Mazón i el seu govern s’amaguen del xàfec rere les víctimes

L’endemà de la manifestació que va aplegar més de cent trenta mil persones a València, a banda de les que també van sortir a Elx i a Alacant, per demanar la dimissió de Carlos Mazón, tant ell com Susana Camarero, la número dos del Consell es van amagar darrere les víctimes. Sense fer cabal de la transversalitat de la gent que marxava, ni de la comunió en el sentiment d’orfandat que expressaven, van dir que entenien el patiment, la impotència i el dolor, i que respectaven totes les persones que van eixir al carrer. A continuació, van anar a l’argumentari del partit per dir que era una convocatòria polititzada i van posar el màxim interès a destacar-ne els incidents per mirar de tombar el focus. Qualsevol resposta tant de Camarero com de Mazón desembocava a transmetre la idea que estaven bolcats en l’ajuda als damnificats. De moment, ni un mot que insinue l’autocrítica. Quant a les valoracions polítiques de la gestió o de l’assumpció de responsabilitats, tant l’un com l’altra remetien a la compareixença a les Corts a què el president s’ha d’enfrontar dijous. Allà ho explicarà tot, diuen. Tot el que ha passat i els plans de reconstrucció. “No es preveu cap dimissió”, va dir Camarero.

Les dificultats de la successió

Si el president escoltàs els manifestants i renunciàs al càrrec, o si la direcció espanyola del PP el deixàs caure i l’obligàs a plegar com van fer amb la seua antecessora Isabel Bonig, qui el podria succeir? Qui assumiria el càrrec i com podria fer-ho? Segons l’Estatut d’Autonomia, tan sols pot ser president de la Generalitat un dels noranta-nou diputats de les Corts Valencianes. Encara que no és obligatori, tots els consellers que quan van ser nomenats eren diputats van ser forçats a renunciar a l’acta per propiciar que corregués la llista electoral i més militants del PP, a qui Mazón havia promès un càrrec, poguessen ostentar-lo. Si Carlos Mazón renunciàs, la vice-presidenta Susana Camarero, que aquests dies ha guanyat protagonisme i visibilitat pública, no podria ser-ne la successora perquè no compleix el requisit de ser diputada. En el seu cas, no perquè renunciàs a l’escó, sinó perquè treballava en una consultoria a Madrid quan Mazón la va reclutar per enfortir la part popular d’un Consell que havia de conviure amb Vox.

La persona amb més projecció i, per tant, més possibilitats de ser proposada com a presidenta és la batllessa de València. A pesar de ser la primera regidora del cap i casal, María José Catalá ha mantingut l’acta de diputada, com ja va fer la seua mestra, Rita Barberà. Aquestes prop de dues setmanes de crisi, Catalá ha restat en un discret segon pla, o tercer, encara que les pedanies de la Torre i Castellar van ser fortament assotades per la gota freda. No hi ha cap fotografia on es puga veure plegats Mazón i Catalá. No han visitat junts, per exemple, aquestes pedanies. Ella no ha participat en la brega dialèctica que mantenen el Consell i el govern espanyol sobre qui havia d’avisar qui quan la gota freda amenaçava el país. Catalá tampoc no ha defensat la gestió de Mazón.

Fins i tot, mentre la ciutat bullia en la manifestació de dissabte, va fer una piulada a X en què es desmarcava de l’argumentari del PP del País Valencià que afirmava que la manifestació l’havien convocada entitats catalanistes. Ella, en canvi, parlava de convivència i de respecte a tothom.

La substitució no és automàtica, el candidat s’hauria de sotmetre a una sessió d’investidura i hauria d’assolir la majoria absoluta a les Corts. El 2011, quan Francisco Camps va ser processat pel cas dels vestits de la Gürtel, va plegar i el Partit Popular va nomenar com a successor Alberto Fabra, que era el batlle de Castelló. Com que el PP tenia una majoria més que absoluta, el tràmit parlamentari va ser senzill. Actualment, el PP solament té quaranta diputats. Carlos Mazón va ser elegit amb els vots de Vox gràcies al pacte exprés que no va agradar gens a Núñez Feijóo. Un any i mig més tard, i després de l’eixida de Vox del govern, el PP s’abocaria a una nova negociació amb el partit ultra si volgués continuar ostentant la presidència. El dubte és si a Vox estan disposats a facilitar les coses a un PP en hores baixes o si preferirien la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions.

