Un colp d’estat; cada dia més evident

La història d’Espanya és una inacabable successió de colps d’Estat. És l’únic procediment que fan servir per mantindre l’statu quo. Clàssicament, han fet servir l’exèrcit; però ara, quan ja el tenen desmantellat, fan servir les forces paramilitars i la judicatura. L’escàndol ja hauria d’haver provocat conseqüències més serioses a nivell internacional. Però malauradament, Europa està enfangada amb el Brexit i maldant per evitar la seua pròpia desaparició. En qualsevol cas, cal mantindre’s ferms. La seua paràlisi i deriva cap al feixisme no la podran mantindre massa temps més. Ja són un país aïllat i molest gairebé arreu. Ni un pas enrere. Només sentir les excuses de mal pagador de Sánchez des de Salzburg ja fa mal a les oïdes. Allà hi ha premsa de veritat, no només l’aparell de propaganda espanyol. I el degoteig d’informacions sobre els jutges “imparcials” sembla que només ha començat.

Una afinadíssima anàlisi que quan l’ajuntes amb l’històric de portades recents dispara les urgències qüestionadores. Es deia a l’editorial d’ahir quanta injustícia hi ha en les detencions dels jordis condemnats per haver fet JUST EL CONTRARI DEL QUE VAN FER. Ens en donen testimoni real i personal. I per si fóra poc ens marquen de forma clara que els jordis aposten per estratègia no violenta i no finalista. Sabem que coincideix amb actuació dels companys de les CUP.
Avui se’ns parla d’un cop d’estat. El tipifiquem anomenant-lo dels suaus; que són aquells que sense foragitar els caps institucionals que ara tenen un simple paper de representació, fan que aquests passin a restar gobernats per altres poders de facto. Ens ve a la memòria el 23- F.
La dada és simplement immensa. La pregunta és si aquest deep state aprofita per imposar-se o si és empès a fer-ho.
No en tinc cap dubte, la resultant del moviment independentista també alliberarà alguns dels gran vicis polítics de la tradició política espanyola que semblen estar en joc.

‘Espanya ha perdut moltes vegades el tren de la història i la modernor. Quan va perdre guerres i territoris, es va enrocar. El segle XVIII no estava amb les societats que iniciaven la Il·lustració, el segle XIX no van pujar al vagó de la industrialització. Només cops d’estat militars i cacicades. El segle XX la dictadura franquista la va tornar a aillar. I l’entrada a la UE, només ha servit per modernitzar infraestructures innecessàries, no per renovar mentalitats. I en el segle XXI està perdent el poc que havia guanyat durant la transició, la pàtina de qualitat democràtica.
Algú encara prefereix enfonsar-se amb aquest estat fallit, abans que provar de surar amb la llibertat republicana d’una societat més cívica?

Hem de fer arrelar en l’imaginari col.lectiu que som una colònia d’Espanya, i que com en totes les colònies una part de la població local juga a favor del colonitzador. Hi ha els que són directament colons -gent forana establerta aquí-, que són o bé gent immigrada no integrada (i reticent a integrar-se: veient en la seva espanyolitat el seu únic motiu d’orgull i de superioritat) o funcionaris de l’estat (que fan tècnicament efectiva la colonització). Després, més interessant, hi ha la categoria dels col.laboracionistes (altrament coneguts com a botiflers). Sobre aquests cal dir el que segueix.

Els catalans espanyolistes han practicat, de bell antuvi, la següent estrategema psicològica: per tal d’evitar sentir-se derrotats per l’invasor, i per tant inferiors a ell, s’han assimilat a ell. Adoptant la seva llengua i cultura, evidentment, s’han tornat els seus servidors en territori català, el que els hi ha permès, per altra banda, a la majoria, salvar el negoci o començar a fer-ne de bons.

Estem parlant, en termes generals, de gent benestant: són els famosos “pijos”. Se’ls hi ha de començar a dir a la cara què són, de quina baixesa moral ve llur aparent superioritat. Són el nostre enemic interior; un segment de la població que caldria descavalcar a marxes forçades, reduint a 0 llur ascendència social, ja que obren l’enorme perjudici de donar patent de catalanitat a quelcom que no és més que traïció.

Insisteixo, només la presa de consciència de que hem estat i seguim sent una COLÒNIA permet comprendre tot el que ha passat i segueix passant a Catalunya. L’enemic, òbviament, sempre negarà aquest fet, però nosaltres ho hem de tenir claríssim i súper present en cada moment del dia.

