Un correu final a reales@cesca.edu, en homenatge

Fa anys vaig visitar a Roazhon el Museu de Bretanya. I sols d’entrar-hi em va sorprendre una cosa que després s’ha fet més o menys habitual, però que fins aleshores no havia vist enlloc. Entre les primeres vitrines n’hi havia que contenien restes arqueològiques o elements dels que trobes sempre en un museu, però en una hi havia un disc –encara de vinil– d’Alan Stivell. Aquell disc (Un dewezh ‘barzh ‘gêr) havia estat un dels meus favorits de tots els temps, l’havia posat al tocadiscs de casa fins a ratllar-lo i de sobte me’l trobava allà, col·locat solemnement en un museu com si fos un quadre excels, una escultura única, una tela de valor incalculable.

Aquesta setmana, quan vaig saber la mort de Lluís Reales, vaig pensar que en un hipotètic Museu de Catalunya hi hauria d’haver una vitrina on es pogués exhibir el suplement de ciència i salut que ell va dirigir a La Vanguardia, amb Vladimir de Semir.

Supose que alguns dels lectors el deuen recordar, aquest producte. No tan sols pels continguts, sinó també per la forma. Aquell suplement va ser una finestra fascinant a un món que aleshores, els primers anys noranta del segle passat, era encara cosa d’especialistes i no del públic general. I enfocava els temes sempre partint dels interessos dels lectors, amb una gran elegància i amb un grafisme i una qualitat de presentació insòlites aquells anys. Tots tenim productes mítics, d’un record que ens acompanya tota la vida, i per a mi, en el món periodístic, aquest és dels més clars.

Va ser precisament a la vella redacció de La Vanguardia, al carrer de Pelai, que vaig conèixer en Lluís i hi vaig fer amistat. La gent del suplement de ciència ocupava un racó estrany de l’edifici, als marges de la sala gran de la redacció, però acostar-s’hi i parlar amb ell era sempre un goig.

Un dia vam descobrir, divertits, que molt probablement ell i jo érem els únics que teníem una cosa estranya aleshores, que es deia correu electrònic. Jo en tenia un d’aquells antics de Compuserve, ple de xifres i lletres sense solta, però ell estava orgullós del reales@cesca.edu que li havien facilitat els seus amics del Centre de Supercomputació de Catalunya. Portava el seu nom! Vist amb ulls d’avui, quan el correu electrònic ja és una cosa de vells i les adreces te les pots fer com vols i tantes com vulgues, imaginar que el correu electrònic –o l’accés a internet– era un tresor pot semblar fins i tot ridícul. Però nosaltres ho vivíem així.

Arran de la mort d’en Lluís, Txema Alegre –que va ser la peça clau, amb Lluís Foix, per a engegar l’edició digital de La Vanguardia– em recordava l’altre dia que feliços que havíem arribat a ser aquells anys, malgrat la incomprensió dels companys de redacció i del públic en general. Pensàvem que canviàvem el món, que el podíem canviar. I això era un al·licient extraordinari per a persones com Lluís Reales, sempre preparats per a fer arribar la mirada un poc més enllà de l’horitzó.

Amb ell, amb el seu gran amic Luis Ángel Fernández Hermana –una altra referència imprescindible, ell a El Periódico– i amb Toni Esteve vam protagonitzar la creació d’un Grup de Periodistes Digitals que avui sonaria a secta, però que en aquell moment va ser una enorme caldera d’ebullició intel·lectual. Caldera on Lluís no parava d’abocar idees, tantes com en tenia, i d’aportar i acompanyar gent que va acabar treballant amb ell durant la seua vida i en etapes diverses, com ara Cristina Ribas, amb qui compartí fins al darrer dia de treball, avui fa vuit dies, en l’aparell de comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans.

La notícia de la seua mort sobtada, a seixanta-dos anys, ha estat un colp de maça brutal. Una tronada negra i espessa que a molta gent ens ha deixat sense paraules, atordits, sense esme de dir res. Jo no he pogut escriure sobre ell fins avui, i ho faig gairebé amb llàgrimes als ulls. Que no s’eixuguen. Llàgrimes de dol, llàgrimes d’enyor, però també –i d’alguna manera– de culpabilitat. Aquell “Fora, maleïda taca!” de Lady Macbeth em persegueix de dimarts ençà, en un intent obsessiu de rentar-me la sang imaginària amb què Shakespeare va saber corporificar la culpabilitat. La culpabilitat, com a societat, de no haver sabut traure tot el profit que podíem d’un home savi com era Lluís Reales. La culpabilitat, com a amic, de no haver estat més a prop seu. La culpabilitat, com a periodista, de no haver pogut crear un ambient en la nostra societat on un col·lega del seu nivell pogués lluir més i de manera estable, ens pogués ensenyar més, ens il·luminés molt més.

Amb el dol, cadascú se’n surt com pot. Jo he cercat i recercat per casa algun exemplar d’aquell suplement de ciència, mirant de rellegir un dels seus magnífics articles i admirar aquella paginació que em fascinava. He tornat a mirar alguns dels seus programes a BTV, aquella manera de conversar tan particular que tenia. I, en un rampell, vaig enviar un correu a reales@cesca.edu –conscient que no el rebria, però intentant un petit homenatge personal que avui, amb aquest article, voldria que també esdevingués públic.