Un dels tres ninges que hi ha al món és valencià (i el primer estranger de la història)

A casa, hi té un arsenal d’armes. Però no són gens convencionals. Unes tisores de podar, unes pinces per a la barbacoa, un tinter japonès, una agulla de cosir o, fins i tot, un simple mocador. Tots, objectes quotidians que podrien passar desapercebuts sense delatar que qui els porta, en realitat, sap com utilitzar-los de manera letal. I és que els ninges eren els mestres del camuflatge, l’espionatge i la discreció. Però tenen poc a veure amb les representacions que n’ha fet Hollywood.

M’ho explica mentre m’ensenya tot aquest ventall inversemblant d’armament en José Défez, que és, ni més ni menys, que un dels tres únics ninges que encara hi ha avui dia. De fet, el terme “ninja” va néixer fa relativament poc en les representacions culturals japoneses. El concepte més acurat històricament és el de “shinobi”.

“La funció dels samurais era la guerra. Els shinobi, a més de l’entrenament samurai, també en tenien un d’específic per a fer feines més especials, com ara el sabotatge, la infiltració, l’espionatge o la recol·lecció d’informació”, em comenta Défez al seu gimnàs, ubicat a la planta baixa de casa seva, en una urbanització als afores de la ciutat de València. “L’entrenament dels samurais era molt dur, però el dels shinobi ho és encara més. Han d’aguantar, resistir i patir per arribar a la fortalesa espiritual. Han d’aguantar moltes coses: el dolor, el fred, la calor… Era un treball molt més dur.”

Però aquesta feina ja fa temps que va desaparèixer. Tot i això, en José ha fet tots aquests entrenaments. S’ha hagut de passar dies sencers sense menjar, sense dormir, o directament sense moure’s. Un shinobi, per exemple, potser hauria d’entrar en una casa i amagar-se dins un moble sense fer gens de soroll, esperant el moment oportú per robar algun document, escoltar una conversa important o assassinar algú. D’entre les proves més dures, també n’hi ha de resistència al dolor. “Són entrenaments en què et colpegen i has de suportar el dolor sense parar, sense emetre cap gemec. Són molt difícils. També n’hi ha de fred i calor. És portar a l’extrem totes les coses. Són entrenaments que t’enforteixen la part física i la mental, però la més important és la de l’esperit, la voluntat, la força per a continuar aguantant passe el que passe.” Curiosament, el ninja valencià assegura que les proves més complicades són les d’aguantar la picor. “Has d’estar completament quiet encara que et piquen insectes per tot el cos durant hores”.

Segons en José, la seva habilitat a fer allò que li digués el mestre sense dir ni piu és una de les claus per a entendre que s’hagi convertit en el primer estranger de la història a arribar al rang de “shihan”, que determina que té els coneixements necessaris per a ser considerat ninja. Avui dia, només hi ha dues persones més amb aquesta categoria o superior: el seu mestre, Yasushi Kiyomoto, i el seu mestre respectiu, Soke Jinichi Kawakami.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Kiyomoto al Japó, en un seminari a Koka, on també vaig trobar-me José Défez. Així que ens va presentar, el mestre japonès em va ensenyar un pergamí centenari en què hi havia estampada amb tinta una part dels coneixements shinobi que un ninja havia escrit segles enrere. “Durant el període Edo (1603-1868), el propòsit dels ninges era clar: protegir la seua vida, la seua família, la seua àrea, el seu domini, el seu país”, em va dir mentre conduïa de tornada a Kyoto. “També feien espionatge, assassinats i sabotatge, però això ja no és necessari al Japó. Aquests coneixements, en l’actualitat, podrien ser útils sobretot en cas de desastres. En aquestes situacions pot ser útil suportar el fred i la gana o saber curar ferides.”

A més, hi ha un bon grapat d’aprenentatges que tenen aplicació en la vida moderna. Segons Défez, caminem malament, respirem malament i no utilitzem el màxim potencial dels nostres sentits i el nostre cos. “La gent està acostumada a coses electròniques modernes i té la mirada fixa endavant, però pels costats no hi veu”, explica. Per això ell mira que els seus alumnes desenvolupin sentits com els de la visió o l’oïda, amb proves que consisteixen, per exemple, a intentar d’escoltar una conversa aliena al mateix temps que es parla amb naturalitat amb algú altre. També els fa exercicis de memòria o els fa entrenar a les fosques. “No et dóna poders, només t’ajuda a augmentar el nivell dels teus sentits.” Una altra aplicació possible en l’actualitat són les tècniques de respiració, que et poden ajudar a calmar-te o adormir-te, a més de la capacitat de reaccionar millor a les desgràcies que acompanyen inevitablement la vida de tothom.

