28.10.2018 - 21:50
El cap de setmana passat, un dia després d’haver-se commemorat la tristament cèlebre proclamació (o no) de la República catalana, els txecs vam festejar el centenari de la nostra independència. L’havíem aconseguida a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, el 28 d’octubre de 1918, amb el naixement de l’antiga Txecoslovàquia, lliure del jou austro-hongarès. Quina enveja, diran molts catalans. Però tampoc no ens imagineu com una nació benaurada: d’aquests cent anys, la meitat s’ha viscut sota l’ocupació directa (primer, dels nazis, i més tard, dels soviets) o sota el règim totalitari del comunisme durant el qual hi havia una infinitat de repressions i injustícies, a més de llibertats suspeses i gent perseguida políticament.
A part de donar a llum Txecoslovàquia, país molt evocat en aquestes coordenades per la seva insòlita separació pacífica el 1993, el conflicte mundial va ajudar –indirectament– a aprofundir en el coneixement de les literatures eslaves a la península Ibèrica: l’esclat de la guerra va trobar el filòleg i hispanista txec Rudolf Jan Slabý (1885-1957) a Espanya, impossibilitant-li la tornada. Instal·lat a Barcelona, Slabý va aprendre el català i es va guanyar la vida fent classes de llengües i traduint obres d’escriptors com la txeca Němcová, els polonesos Sienkiewicz i Reymont, i els russos Puixkin, Gógol, Lérmontov i Txékhov, per enumerar-ne uns quants. Les seves traduccions al castellà van ser les primeres traduccions directes de literatures eslaves, i les traduccions al català, les primeres de totes. A més d’organitzar intercanvis culturals i artístics entre Catalunya i Txecoslovàquia, Slabý va traduir al txec diverses obres de teatre català: Reina jove, d’Àngel Guimerà, Misteri de dolor, d’Adrià Gual, i El místic, de Santiago Russiñol.
Per motius dels meus estudis doctorals –mirant de descobrir més sobre Slabý, entre altres coses–, em toca passar aquesta tardor a la URV a Tarragona i, per tant, no vaig poder presenciar aquest gran dia de la història txeca. Malgrat això, crec que trobar-me en un país amb tants anhels frustrats d’esdevenir un estat em resulta molt més beneficiós, ja que em serveix per a reflexionar sobre el nostre centenari des d’una perspectiva diferent i especialment enriquidora. És que em fa encara més agraït als meus avantpassats i, a la vegada, molt profundament conscient del valor inefable que rau en una cosa tan senzilla com és el fet de poder respondre a la gent que em demana pel meu país de procedència, que sóc de la República Txeca, en lloc d’haver de pronunciar el nom d’un altre país amb el qual no m’identifiqui.
Michal Brabec, traductor del castellà i català, docent extern a la Universitat Carolina de Praga, a l’Institut de Traductologia, on fa estudis doctorals i indaga sobre traduccions al txec de literatura escrita en català.
