termini, probablement sense conseqüències doloroses.

El desbordament no ha d’arribar de forma espontània i desordenada per part de la gent.

Son els polítics i el govern els qui l’han de promoure amb iniciatives concretes i amb el suport d’ANC, Omnium i CDR’s
No parlo de ERC’s venuts fa temps al diable, ni de PDECat’s desapareguts per la galaxia.

La societat esta demanant uns directrius mínimes, una iniciativa mínima per part dels polítics i considero que aquells en qui confiem han d’estar a l’alçada del moment.

En Quim Torra, ho intueix i vol tirar endavant, sense saber molt bé com. Els seus clams de la marxa per la llibertat van en aquesta direcció.

Falta que s’hi posi quelcom més de concreció, convenciment i decisió.

Ho va començar el poble i és el poble qui haurà de rematar la feina. Sembla simple, però no ha estat senzill veure- ho tant clar. Lo lògic és que els representants que han estat votats i que el seu sóu és basat en fer la feina encomanada a les urnes, siguin els que agafin el mandat i el condueixin dés de les institucions. Però ja fa temps que hem vist, que no podem demanar a partits que sempre han viscut, sobreviscut i manat en la Generalitat autonòmica, converteixin el païs en un Estat en forma de República. El seu vertígen és més gran que el seu sentit de païs. I converteixen aquest vertígen en una política gallinàcia, del partidisme, que ens ha acabat partint, i que es farà evident amb el tema de la suspensió dels diputats. Per això han de sortir nous lideratges. Mentrestant, nosaltres hem de sobrepassar-los, deixar-los que es barallin entre ells. No perdre més temps en posar-nos al seu nivell, i organitzar-nos. Nosaltres si que sóm un bloc, i nosaltres si que tenim clar què volem i ón volem arribar. Només hem de aprofitar el moment, i asseuren´s a terra, i no aixecar-nos fins que Espanya s´assegui a pactar la sortida. Res més que això. Si ens organitzem, podem fer-ho sense perdre la feina. Els parats, juvilats, i altres que no es trobin regulats per un horari, que s´hi estiguin fins que puguin substituir-los els universitaris, i després els treballadors. Les nits es poden organitzar també per torns. Tot és possible amb coordinació. Si tenim una manera d´actuar pactada, només haurem d´esperar aquest moment, que se´n presentarán vàris durant el que queda d´any i fins la primavera de l´altre.

Com saber quin és el moment adequat? Estic segura que tots ho sabrem. No caldrá que ens ho diguin. Sorgirà perquè algú dirà, jo me´n vaig al Parlament, o Plaça Catalunya, o ón sigui, i acampo. I la resta sentirem que fa molt ben fet, que ja n´hi ha prou. I de cop, la prioritat en les nostres vides esdevindrà aquesta per sobre de les quotidianes que tenim tots i sempre, i ens hi anirem afegint, un a un, colze a colze. I aquell día trencarem definitivament l´estaca.

Jo el que no entenc es perque la CUP organitza manis l’11 de Setembre on nomes hi acaben anant 800 persones… 1 milio per una banda i 800 per una altra? I donem veu als 800 de 4 diputats, que em sembla molt be, pero… que tal si ens posem tots d’acord?

https://www.vilaweb.cat/noticies/lesquerra-independentista-aplega-unes-800-persones-a-lleida-en-la-manifestacio-amb-motiu-de-la-diada/

El desbordament ha de ser electoral i exemplar, siguin quins siguin els comicis, que era la gran feina que feina la ANC de ja feia anys, els partits com sempre la van cagar parlant clar..

El desbordament electoral es inquestionable i irrepimible i es visualitza i homologa internacionalment… i el mes important, mediaticament…

diccionari.cat

2 fig 1 tr Fer que un sentiment, una passió, etc., es manifesti d’una manera violenta o tumultuosa. Les seves paraules desbordaven l’entusiasme del poble.

2 pron Desbordar-se les passions.

3 1 tr TÀCT Un cos de tropes aconseguir d’envoltar els flancs d’un cos de tropa o d’un estol enemics.

2 ésser desbordat (pels esdeveniments, les circumstàncies, etc.) fig No poder impedir algú que vagin més enllà del que volia.

3 ésser desbordat (per un adversari) JOCS Veure’s impotent algú per a defensar-se del seu joc.

… Em quedo amb el “juguem” … als jutges belgues i altres tambe els agradara mes… els espanyols volen que desbordem, ja!!!! …. ho estan esperant…

No estic gens d’acord amb la politica d’ERC. Havent dit aixo, l’unic benefici del dubte que li dono es que tingui por no ja de les consequencies personals per als seus politics, que en te, sino tambe als tribunals europeus. Possiblement temen que trencar amb la legalitat espanyola afebleixi la nostra causa a l’ONU i Estrasburg.
Tot i aixi penso que s’equivoquen i que, paral.lelament al vessament–si no desbordament, que no el descompto–els partits han de comencar una linia de desobediencia gradual.

