15.10.2018 - 22:00
Crec que molta gent recordarà tota la vida on era i què feia el dia i el minut que vàrem saber que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entrarien a la presó. A la redacció de VilaWeb ja feia hores que preparàvem les notícies de l’endemà, especialment mirant de pensar en una portada del VilaWeb Paper que evidentment havia de girar entorn d’allò que podia passar a Madrid, però que no podíem dibuixar, de tants nervis que teníem. Dos dies abans un periodista espanyol havia fet pública aquella conversa indecent escoltada en la recepció del seu dia nacional, que deia que els dos primers entrarien a la presó quaranta-vuit hores després. Els dos primers eren ells dos, però tots ens resistíem a creure que fos possible. Josep Rexach, en aquest reportatge, explica aquelles hores tan i tan complicades i com les varen viure els qui els acompanyaven. Cuixart havia enregistrat el seu vídeo dies abans i Sànchez el va haver d’improvisar. Semblava impossible que tornàssem tan enrere, fins al punt de tenir presos polítics. Però va passar.
A la redacció de VilaWeb, va esclatar-hi un crit sec, dur, d’un dels redactors, el primer de rebre la notícia. Un crit poderós i ple de ràbia. Que va anar seguit de plors i abraçades, una cosa molt poc habitual en la redacció d’un diari i que posava en relleu fins a quin punt aquell dia ja no seria mai com qualsevol altre. I després, de seguida, vingué la necessitat d’escriure amb la boca eixuta, amb els ulls extraviats, i d’explicar-vos a tots la gravetat de la situació. Perquè en aquell moment, en aquell precís instant del crit de ràbia, l’estat espanyol va travessar una línia terrible, la que separava el fet de sentir-nos en democràcia del fet de pensar-nos en dictadura. Si els Jordis podien ingressar a la presó tots nosaltres podíem ingressar a la presó. I acceptar que vivíem en una Europa que en ple segle XXI podia tenir presos polítics ens duia a una perplexitat enorme.
Potser per això en el meu editorial d’aquell vespre, escrit minuts després, em vaig atrevir a fer una cosa que crec que no he fet mai més: em vaig atrevir a parlar en nom dels lectors també. Perquè restava i reste convençut que en poques coses estem tots tan d’acord com a exigir la llibertat dels Jordis i la de tots els presos i exiliats que van arribar després. Vaig escriure: ‘Ho paguen car. Avui ho han pagat massa car. I per això és imprescindible que els mostrem la nostra solidaritat més gran i incondicional. Ho faig en nom meu, en nom de l’empresa editora de VilaWeb i en nom de tots els qui hi treballem. Però estic segur que ho faig també en nom de tots els lectors d’aquest diari, que avui hem tremolat d’indignació quan hem sabut la notícia.’
Un any després, els Jordis continuen a la presó i encara tremolem d’indignació cada nit quan ens gitem, cada matí quan ens rentem la cara. Tots dos, ara, a més, acompanyats de la presidenta del Parlament de Catalunya i de mig govern de la Generalitat, amb el vice-president al capdavant. Aquell segon en què tanta gent va sentir que tot allò que havíem viscut fins aleshores canviava radicalment s’ha allargat molt més que no esperàvem. I encara es va complicant. Ara amenacen la cúpula de mossos, començant pel major, però també la de l’AMI. I, dissortadament, estic segur que, amb un govern socialista, no tan sols veurem com es mantenen tancats els presos polítics actuals sinó que n’hi veurem entrar de nous.
Potser Espanya creu que aconseguirà alguna cosa així. A mi em costa molt d’imaginar en quina ment mínimament estructurada hi cap la pretensió que la repressió i la violència, més enllà dels efectes clarament pertorbadors de la normalitat, tindran la capacitat de resoldre un problema polític que tan sols poden resoldre la política i la democràcia. I aquest any que ha passat n’és una prova clara.
Pocs dies després de la detenció dels dos Jordis no vàrem saber fer la República quan tocava, el nostre govern es va equivocar i es va perdre una oportunitat d’or. Però després el país s’ha mantingut ferm i ha estat capaç de plantar cara a un estat que es pensava que era totpoderós i que podia tancar-nos entre quatre murs, però que ha eixit molt malparat de la resistència catalana, perquè n’ha resultat molt més afectat que no som capaços de percebre. I en aquesta resistència ferotge, valenta i digna que ha desmuntat el 155, que ha enviat Rajoy a sa casa, que ha fet caure la careta democràtica del règim, que li ha creat maldecaps per tot Europa i que ha ensorrat la monarquia, hi ha un far que brilla en els moments més difícils i ens obliga a tots a treballar més enllà del límit de les nostres forces. Aquest far porta el nom de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez, que avui compleixen 365 dies de presó. I el d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn que avui ja n’acumulen 348, com també els de Carme Forcadell, Jordi Turull, Dolors Bassa, Josep Rull i Raül Romeva, que ja n’hi han passats 238, i el de tots els exiliats i represaliats. Per ells ho donarem tot, per ells som tots.