La gran victòria de l’enemic ha estat fer que per a molts, per a la majoria de catalans, aquesta veritat, és a dir la nostra condició de país colonitzat, ni els hi ha passat pel cap. Aconseguir fer-nos creure que érem copartícips de l'”espanyolitat”, que érem respectats i estimats, i que gaudíem dels mateixos drets i avantatges que els espanyols, haurà estat una autèntica obra de superxeria, de mistificació político-cultural.

Més que amb la nostra ingenuïtat, l’invasor haurà trobat un gran ajut, paradoxalment, en el nostre orgull: no volent saber-se i sentir-se derrotats, envaïts, esclaus, molts catalans van posar en marxa un mecanisme de NEGACIÓ DE LA REALITAT, en virtut del qual els nostres invasors eren els nostres estimats veïns; els nostres perseguidors gent que només volia mantenir l’ordre i ens hi ajudava; els nostres extorquidors, gent esforçada que havia de mantenir en funcionament el gran estat del que formàvem, gràcies a Déu, part; els liquidadors de la nostra llengua, gent que ens aportava el coneixement d’una llengua universal, etc.

El resultat final ja el sabem: l’aculturació de gran part de la burgesia i una part de les classes mitjanes catalanes. Per no patir la humiliació i la ràbia del vençut molts es van ASSIMILAR al botxi. És hora d’invertir ja aquesta indigna i abjecta tendència… !

No es tracta d’un cop d’estat, es tracta de la lògica d’un imperi -en agonia terminal-, que es reserva la democràcia per resoldre els conflictes de la nació dominant i reacciona de forma colonial contra la nació perifèrica revoltada.
És així perquè la política de predomini espanyol contra Catalunya té continuïtat en tot el règim del 78, encara que els darrers anys s’hagi descarat.
És així perquè ja ho van fer abans al País Basc.
No té sentit que ens anem sorprenent de que la democràcia no val per als catalans. Menys encara ens hem de pensar de quatre reformes feríen d’Espanya una democràcia.
Només cal llegir la constitució del 78 per veure que estableix la supremacia de Castella (que ara en diem Espanya).
Aquesta selecció de jutges ja la van necessitar per al GAL, per alliberar els responsables. També premsa i tele amiga i cossos de policia al servei del centre. Repeteixen allò que ja van fer i va funcionar. Ara els hi falla la violència.
A més, cada dia el règim centrifuga més gent.
Nosaltres hem de marxar i ells es trobaran amb un règim pensat per subordinar Catalunya, sense que hi siguem, i s’ensorrarà el tinglado.

Però Sr Vilardell, si només el 60% dels catalans ha nascut a Catalunya! i molts de pares de fora, és a dir, són també colons! En total és possible que Catalunya tingui entre un 40 i un 70% de colons. De veritat vol vostè iniciar la construcció nacional sense comptar amb els colons?
Penseu a més que d’aquest 60% de nascuts a Catalunya només el 40% aprox. vota independentisme. És a dir, que, si acceptem la tesi del sr Vilardell segons la qual Catalunya és una colònia, no només els colons representen un problema per a l’independentisme. Què fer amb aquest 60% del 60% de catalans de naixement que no voten independència? A aquests també els silenciem o els fem desaparèixer?
Pot desitjar molt molt fortament que callem o desapareguem, el problema és que no ho farem. Això és una realitat objectiva amb la que heu de treballar. Què fem llavors? Impedireu la participació dels colons a les converses perquè així sembli que tots penseu el mateix i som un sol poble amb una sola veu? Vosté és l’independentisme arcaic, el que porta 300 anys perdent, el que no ha aconseguit independitzar Catalunya. I ara, que esteu més a prop que mai precisament per sumar a una part dels colons desencantat amb España vosté diu que els colons són el problema….Miri, només hi ha una persona veritablement perillosa per a nosaltres, només hi ha un que podria sacsejar el tauler i alterar les regles del joc, i és el sr Graupera. Però afortunadament el marginen perquè no pertany a les famílies tradicionalment poderoses a Catalunya i és un perill per aquells que només volen el poder autonòmic.