Aquests dies, el portaveu de Vox a les Corts, José María Llanos, ha estat molt crític tant amb Consell com amb govern espanyol i ha demanat una comissió d’investigació a les Corts sobre la gestió de la gota freda.

L’examen a les Corts

La solució a alguns d’aquests interrogants potser arribarà dijous després de la compareixença de Mazón a les Corts. Serà un debat d’alt voltatge encara que fins ara el PSPV haja moderat molt les seues crítiques a Mazón fins al punt d’anunciar que li aprovaria el pressupost si contenia ben consignades les partides per a ajudar els afectats per la gota freda.

La compareixença a les Corts és la bombona d’oxigen que permet a Mazón de xutar la pilota cap endavant. Fins dijous, de moment. Ahir va fugir d’estudi les dues voltes que els periodistes el van abordar a l’arribada i a l’eixida del centre d’emergències. La primera va dir que el Consell estava concentrat en la reconstrucció i en l’atenció a les víctimes i que dijous ho explicaria tot. I en la segona, a l’eixida, no va respondre perquè, va dir, havia d’anar a rebre quaranta conductors que venien de Madrid a reforçar els autobusos de transport urbà.

Ara el president fa totes aquestes gesticulacions per provar de demostrar que fa coses. Han passat tretze dies d’ençà de les inundacions i una de les coses que més li van retraure en la gran manifestació de dissabte va ser la paràlisi del govern que els va deixar a lloure, desemparats del tot. Ells, el llot i els seus morts, mentre al centre d’emergències es rebutjava l’ajuda que s’oferia de fora o es mantenien els bombers forestals amb els braços plegats.

Un vestit fet a mida

Ja fa dies que el president Mazón prova de reescriure això que ell anomena “el relat” per fer-lo a la mida de les seues necessitats. S’esforça a capgirar totes les proves que cada dia que passa són més sòlides i que dibuixen una trajectòria erràtica, negligent i irresponsable que va començar el mateix dimarts dia 29 d’octubre. O potser el dilluns, 28, quan ja se sabia que venia una gota freda.

Una de les idees força que Mazón defensa és que aquell dimarts hi va haver dos dies diferents. Un fins a les set de la vesprada i un altre a partir de les set. Fixa aquesta hora de les set perquè és quan ell va arribar al centre d’emergències i es va adonar de la magnitud del desastre que ja havia caigut sobre el país. Però ell ho capgira i diu que aquella hora es va produir una “revolució hidrològica”, així s’estalvia pronunciar les paraules inundació, riuada, barrancada o DANA. Oblida Mazón que a les 14.15, la televisió d’À Punt mostrava imatges d’Utiel negada i n’entrevistava el batlle, que deia que temia per la integritat dels seus conciutadans. A les 14.30 va començar l’àpat de Mazón amb la periodista Maribel Vilaplana i també la seua desconnexió absoluta de la realitat. Parla de l’embassament de Forata com si la CHX no hagués començat a desembassar aigua quan ell encara era a la sobretaula. S’entesta a dir que no hi havia alertes i que tot era normal quan la vida de moltes persones ja eren en joc i no ho sabien.

El fet d’amagar la naturalesa del dinar, de delegar les primeres hores de la gestió a la consellera Salomé Pradas, de mentir sobre els avisos de l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que ell anomena “del govern”, en referència al govern espanyol, el fet de dir que al Centre d’Emergències no hi havia cobertura… Són errades difícils d’amagar. Solament així s’explica tota l’energia que esmerça a polemitzar amb la ministra espanyola Teresa Ribera sobre l’hora i les voltes que ella el va provar de localitzar.

Dijous sabrem com el president de la Generalitat entoma i explica aquests fets, que són comprovables i incontestables. Però, d’ací a dijous, poden ocórrer moltes coses.