Aquest és un dels factors que van captivar en José quan va començar a practicar les destreses shinobi, el 2003. Havia provat tota mena d’arts marcials però no trobava res que “realment funcionés, que s’hagués utilitzat de veritat”. En un viatge al Japó va conèixer Kawakami i Kiyomoto. Aquella experiència el va colpir. El Shinobi No Den era més que una art marcial, era una manera de viure. “Continuaré anant al Japó i continuaré entrenant fins que em mori”, es va prometre a ell mateix. D’aleshores ençà, una vegada o dues cada any ha visitat el país del sol naixent, on ha après intensament i, més endavant, ha dut aquests ensenyaments a nous alumnes al seu dojo de València. “És una combinació de tècniques de respiració, de medicina tradicional xinesa i japonesa, d’arts marcials… És una manera de viure integral que ens ajuda en tots els aspectes.”

Què hi ha de cert en els films? 

La majoria de nosaltres, quan sentim la paraula “ninja”, veiem, rere una fumarada, un home vestit de negre de cap a peus, ensenyant els ulls i prou, brandant unes estrelles ninja que llança contra l’enemic mentre corre per sobre l’aigua o salta de teulat en teulat. Moltes d’aquestes coses són “ridícules” vistes de la perspectiva shinobi.

Per exemple, no anirien mai de negre. Si l’objectiu és camuflar-se, mirarien de passar desapercebuts i anar vestits com la resta de la gent, més aviat amb roba marró o blava. No portarien mai res que els pogués delatar diferenciant-los de la resta, com ara unes armes en forma d’estrella que només ells, suposadament, fan servir. “No hi ha cap document històric que demostre que s’han utilitzat. Pesen molt, fan soroll si les portes a sobre… Si et vols infiltrar en una casa, el soroll et delata. A més, en èpoques de guerra l’acer és molt valuós. No anirien llançant estrelles, perdent acer. Si s’estudia una mica, això sembla ridícul. És una ficció. Respectem qui li agrade, però és una ficció.”

Si bé no tenien bombes de fum ni desapareixien per art de màgia, sí que feien servir tècniques curioses que podien fer-ho pensar. En cas de persecució durant la nit en un bosc, per exemple, el shinobi podia encendre una mica de pólvora amb una guspira per crear una petita explosió que ho il·luminés tot un instant. Amb allò guanyaven temps fins que les pupil·les del perseguidor es tornessin a acostumar a la foscor per cobrir-se amb un mocador fent-se passar per una pedra. Ara, si algú optava per cercar-los a cops de pal o de katana, havien de ser capaços de mantenir el silenci tot i el dolor. Un gemec, en aquesta situació, podia significar la mort.

Lògicament, aquestes tècniques no tenen aplicació en un món tan diferent del del Japó del període Edo. Però són uns coneixements ancestrals, curats amb segles d’experiència i posats en pràctica, que poden caure en l’oblit. Per això, en José vol aprendre tant com sigui possible de tot allò que van intentar de transmetre els shinobi que l’han precedit. “No és fàcil, perquè amb el pas dels segles el manteniment ha costat, però ha arribat fins als nostres dies i és un tresor molt important que, per part meua, dels meus alumnes i dels meus mestres al Japó, no es perdrà.”

Per aconseguir-ho, veu clar que vol prioritzar la qualitat a la quantitat. “Volem qualitat de la gent; per això fem una entrevista personal a l’alumne abans d’acceptar-lo. Ens és igual quants siguem, volem que siguen persones que entenguen què és això i que nosaltres sapiguem que ho faran bé i que val la pena d’ensenyar-los. Si perds l’essència de l’escola, perds part de l’escola. Per això a la meua escola preferim que algun coneixement es perda que no pas que es transmeta malament. Perquè si passa això, es deteriora, no és pur, perd l’essència i es trenca la tradició.”