Jo, ara que he aprés que soc un “colono”, us dic molt sincerament que no tinc cap estratègia psicològica ni cap tipus de tàctica per aconseguir res. Jo simplement vaig néixer aquí i aquí faig la meva vida. Exactament igual que faria si hagués nascut a Màlaga o a Nigèria: fer la meva vida. Mai he estat especialment patriota ni he sentit especial afecte per la monarquia. En aquest fer la meva vida em trobo amb que una part dels meus conciutadans desitgen la independència de la regió en la qual visc respecte al país al qual pertanyo: Espanya. És un conflicte que polaritza i que no permet fixar-se en detalls ni discutir matisos, o ets independentista o ets unionista i t´has posicionar ja! ara! Digues! Parla! de qui ets? Amb qui estàs?
És el mateix que quan el sr Agulló, al qual he llegit amb gran interès en moltes ocasions, afirma que si no m’he manifestat immediatament com a contrari a determinats actes de l’Estat és que automàticament he de ser considerat com un franquista. Encara no m´ha dit bon dia i ja m´està dient franquista! No és possible! Això està passant a Catalunya? S´ha de dir el santo y seña abans de dir bon dia? De debò? En aquesta tessitura em situo amb l’unionisme, sense que això signifiqui que l’unionisme és meravellós i només està format per gent de bé. En absolut.

Espanya té problemes, greus i variats. Però vosaltres us hauríeu de preguntar: perquè ens segueixen amb més facilitat els molt joves i els més grans? Jo he estat a molts actes vostres i és així, hi ha molts avis i molta canalla. Perquè costa tant enganxar els catalans d’entre 30 i 65 anys? Ja responc jo: a aquestes edats un busca seguretat, un vol estabilitat, un té fills, un s’ha esforçat molt en la seva carrera i en el seu treball, un viu bé i no vol revolucions. Per aconseguir la independència cal radicalitzar l’opinió i obtenir una massa crítica, i en aquest punt entenc el plantejament contundent del sr Vilardell, però quan no tens massa suficient el discurs radical t´espanta la gent. Tot aquell a qui no sumi sr Vilardell, el tindrà a la trinxera contrària. Tot aquell de qui no es faci vosté amic serà el seu enemic. En aquesta partida no hi ha gent que es quedi al marge ni silenciada ni a un costat, o vostè els suma o els tindrà al davant.
A partir d´aqui vosaltres mateixos, jo només vull entendre. I després aniré a votar.

Sr. Salart: mentre el Sr. Escobedo no em constesti la senzilla pregunta que li vaig formular ahir (si creia que Catalunya és o no una nació, i si sent-ho tenia dret a decidir, per majoria democràtica, se sobreentén, el seu destí), i que esquiva perquè sap o s’ensuma que és la clau de volta de tot, no em sento en absolut moralment obligat a raonar amb ell.

Tal com ja crec que li ho plantejava ahir a aquest senyor, estic disposat a posar-li la pregunta encara més radicalment fàcil: creu que Catalunya té dret a decidir, per ella mateixa, si és o no una nació? Si em diu que no, no hi ha res a pelar, a discutir.

Potser guanyaran pel fet d’arribar a ser majoria (després de segles de repressió. matances i exilis), però no convenceran: la veritat sempre serà nostra, el que no és un minso consol.

Res ha canviat, excepte el fet que ara descobrim el que sempre ha existit.

Que ningú s’enganyi amb les bones maneres del govern de Pedro Sanchez, el fons es el mateix però més fotogènic.

A més dels molts senyals de continuisme mostrats fins ara, sense anar més lluny, la celeritat en que ha reiterat la seva confiança en la justícia, sense temps quasi ni d’assabentar-se del que s’estava destapant, ho diu tot.

Espanya s’enfonsa i ens hem d’afanyar a sortir-ne abans que ens arrossegui.

L’INDEFENSIÓ D’ALLÒ “IL·LEGAL”

L’Estat espanyol, i els seus estaments, tenen les seves arrels en un nacionalisme espanyol treballat amb segles de supremacisme, que ha incorporat els valors del franquisme. Se’n diu nacionalisme banal perquè no cal, fins ara, reivindicar-lo, ve afegit al territori. Aquesta ideologia feixista ha declarat, de facto, l’independentisme com a ideologia il·legal, a exterminar. El pla té dues grans fases: la primera, un clàssic, deshumanitzar l’enemic, els independentistes, considerar-los poc més que infrahumans, nazis, etc. per crear un fossat d’odi amb la resta d’espanyols, no fos cas que es solidaritzessin, i d’aquí ha sortit la catalanofòbia de la major part d’espanyols. La segona fase, ja és el mateix cop d’Estat amb participació de tota l’escala jeràrquica, Corona, tribunals, policies, escamots civils o no tant, etc.