Malament rai si ha de ser espontani. Tant de bó la CUP i tots els que en parlen ho estiguin preparant això del desbordament.
Però em temo que serà com lo de “fer república” que ni tant sols fan el que no depen de ningú més que d’ells.
Per mi, ara, fer república és exigir als representants menys paraules i més fets.
En lloc de tenir-ho tot paralitzat al Parlament a base de comissions i als departaments (per que no es pot tirar endavant “la república” amb aquells que van ajudar a aplicar el 155), haurien de donar comptes del que estàn fent, que ja sel’s ha acabat el credit.

Fets, cal fets que actuïn d’iniciadors del desbordament.

En tenim ara un d’important: que el Parlament no accepti que un jutge digui qui pot o no pot ser diputat.

Però clar, caldria que ERC, en Roger Torrent que és d’ERC, i és el President del Parlament vulgui agafar el brau per les banyes. I per lo que ha fet fins ara, entre altres coses el plante del 31-G, jo no refiaria massa que estigui a l’alçada.
Tampoc pels pals a les rodes del seu líder Oriol Junqueras, que o ens va enganyar per les eleccions drl 21-D, o pateix la síndrome d’Estocolm.

Però si, seria un bon moment el dir al jutge que el Parlament te la última paraula, i que els diputats a la presó o a l’exili per relats inventats per la GC, PN i la Injustícia espanyola, no seran ni suspesos ni substituïts. A continuació, o un moment abans, haver revisat la professionalitat dels lletrats de la Camara, que sembla que juguen sempre a l’ampolla mig plena, donant suport als del 155, i fer una reassignació l liquidació de funcions.

Lo dit, tenim ara, un bon moment per a iniciar la reacció, només cal que els nostres polítics vulguin, i si no que pleguin i deixin la Presidència del Parlament a algú més honest i coherent amb els vots que ens van demanar el 21-D.

El govern de Palau és a la UCI política. Un trencament del pacte (que sembla imminent) provocarà una confusió i desorientació generalitzada. I la gent, sense una coordinació (ANC? Omnium?) poca cosa pot fer per molts que siguem i per molt que ens mobilitzem. Per tant, si es precipiten eleccions, i en vistes a la previsible punxada d’ERC i PDcat caldrà una nova força o plataforma política que estigui disposada a reprendre l’estratègia del 3 d’octubre. Si no és així, malament anem. Ara bé: mobilitzacions al carrer, les que calguin, però que siguin per una causa com aturar manifestacions feixistes o perjudicar interessos de grups contraris a la república. Més manifestacions pintoresques no, si us plau.

Començo a creure que allò que tenim, tant com a particulars i com a societat, és massa, ens ho estimem massa per a voler posar-ho en perill. En el pla particular, cadascú sabrà, en el pla col.lectiu se m’acut que caldria desmantellar molt del poder, dels mitjans d’autogovern que tenim per veure que en realitat estem nus i inermes (començant pels Mossos d’Esquadra!). Mentre tinguem la pantalla, el mirall deformant de l’autogovern -minso però tanmateix real- no ens adonarem de la nostra veritable situació. Mentre el poble no es vegi despullat davant d’Espanya serem captius dels nostres propis polítics, mers capatassos, masovers al servei de Madrid.

Dimarts, uns quants milers hauríem hagut d’anar cap a Lledoners a alliberar els presos… Passa que els presos són com els del govern: ni volen ser alliberats ni estant per a cap revolució (més enllà de la retòrica). Caldria anar a eleccions i escombrar tota aquesta colla de pusil.lànimes… Podria passar, però, que revalidessin els seus resultats, que una majoria de gent els hi tornés a fer confiança, i llavors potser sí que caldria tirar la tovallola…

Recomano molt en David González a ElNacional.cat:
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/david-gonzalez-el-maidan-catala_305262_102.html

Darrerament tots els comentaris i articles que llegeixo estan amarats d’un elements comú: la impaciència, la urgència perquè passin coses; i crec que no és un bon senyal … donada la poca força “bruta” que tenim en comparació a l’estat (que segur l’emprarà).
Sóc de l’opinió que la democràcia a Espanya i, en conseqüència, l’opció de votar o de implantar directament la República, caurà com una fruita madura, com a corolari de tot allò malfet i vergonòs que han fet els poders de l’estat. I la ferranta que ho propiciarà són unes tenalles molt fortes, indestructibles que per la “part llarga” de la palanca s’anomenen democràcia i llibertat i, per la part curta, internacionalització i mobilització pacífica de la gent.
L’estat, en el fons, sap que ha fet una aposta perdedora, que la mà independentista és millor, de més futur i més atractiva. Ara només cal jugar la partida sense espantar-se ni fer cap inconsciència. I no conec millor “jugador” que Puigdemont, … en sap d’això!, cal donar-li cartes!

