Un cor intel·ligent

Fa mesos que m’ho va dir, però ho recordo com si fos ahir. “Andreu, ets l’únic dels fills dels grans homes que no és boig, ni s’ha enfonsat. Un pare tan brillant com Ramon Barnils, i cap trauma. Per què?” “Per la mare, Núria Carrera”, vaig respondre sense dubtar a l’editora i escriptora Anna Punsoda, pensant per mi mateix: “L’únic sense trauma? Sí que anem malament.” Dinàvem totes dues parelles, a l’estimada Segarra de la Punsoda, justament ara fa un any, també pels volts de les primeres neus.

Fa un any que va passar i ho recordo sobretot ara que dimecres el govern català va concedir una de les tretze medalles Josep Trueta 2024 justament a ma mare, Núria Carrera Comes (1947). Medalla proposada el juliol, atorgada el desembre. I sí, gràcies a ella no hem nascut en una família d’únic far, potent, brillant. Nosaltres hem estat una família de veritat, i no un guru amb adeptes al voltant. Hi ha casos que espanten, en què veus de la parella del geni de torn als pobres fills, tots plegats més encegats que res al voltant d’un far que no guia, estavella. A casa, per sort, hem tingut una mare brillant professionalment, i vitalment, tant o més que mon pare, la qual cosa creava precedent i equilibrava la família. Creava precedent perquè en lloc d’adorar el geni, li agafava la mà i es posava a puntejar. El seu gest convertia la família en una sardana de cinc i no en una tarima de mestre.

Poc trauma t’agafa ballant la sardana en equip.

Núria Carrera Comes, nascuda a Ribes de Freser, com Eudald Carbonell, treballadora social a l’Hospitalet de Llobregat postfranquista, on va saber d’afusellaments de broma per espantar pobres delinqüents,  la recordo sobretot com a directora de la Creu Roja de Barcelona, on ara hi ha l’ambaixada americana, al passeig de la Reina Elisenda. Allà la visitàvem a vegades tornant del col·legi. A ella, els seus rosers i les seves corbates. La meva mare durant els anys vuitanta i noranta portava corbata. Filla de la petita Banca Carrera, ara en l’oblit, des de la Creu Roja va viure els Jocs Olímpics i va conèixer el poder de prop, que la va acabar fitxant. Dona en un món d’homes, número dos de l’Ajuntament de Barcelona durant el  mandat de Joan Clos i després amb Jordi Hereu, on va portar l’àrea social sense carnet del PSC, va veure el món per un forat, i els socialistes de prop. Dimecres passat, recollint la medalla de mans del president Salvador Illa, un llaç groc li lluïa a la solapa, i una mirada pura i brillant, de búnquer total, s’intuïa als seus ulls blaus.

Un punt punky, ma mare, sí, i ben elegant a la vegada. Capaç de divorciar-se de mon pare amb fermesa, elegància i amor (van ser amics fins a la mort), jo he après a casa la independència de criteri per partida doble. Ella m’ha ensenyat, alerta que ve la part cursi, l’art de no deixar-te fotre i ser bona persona alhora. “No t’has de deixar trepitjar” vol dir que potser sí que hem de mossegar, i se’n diu defensa pròpia. Li agraeixo una idea que sembla senzilla i no ho és, sobretot per a nosaltres, els homes: dir en veu alta què ens passa ens ajuda a entendre-ho. Se’n diu enraonar. Com costa, eh, paios, parlar de sentiments, ambicions, tristeses o frustracions? Doncs ma mare i jo ens en fem un fart, setmanalment, entre nosaltres. Com si fóssim psicòlegs, tu. “Al psicòleg, s’hi ha d’anar quan estàs bé, no malament. I així quan arriba l’entrebanc saps caminar” és una idea que rebo del seu món, tan poblat de psicòlegs, inconscients que ens guien, el poder de la ment i l’empatia en lletres de batalla.

De totes les coses que m’ha agradat entendre de la seva carrera professional la que més és, si no m’equivoco, que va formar part de l’impuls de col·locar les treballadores socials al costat de metges i infermeres. Treballadors socials dins els CAP o hospitals. A vegades la gent té un refredat perquè viu en una casa sense finestres. És un pobre. A vegades algú té la cama trencada per violència domèstica. És una víctima. Van a l’hospital, sí, però no necessiten metges, en el fons, sinó treballadors socials. És un altre cop la idea de sardana, d’equip contribuint a la vegada, fugint de la tarima, en aquesta idea tan femenina, tan feminista, d’entendre una vida, en el seu cas ben vital. L’altre dia la veia al costat de Pere Roca i pensava quin tros de cap tan ben moblat que tinc com a mare, tu. I com gaudeix dels fills, de les parelles, de la vida, de la feina. A mi m’enlluerna el seu cervell, i la manera com sap trobar llibertat i empatia a la vegada, tu. Quin cor tan intel·ligent.