Aquests Jutg-xats que han aparegut (i els que no es manifesten que són majoria) és la confirmació de què qualsevol causa contra un independentista ja té condemna, prèvia al judici. El dubte només és el grau de condemna, no pas la condemna que està tan assegurada com la impunitat dels feixistes. Aquesta monstruositat antidemocràtica s’ha de condemnar i ho hem de fer veure-ho al món quina mena d’Estat és l’espanyol.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Tomàs Mulet: som culpables d’haver-nos deixat enganyar (per nosaltres mateixos!), de no haver mirat la realitat de fit a fit, de no haver dit la veritat sempre i fins al final. Hem preferit el confort de la falsedat a l’aspror de la veritat. Hem volgut viure bé, sense ràbia, sense odi, i això ha aprofundit la nostra garjola tot enfonsant-nos-hi més i més.

Molt encertat això de la celeritat amb la que en P. Sánchez ha tancat files amb la magistratura. Algú deia l’altre dia, ja no sé qui, que els jutges han passat a exercir el paper que durant la transició van exercir els militars. S’han erigit en defensors acèrrims de l’ortodòxia més rància.

Hi ha una cosa que em preocupa en els mails aquests dels jutges: la total manca de cinisme. Pel que m’ha arribat parlen com si es creguessin de veritat que som com diuen que som. No sembla el discurs d’algú que se sap colonitzador i que comenta amb companys la dificultat per sufocar una rebel.lió; no. Sembla més aviat el discurs d’algú realment i sincera obnubilat que creu que els súbdits es rebel.len sense motiu, fent prova d’una mala fe i d’una dolenteria abjectes.

La veritat és que m’esperava més intel.ligència per part dels jutges espanyols, més consciència de la realitat. És francament preocupant que ens prenguin a nosaltres per nazis i a ells portadors de no se sap quina superioritat i bondat racionals…

Amb algú maquiavèl.lic pots arribar a negociar; amb un estúpid que es creu superior i que és incapaç de posar-se en el teu lloc només pots fer una cosa: treure-te’l de sobre.

Bé, reconforta veure que som uns quants els que veiem les coses amb claredat.

Volia completar la meva darrera piulada dient que el més trist és que aquest MONSTRE l’hem ajudat a desenvolupar-se també nosaltres! Rient-li les gracietes, fent-li la gara-gara, negant-nos a veure’n el fons, limitant-nos a veure’n la plasticitat resplendent i artificiosa (que si olimpíades, que si príncep Felip, que si AVE, que si Rafael Nadal, que si Barça, que si Gasol, que si Barcelona cosmopolitat, que si World Trade Center, que si Mobile World Congress…). Quants catalans han estat víctimes d’aquesta macrooperació d’edulcoració i blanqueig que ha encarnat, com cap altra cosa, un diari com LA VANGUARDIA? Com s’explica que LV gaudeixi encara de la més mínima credibilitat i presència en ambients i àmbits sobiranistes (almenys suposadament)? un mitjà que no ha fet més que daurar la píndola de la nostra subjecció mental i material?

Els bascos, ells, no es van pas deixar entabanar; es van enfrontar al monstre des del primer dia (per això van votar contra la Constitució). Val a dir que ells no arrossegaven tants segles de sentiment de culpabilitat com nosaltres, i és que la cosa és sabuda: l’única manera que té el vençut de sobreviure psicològicament és desenvolupar un sentiment de culpabilitat (i en paral.lel a aquest un altre d’inferioritat).

Igual que fan amb les seves parelles, ho fan també amb tot allò que saben que ja no els tornarà a gaudir. Quan una parella es desfà perquè un dels dos no vol continuar, allò que fóra normal com seria intentar comprendre el perquè i intentar arreglar-ho, i si no és possible llavors mirar de quedar amics, encara que només sigui perquè una amistat sempre és millor que una enemistat, els espanyols no ho saben fer, o no ho poden fer per alguna discapacitat psíquica desconeguda per mi. “O eres mia o de nadie” diuen sufocats de ràbia, i maten o li fan la vida impossible a l’altre, mentre sense voler es garanteixen que mai més tornaran a ser estimats per aquella persona. És el comportament propi d’aquell que en posseeix una altra en comptes d’estimar-la. És el problema que tenen amb nosaltres, i com que no ens poden matar directament perquè la UE els ha obligat a mantenir unes distàncies mínimes, llavors intenten per tots els mitjans de fer-nos la vida impossible i magnifiquen el seu odi a tot el que és nostre. Això, que és molt difícil d’aguantar, té com a cosa bona que és el final sense tornada d’una relació que sempre ha estat profundament malaltissa, i ja falta molt poc perquè la caguin del tot. La nostra paciència esgota la seva.