Estoy de acuerdo con el comentario de Jesús Albiol (y con otros muchos en la misma línea).

Sin embargo, hay una urgencia contra la que sí habría que reaccionar, cuanto antes mejor.

Y esta urgencia no está alimentada por la Corte del Reino que, mal que bien, sigue jugando su papel a la cuasi perfección. Esta urgencia viene dada por lo que yo denomino los quintacolumnistas (no es la primera vez que me refiero a ellos).

Los quintacolumnistas son esos “decididores” que están incrustados en los partidos independentistas catalanes (exceptuando la CUP – no soy votante de la CUP, aunque acabaré siéndolo, así como acabaré votando en las Generales a Ciudadanos o PP porque voy entendiendo que son los únicos partidos que luchan de verdad, cada uno a su manera, por la independencia de Catalunya). Esos “decididores” que llevan meses, incluso antes del 1-O, negociando con la Corte del Reino en el más puro estilo mafioso. Al estilo Jordi Pujol (que en paz descanse).

Expliquémonos.

El 1-O para muchos de esos “decididores” pseudo-independentistas era la ocasión de oro para que la Corte del Reino se sentara en una mesa a discutir, dialogar, obtener un estatuto para Cataluña similar al vasco.

Santi Vila, que en su tiempo yo consideraba un traidor, ahora lo considero alguien que sabiendo cómo se cocinaban las lentejas en el Govern y, al constatar que se tiraba por la calle de enmedio, cuando, en realidad muchos, al igual que él sólo querían un forcejeo de manos para obligar a sentarse en la mesa autonomista a la Corte del Reino, decidió saltar del carro. Claro, Santi quedó a la altura del barro (y lo sigue estando, en mi opinión) pero no quedan menos a la altura del barro los … (y no los citaré) que creyendo lo mismo, ahora tratan de salir de rositas con argumentos del tipo de “hay que ampliar la base”, el independentismo “mágico” y el sempiterno mantra de “dialoguemos” cuando en realidad no hay santa manera de dialogar con un Estado que, por ejemplo, subvenciona al 85% los trenes de cercanías en España y a un 61% los de Rodalies todo con el peregrino argumento anti-democrático de que los catalanes como tienen pelas ¡Ya se lo pagarán!

Los quintacolumnistas, tan a la altura del barro como Santi Vila (a quien la Historia le aplicará atenuantes), son, en mi opinión, los verdaderos enemigos.

No, no es cuestión de lucha entre partidos independentistas (ERC – PdCat). Esa lucha no tiene ninguna razón de ser en el contexto en el que nos encontramos (tras la culminación del 1-O). Es una lucha entre autonomistas e independentistas. Todos vestidos de independentistas pero algunos, muchos, sólo disfrazados.

Ése es el problema.

Y el tiempo corre en contra nuestro (los independentistas no disfrazados) si no nos espabilamos.

Aamer Anwar decía en este periódico en una entrevista que el Estado Español nos estaba tendiendo una trampa. Yo añadiría que los pseudo partidos políticos independentistas TAMBIÉN nos están tendiendo una trampa.

El millón y medio de personas en la última Diada, digo millón y medio porque por primera vez en las últimas 7 Diadas se acepta la cifra de la Guardia Urbana de Barcelona cuando, ésta, en la Diada del año pasado, en la que hubo un millón de asistentes, la cifró en 600.000, ergo, esta vez más de un millón, mucho más – a menos que los jefes de la Guardia Urbana se hayan convertido a la fe del independentismo, cosa que dudo-.

El millón y medio de personas que asistieron a la última Diada decían: Fem República, República Ja. Y los quintacolumnistas que no dicen eso se aprovechan del millón y medio para hacer autonomismo y para tratar de suavizar las condenas a los presos políticos porque para ellos esos presos políticos son “Uno de los nuestros” (cada cual los suyos).

Para mí esos presos políticos son el precio que hemos tenido que pagar para por fin poder empezar a establecer la República Catalana. Y su libertad está en nuestras manos, las manos de la desobediencia.

¿Qué haría el Gobierno de Sánchez si decidiéramos abrir las puertas de las cárceles?

¿Traería los tanques?

¡Pues que los traiga! Aunque la verdad, no creo que lo hiciera (no por falta de ganas) sino por imposible.

¡No caigamos en la trampa de los quintacolumnistas autonomistas!

Espero que no sólo sea mi desideratum.

Potser la propera cita haurà de ser al Parlament per demanar que pleguin o a Palau per exigir noves eleccions.
Però si no ens hi presentem nosaltres tornarem a tenir els mateixos espavilats que hem tingut fins ara.

I encara que soni molt lleig: els presos politics són el preu que paguen ells mateixos per no haver fet la feina que van dir i per ser tant incauts i haver-se lliurat a la injustícia espanyola pensant que no passaria res. Com que ells anaven de farol es pensaven que els altres també?

Jo també crec que si la gent els obris les presons ells no voldrien sortir.