06.11.2018 - 21:50
Fins al 25 de novembre, es pot visitar al claustre central d’Arts Santa Mònica, a Barcelona, una exposició molt especial: ’55 urnes per la llibertat’. Un títol que ens proporciona ja moltes pistes sobre el contingut de la proposta i de la idea de fons que la vertebra. Ras i curt, cinquanta-cinc artistes plàstics de procedències geogràfiques, edat i adscripcions estilístiques molt diferents han interpretat, de manera totalment desinteressada, què va significar el referèndum del primer d’octubre de l’any passat i la dura repressió policial que el va acompanyar. I sempre amb un objecte com a referència comuna: una urna de les que es van fer servir aquell dia.
‘El llibre groc’, un catàleg singular
L’espai principal de l’antic convent de Santa Mònica –batejat fa dos anys amb el nom de Claustre Max Cahner en homenatge al primer titular de la Conselleria de Cultura (1980-1984)– aporta l’amplitud necessària per a una mostra d’aquestes característiques. S’acompanya amb un catàleg –titulat significativament El llibre groc– que documenta molt bé l’exposició i els seus antecedents i, a més, inclou una sèrie d’aportacions de diversos especialistes que reflexionen sobre els fets que van donar raó d’existència a l’exposició. Tal com expliquen Esteve Sabench i Fina Duran, els dos comissaris, els artistes ‘posen la seva creativitat com a crit d’alarma sobre allò que ha succeït, i fan denúncia del dèficit democràtic per a reclamar que els fets del primer d’octubre no es repeteixin mai més.’
Per la seva banda, Xavier Antich augura que algun dia s’escriurà la crònica completa de les hores que separen dos crits: el ‘Votarem! Votarem!’ del repic d’atuells de la vigília i l”Hem votat! Hem votat!’ de diumenge a la nit. Joan M. Minguet Batllori deplora que el món de la cultura s’hagi mantingut allunyat del debat i l’hagi deixat ‘en mans de polítics, economistes, periodistes i tertulians incapacitats de tot ordre’. I el fotògraf de Le Monde Jordi Bartolí, autor d’una esplèndida sèrie d’imatges que obren el recorregut de l’exposició i el catàleg, després d’haver cobert càmera en mà un munt de manifestacions unionistes i independentistes, conclou que prefereix ‘l’aire de llibertat que es respira en les estelades al vent’.
Èpica i lírica de l’1-O
Quant a l’exposició de les obres –que en aquesta etapa barcelonina es completa amb un parell de vitrines en què es pot veure una selecció de cartes dels nostres presos–, se’m fa difícil de proposar una guia d’ús per al visitant. Mig centenar llarg d’obres donen joc per arribar a totes les sensibilitats i, per tant, és millor que cadascú faci la seva tria. Però per si pot interessar a ningú, diré que la meva impressió després de la visita és que la reacció dels artistes s’inscriu bàsicament en dues interpretacions de fons que, en principi, podrien semblar contradictòries, però que em sembla que poden coexistir perfectament: la que en llenguatge tradicional podríem dir-ne ‘èpica’, i la ‘lírica’.
Les propostes que basen el seu discurs en la violenta repressió policial i estatal són, indubtablement, les que connecten de manera més directa amb l’espectador. Vull dir que és molt difícil contemplar amb indiferència i sense indignar-se obres confegides amb urnes envoltades de filferros amb punxes (Miquel Arnaudiès, Jordi Isern, Christian Vila), aixafades a cops de pal de beisbol (Fran Aleu), plenes de pilotes de goma (Quim Domene), acompanyades de retrats del Borbó (Joan Fontcuberta), tancades en gàbies d’espessos barrots (Pere Bellès, Assumpció Mateu), perforades (Delphine Labedan), amb paperetes de vot triturades (Biel Barnils Carrera, Núria Batlle), partides per la meitat (Frederic Perers), cremades i fetes bocins (Claret Serrahima), travessades per una falç (Enric Pladevall), convertides en pasta de polipropilè (Servand Solanilla) o, senzillament, desaparegudes, tal com proposa Tom Carr.
L’impacte visual d’aquestes obres és, sens dubte, força més directe i torbador que altres propostes potser més subtils però que exploren la banda lírica i simbòlica d’aquella contesa històrica. Així doncs, al costat dels detalls que he donat més amunt, a ’55 urnes per la llibertat’ podem trobar també artistes que consideren l’urna com un espai sagrat que mereix un recobriment especial (Ignasi Esteve i Bosch, Nora Arcarola, Lola Lasurt), un recinte que irradia llum o color (Gilles Olry, Fabien Boitard, Jesús Galdón, Francesca Llopis, Carme Miquel) o que irradia vida (Gerard Sala, Esteve Sabench, Antònia Ripoll, Montse Vendrell), al costat de propostes carregades de poesia textual o visual com la referència a les ‘Corrandes d’exili’ (Salvador Juanpere), l’urna amb ales que penja del sostre com si volés (Emmanuelle Jude) o l’esplèndid Republicòfon de Pascal Comelade, una urna-piano de dotze tecles amb una marca de color vermell a la tecla de la nota si.
El risc de la democràcia
Suposo que si el lector ha arribat fins aquí, es deu haver fet una idea aproximada de la gran quantitat de matisos que els artistes han sabut extreure d’un objecte en principi anodí com és una urna de plàstic però a la qual les circumstàncies han carregat d’una simbologia que trigarem molts anys a oblidar.
Quan la vida pràctica de l’exposició ‘55 urnes per la llibertat‘ arribi al seu final, les obres se subhastaran i els diners que es recaptin aniran íntegrament al Comitè de Solidaritat Catalana – Catalunya Nord –promotor de la idea inicial–, tal com escau a un projecte en què tothom –artistes, dissenyadors, fotògrafs, traductors, empreses, comissaris, correctors, etc.– ha treballat sense cap interès lucratiu.
I tot plegat, amb un objectiu que no hauríem de perdre de vista i que Xevi Prat descriu molt bé quan explica les motivacions de titular Perill, risc de democràcia la seva urna transformada en un aparell d’alarma: ‘En definitiva, Perill, risc de democràcia és la denúncia d’una Espanya –malauradament– més propera a un règim postfranquista que no pas a una vertadera democràcia madura i consolidada.’
No us la perdeu, doncs. Cinquanta-cinc urnes us esperen a l’Arts Santa Mònica de Barcelona fins al diumenge 25 de novembre.