Bastant d’acord Ramon Vilardell, excepte en generalitzar la culpabilitat per voler-nos enganyar nosaltres mateixos.

La societat no ha volgut enganyar-se, però alguns polítics l’han enganyada dient unes coses i fent-ne unes altres. Qui més qui menys, ja coneix el no respecte que em mereix ERC.

Quantes coses haguessin canviat sense la pugna de partits?

On seriem avui si el 30-G el Sr. Torrent no s’hagués arrugat amb la investidura de Carles Puigdemont?

Quantes declaracions autonomistes altisonants i disfressades d’independentisme ha fet ERC?

Quants intents de consens i de marxa unitària ha malbaratat ERC?

Tants i tants fets, tots ells amb el mateix segell.

On seriem si la unitat hagués estat diferent?

ConsIdero que nosaltres no som culpables, però sí ERC i els hi retrauré tota la vida. Espero que en unes properes eleccions, la gent els posi al seu lloc.

Jo no sé dir si Catalunya és una nació…És massa agosarat fer aquest tipus d´afirmació. Puc dir amb seguretat que hi han trets diferencials, no només en questions folkloriques, sino molt més profunds, a tots els nivells. Cada cop que vaig a altres indrets d´España, que és sovint, veig clarament com els catalans tenim un tarannà molt diferent, més discrets, més polits, més conciliadors…no sé com explicar-me, però quan estic a fora sempre sento que soc clarament d´aquí. Com es qualifica actualment aquest tret diferencial de Catalunya jurídicament, i com s´ha encaixat amb la soberanía espanyola penso que és una qüestió del “devenir de la historia”, en el sentit que no es pot explicar només amb un fet concret ni va succeir en un moment exacte de la història.

Objectivament sé que, a España, Catalunya no té aquest dret de decisió i que és justament per això que hi ha un conflicte, si no no l´hauria pas i no tindríem aquest debat, no? Sé objectivament que España té soberanía sobre els territoris catalans, i per això justament hi ha un conflicte i el sr Vilardell sent aquesta ira vers nosaltres, o no?

Entre nosaltres, entre ciutadans, potser el debat no ha d´ésser tan profund, tan técnic, no sé com dir-ho…tan jurídic. Principalment perque cap de nosaltres, o gairebé ningú de nosaltres, té veritable coneixement per parlar a aquest nivell, només repetim el que hem sentit de figures que considerem d´autoritat i que pensen com nosaltres. Potser entre nosaltres el debat hi hauria d´anar més encaminat a entendre´ns, per que tant si surt bé com si surt malament el vostre intent d´independència nosaltres haurem de viure junts de totes totes. Sr Vilardell, per qué sent vosté que Catalunya és una nació? O més ben dit, per qué pensa que Catalunya és, avui, un país amb un territori que el pertany i que té dret sobirà sobre aquests territoris i sobre la seva població? Per qué pensa que Catalunya no és España?
No el discutiré pas ni rebatré la seva opinió, només vull conèixer els seus perquès.

David Escobedo, gracies pel teu comentari. Efectivament, hi ha una diferencia, diguem-ne, d’estil entre la forma d’actuar dels catalans i de la gent d’altres parts d’Espanya. L’estil dels catalans es mes facil d’entrendre com la diferencia entre una societat mes mercantil i basada en la iniciativa privada i una altre mes ancorada en les formes tradicionals i la dependencia del sector public. La mateixa diferencia, per exemple, s’observa entre els italians de Mila (llegeix Barcelona), els de Roma (llegeix Madrid) i els de Napols (llegeix Valencia o Sevilla).

La qual cosa ens porta al tema de la nacio catalana. Diem que Catalunya es una nacio diferent, pero no per raons etniques (ja ha quedat clar que els catalans no ho som en virtut del nostre ADN) sino perque socialment, culturalment i economicament tenim una forma de vida prou diferent per a que els nostres interessos siguin tambe prou diferents. Al segle XVIII Estats Units no tenia una gran diferencia cultural respecte d’Anglaterra, pero la seva estructura economica i els seus interessos eren molt diferents i, com que la corona britanica els discriminava en favor dels britanics, van decidir tirar pel dret. Una nacio pot ser part d’un estat mes gran comodament si es respecten els seus interessos (mira com gent de cultura francesa, alemanya, italiana i romanche, catolics i protestants, conviuen a Suissa), pero a Espanya aixo ha esdevingut impossible perque, com explicava ahir, els catalans som vistos com els jueus d’Espanya (logic, perque, com els jueus a l’Europa Central o els armenis a l’imperi otoma, creiem en la nostra iniciativa privada i estem socialment molt millor preparats per l’economia moderna) i, com a tal, ens convertim massa facilment en el cap de turc dels politics espanyols cada cop que es troben sota pressio.

