Un conte per a Nadal

En Jordi Català troba que li costa de fer-se entendre a la seva ciutat.

Així, al restaurant, quan li tiren esquerpament pa i rave al plat —un rave ben gros, certament, un ravenarro:

—Au, va, mengi. Què espera?

—És que jo havia demanat una mitjana, sap?

—I què vol, si el cambrer…

—Ah, bé, m’hi poso de seguida, vet aquí…

En Jordi Català no es vol ficar inútilment en saraus.

En Jordi Català tampoc no pot dir que li tinguin gaires miraments quan viatja. N’hi ha que li passen per sobre d’improvís. N’hi ha que s’eixuguen tranquil·lament les mans amb la seva jaqueta. Però s’hi ha acabat acostumant. Aviat haurà de viatjar amb més humilitat —i, per poc que pugui, gairebé d’incògnit.

Així, a l’hotel, quan li neguen una habitació:

—Vejam, vostè no haurà pas vingut de tan lluny per dormir, oi? Prengui, doncs, la seva maleta i les seves coses, que és el millor moment del dia per a anar a peu.

—Bé, bé, sí…certament. Era broma, és clar. Ah, sí, com de per riure…

I en Jordi Català reprèn la marxa en la negra nit.

Així, a l’estació, quan el foragiten del tren:

—És a dir, que vostè es pensa que hem escalfat aquesta locomotora i enganxat vuit vagons per transportar algú de la seva edat, en perfecte estat de salut, que podria ser totalment útil aquí, que no té cap necessitat d’anar enlloc, i s’afigura que per al seu capritx plogui o nevi hem cavat túnels, fet saltar tones de roques amb dinamita, tirat centenars de quilòmetres de rails, sense comptar la vigilància constant de la línia per por dels sabotatges dels seus, i tot plegat per…

—Bé, bé. Ho entenc perfectament. Hi havia pujat, ah, sí, hi havia pujat per donar-hi un cop d’ull… Simple curiositat, res més. Ara, ja ho he fet. I un miler de gràcies.

I en Jordi Català reprèn la marxa amb el seu equipatge camins enllà.

Així, quan visita una ciutat, i va a veure-hi monuments:

—Ah, no. Escolti, ja està fet prou malbé, això. I a més, vostè, senyor, voldrà tocar-lo, recolzar-hi, seure-hi…És per culpa d’això, que només en queden ruïnes. Va ser una lliçó per a nosaltres, una dura lliçó, però, en el futur, no! S’ha acabat, m’entén?

—Bé! Bé! És que jo… només volia demanar una targeta postal, potser una foto. Si, a vegades…

I en Jordi Català se’n va de la ciutat sense haver-hi vist res.

Així, al vaixell de tornada, quan el comissari de bord l’assenyala amb el dit:

—Què hi fa, aquest, aquí? Au, va, em sembla que allà baix falta disciplina. Torneu-lo ràpidament a la bodega, que acaben de tocar els dos quarts.

I el comissari se’n va xiulant.

En Jordi Català arriba a casa rebentat. Però no diu res, no se’n queixa pas. Pensa en els desgraciats que no poden viatjar de cap manera, mentre que ell… Ell viatja, viatja contínuament…

Ara és l’administrador de la finca, que s’ha ficat al seu dormitori:

—Que encara dorm, vostè?

—I ara! Fa estona que estic despert…

—Doncs, apa, brillo, que el necessiten per a fer la neteja!

I en Jordi Català, sense queixar-se, agafa l’escombra, la galleda, els draps i el líquid de rentar vidres, i cuita a ajudar el veí a fer dissabte.