Sota aquestes condicions, i tenint en compte que l’economia espanyola va cada cop mes pel pedregar, es impossible que cap governant espanyol, per bona voluntat que tingui, respecti la voluntat dels catalans enfrontant-se a la dels espanyols, perque seria el seu suicidi politic – mira el que va passar amb en Zapatero, i ara amb en Pedro Sanchez. Es per aixo que tants membres d’aquesta comunitat del Vilaweb veuen (veiem) el sobiranisme com un assumpte crucial, gairebe de vida o mort, perque, com va escriure fa molts anys l’Enric Juliana (quan encara era objectiu) hem vist l’odi reflectit als ulls de molts espanyols, i aixo no s’oblida facilment (i aixo ho va escriure molt abans del “a por ellos”). Aquesta es tambe la rao per la que tants membres d’aquesta comunitat reacccionen amb estupefaccio, i de vegades amb rebuig (NB: jo no, per cert), a alguns dels teus comentaris: perque, racionalment o intuitiva, entenen que aquesta es una questio ben be de supervivencia, i com que ets catala et miren una mica (salvant les distancies) com un d’aquells jueus que varen votar pel partit nazi (que hi va haver, sobretot al mon empresarial) o els grecs i armenis que confiaven en les autoritats otomanes. Per aixo tambe, sospito, veus tambe algunes afirmacions molt abrandades en aquest forum (per exemple les del company Ramon Vilardell): personalment no estic gens d’acord amb els metodes que proposa, pero la preocupacio d’estar perdent un combat crucial pel futur de tots. Per que el que ens juguem no es nomes que ens prohibeixin ballar sardanes o fer castells (que ja fora dolent), sino que Catalunya perdi la seva forma de vida, la seva empenta industrial i emprenedora, la seva unitat social solidaritat gairebe escandinava, i es vegi relegada a ser un pais de turisme, construccio i molta corrupcio com ha passat a Valencia – que, no ho oblidem, es culturalment i geografica molt propera a Catalunya, pero on no s’ha manifestat la mateixa resistencia a les pressions i les politiques de l’Estat Espanyol.

Trobo a faltar en les tertúlies i en les anàlisis polítiques una visió més ampla i un punt de vista global per recordar com s’ha construït el regne d’Espanya, bàsicament per no perdre el temps en detalls conjunturals que només serveixen per distreure.
El regne d’Espanya s’ha construït sobre diversos cops d’Estat cavalcats l’un darrera de l’altre en els darrers vuitanta anys. La legalitat republicana va ser eliminada inicialment per la força de les armes en un cop d’Estat militar amb més d’un milió de morts, bombardejos sobre la població civil i, ensems, amb el control de l’exèrcit, de la justícia, de l’economia i dels mitjans de comunicació, per proclamar i mantenir quaranta anys un règim totalitari. El següent cop d’Estat va tenir un format “legal” i es va atemorir a la població sense ús de les armes. Consistí a aplicar una Llei de Successió per la que Franco instaurava, que no restaurava, una monarquia per deixar-ho “tot lligat i ben lligat” i fer perdurar el franquisme més enllà de la seva mort física. El rei que el succeiria havia jurat fidelitat al militar colpista i no se n’ha desdit mai. El tercer cop d’Estat és molt recent i té el format “constitucional”. S’ha amenaçant a la població amb represàlies i s’ha fet efectiva l’ocupació de la Generalitat per part de les forces de seguretat de l’Estat, s’ha destituït tot el govern i centenars de càrrecs directius igual que fa vuitanta anys, però aquest cop s’ha fet sense la participació de l’exèrcit perquè ara és impossible doncs una acció militar només es pot ordenar des dels comandaments de la OTAN, i també perquè el Tractat de la UE compromet als països membres a no fer ús de l’exèrcit contra la pròpia població. Així doncs, s’han portat a terme aquestes accions amb l’excusa infundada i il·legal d’aplicar l’article 155 de la Constitució, tot i que en aquest article, ni en cap altre, no es reconeix la possibilitat de destituir al President ni als membres del govern elegits democràticament. Tampoc no té suport legal el desmantellament de les delegacions a l’estranger ni l’ocupació dels edificis de la Generalitat sense el permís del màxim responsable. Tot plegat constitueix un cop d’Estat en tota regla.

Sr. Escobedo: em remeto a l’explicació de l’Eduard Gracia pel que fa a la condició de nació de Catalunya. Només cal observar una mica, informar-se, llegir alguns pocs llibres per convèncer-se de que ho és (o es pensa que tenir llengua i cultura pròpies, tradicions i tarannà particulars, teixit comercial i industrial particular és bufar i fer ampolles?). Si realment dubtés, com diu fer, no votaria un partit com C’s que ell sí que no té cap dubte que Catalunya NO és una nació. La seva neutralitat, per tant, és falsa o incongruent.

De tota manera no contesta la meva segona pregunta. Esquiva la primera tirant pilotes fora, però la segona és inesquivable: tenen o no els catalans el dret a decidir -per si mateixos, és a dir només ells- si són o no una nació (o si volen o no ser-ho)? Una pregunta així no admet respostes ambigües: o sí o no.

Tomàs Mulet: jo em referia als darrers 40 anys d’autonomisme (i fins i tot més enllà d’aquest). L’Espanya que ara ens domina s’ha construït, s’ha alimentat també de la nostra llastimosa claudicació.

ERC: fa mesos que la meva indignació em bull. Caldria assetjar, sinó assaltar, les seves seus.

I això em porta a una breu reflexió sobre la tant escatainada unitat. És cert que cal unitat per vèncer un enemic poderós, però si es trenca la unitat és perquè en el bàndol més feble es considera que algú està fent el joc a l’enemic poderós. Més que lamentar la desunió i cridar a la unitat faríem bé d’identificar quin dels integrants del nostre bàndol, el feble, està treballant, en termes objectius, per a l’enemic. Per a mi la resposta és clara: ERC i una part del PDeCAT/JxCAT. No hi ha desunió, hi ha traïdors; és diferent.

David Escobedo, un punt breu. Aquestes diferencies que reconeixes, l’estat espanyol no les reconeix. Insisteix en la unitat d’Espanya, pero el que vol dir es uniformitat. La paraula diversitat no la trobaras a cap parlament, a cap entrevista. No existeix al seu vocabulari. Si Espanya acceptes aquesta diversitat historica, linguistica, cultural, els catalans no exigiriem la independencia. En comptes d’acceptar-la, el govern espanyol l’ataca i la rebutja. Elimina l’estatut i ens imposa el seu, convertint Catalunya en l’unic territori que viu sota unes lleis que no ha votat. I molta gent com jo, que mai haviem estat independentistes, ara diem prou.
Passem full i anem a temes urgents com la situacio dels diputats encausats.

Entre la sobirania dels hereus de l’estat i la seva afició als colps d’estat ens resta el gran diferencial on deixar la peculiaritat del Reino de Espanya contemporani. Simplenent pateix d’un desplegament invers: en resta l’estat per una nació que no es fa possible. I aquest estat que resta és tan dèbil que se’l van disputant els seus subalterns. A colps d’estat es fa un estat impossible per fràgil, desempoderat i sense nació. És aquí on el poble baix espanyolitza l’anhel de nació just des de la seva mancança.
Des de la fortalesa nacional del catalanisme, això ens sembla tan llunyà com incompresible.
Ara només ens falta embranzida per conseguir un estat. Gestinar-lo no preocupa tant.

Tomàs Mulet:

Quants cops repetim que no hi ha diàleg ni negociació possibles si no admeten el dret del nostre poble a l’autodeterminació i si no retiren els càrrecs contra els nostres represaliats.

I nosaltres què fem, quin exemple donem als nostres polítics?

Si no és una qüestió d’arguments sinó de Voluntat.

Com els podem exigir als nostres polítics contundència i determinació si a la primera de canvi per la nostra part donem tota mena d’explicacions que no valen de res perquè no existeix aquesta Voluntat a qui arriba negant la major encara que sigui guarnit amb bones paraules? Com és que continuem donant-los i donant-los, enlloc de protegir el que volem de la única manera possible? Jo ho tinc clar. Ja no dóno res fins a que no respectin els meus drets. Sense concessions. I si volen el que som que treballin per arribar a nosaltres, que tinguin la Voluntat de fer-ho. No de dir que volen fer-ho sinó de fer-ho.

No som només els nostres diners. En quin concepte ens tenim? Som més que els nostres diners, som generositat, tolerància, hospitalitat, abnegació, responsabilitat, etc… i els ho seguim donant a la primera de canvi sense contrapartida: No existeix, insisteixo, la Voluntat. I ho sabem.

La seva posició – si jo entro en un xat unionista i m’explico amb tota mena d’arguments- és o bé insultar-me o bé negar-me o bé IGNORAR-ME. Així guanyen. Ells sí ho tenen clar.

Dignitat.

I si necessito convèncer-me d’alguna cosa no ho faig entregant els meus dilemes o pensaments o conviccions a qui em retornarà confusió, negació i manipulació. Buscaré les respostes preservant el que és nostre i tan valuós. No permetré més que ningú que no respecta els meus drets em vingui a explicar el què soc o el què he de fer o el què mereixo o el que no.

Moltes gràcies per les seves paraules.

Perdona, Eva, però no hi puc estar d’acord. Precisament perquè creiem que tenim raó i perquè tenim la voluntat d’afirmar la nostra sobirania ens convé explicar les nostre raons quan es planteja l’oportunitat. És com portar in llaç groc: és una forma de comunicar allò en el que creus a tothom que ho vulgui veure. Naturalment, si m’insulten la conversa s’acaba ràpidament, però si em pregunten si sóc independentista, sigui a Barcelona, a Madrid o a on sigui, sempre contesto que sí, i si em pregunten educadament per què sempre els contesto amb la mateixa educació, perquè crec que això demostra la nostra fortalesa molt més que no pas les estratègies tabarnícoles estàndard de l’insult i el menyspreu. No és imitant-los en això que ens en sortirem…

Molt d’acord Eva Salas.

Malauradament, hi ha gent que no sap fer-se valdre ni té la perspicàcia per adonar-se dels comentaris intencionats.

El que no podem fer es dimitir, perquè llavors també aconsegueixen part de l’objectiu. Si et serveix, en el meu cas, quan començo a llegir i veig per on van, deixo de fer-ho.

Si això fos un xat, es podria ignorar el que considerem tòxics i deixar de veure’ls, però no es el cas.

Convicció, fermesa, tenacitat.

Gràcies, Montse. Hi sóc.

Repassant el debat d’ahir m’he adonat que en Ramon Vilardell em dirigeix una pregunta:

La supèrbia està en creure que la raó és la força. perquè tenim la raó ens creiem legitimats. Però la força està en l’actitud. No en l’actitud d’exposar la raó i esperar recompensa. I enutjar-nos si no ens la donen. Sinó en la determinació que arrossega tot al pas fins a la victòria. No en la voluntat de voler canviar el pensament de l’altre sinó en la de canviar el nostre pensament fins a permetre’ns alliberar-nos del relat en què ens tenen presos. No en la gravetat expositiva del greuge sinó en la ironia breu si voleu, que supera el discurs que ens imposen per a mantenir-nos alienats dintre del parany que ens impedeix parlar de com volem viure ni quina ha de ser la forma de la llibertat que lluitem ni de com forjar aquesta forma i els valors en què volem viure.

Eva Salas: acabo de llegir, una mica ràpid ho admeto, les teves darreres intervencions i a moments en què em sembla que coincidim perfectament (quan parles de fer respectar els propis dret) i en d’altres la veritat és que em perdo una mica, se’m fa confús.

El que dius sobre la supèrbia sona interessant, maco (per bé que trobo que entra una mica en contradicció amb la fermesa intransigent que invocaves unes piulades més avall); sembla voler-se emmarcar en una voluntat transformadora de la humanitat de cadascú de nosaltres: la lluita com a ocasió i mitjà de superar-se.

No dic que no, però jo no sóc dona i no estic gens segur que aquesta guerra nostra es pugui fer i guanyar amb mentalitat de dona. Tots els indicis que rebo em senyalen que -més enllà de l’ensucrada retòrica- estem encara en un marc antic, “clàssic”: nosaltres amb la nostra por (que ens paralitza) i l’enemic amb la seva fatxenderia i menyspreu (que li permet donar-se màniga ampla i posar-ho tot en perill). L’únic que veig preparat per aquesta manera teva de plantejar el combat és en Jordi Cuixart. Un pardal, però, no fa primavera (o era un rosa?).

Doncs si vostè està perdut, jo estic perduda i mitja amb això que escriu ara.
Tot està relacionat, mesclat i barrejat. Vostè és dona igual que jo sóc home. Visquem en els nostres cossos i les nostres ànimes la feminitat i la masculinitat a la vegada, que no són més que construcció, i deixem de separar; no són compartiments estancs. Es tracta d’una altra mentida que ens han inculcat, ves per on, a benefici d’un sistema depredador que es torna insostenible. Però aquest seria un altre debat! I malgrat tot també importa i també pot empènyer!
M’ha fet riure la seva resposta.