22.04.2021 - 21:50
*Havent dinat prenc cafè, sempre rigorosament en bar o cafeteria. Forma part del treball de camp quotidià, i de passada esbravo la meva dèria proselititzadora (per prescripció facultativa) combatent la passa del “cafè sol”. Tinc unes quantes fórmules, totes adequadament fracassades.
Però avui no ha anat per aquí. La xicota del local ha cregut reconèixer-me, però es deu haver equivocat, perquè m’ha etzibat: “Un cafetito?” En refer-me de l’esglai, he pensat de respondre-li amb una broma (de trasfons pedagògic), jugant amb la sonoritat de “Un cafè, Tito?”, que evocaria la figura de l’Eugenio. Per una vegada m’ha guanyat la sensatesa i me n’he estat.
*Quina paradoxa que fins i tot la Plataforma per la Llengua, el darrer reducte, contribueixi a l’estrangulament de ‘fer servir’ a mans del silur ‘utilitzar’ (les mascaretes que donaven el dia del lliurament dels premis duien l’eslògan “Utilitza el català”).
*Exemple desassossegador de la norma de convergència. De la potència que té. Una revista dedicada a la traducció literària (alerta al detall, que és important: el destinatari se suposa que és gent interessada en les llengües. De fet, hi publiquen habitualment en català i en gallec) em proposa un qüestionari. M’avisen que, com que volen parlar d’un autor prolífic, també hi sortiran les altres persones que n’han traduït part de l’obra. Les preguntes són en castellà, jo responc en català. Cap pega. Quan finalment es publica, som quatre. Quatre traductors literaris que ens guanyem la vida traduint a la llengua catalana. Però només un servidor ha considerat oportú fer-la servir per a l’entrevista. Casualitats de la vida, aquest 75% que no ho ha considerat coincideix força amb les estadístiques d’ús real.
Com voleu que no em caigui l’ànima als peus?
*Entre el devessall d’activitats amb què les llibreries miren d’atreure clientela, una de força coneguda de Barcelona ofereix un cicle dedicat a la traducció. De sis sessions. Organitzat, ves per on, per la mateixa associació que publica la revista suara esmentada (sucursal d’una d’espanyola). Doncs bé, dels sis títols que s’hi treballaran, quants n’hi ha en català? Cap. Cap ni un. Quin missatge estem transmetent als lectors amb això?
*“Pressa cap”. Com? “Pressa cap”. Costa d’entendre, oi? És la contesta breu i ràpida a un missatge electrònic. Volent dir que la resposta a la qüestió que discuteix amb l’interlocutor no li és urgent. En català d’ahir, “de pressa cap ni una”, i d’abans-d’ahir, “de pressa, gens ni mica”. Quan els experts en el tema asseguren que les noves formes d’escriptura no suplanten l’antiga sinó que la complementen, què voleu que us digui…
*Article d’una revista cultural per a informar de novetats teatrals sobre la temàtica LGBTI. El titulen “De maricones i maricons”, amb ànim palesament provocador. Més curiós és el subtítol: “Coincideixen a la cartellera tres espectacles que aborden la dissidència sexual i de gènere”. Cal aclarir que es refereix a la cartellera barcelonina, no la de Chamberí, i la curiositat neix (em neix a mi, si més no) que la dissidència en qüestió es manifesti exclusivament en llengua castellana. Els autors són en Marc, l’Oriol i l’Úrsula, tots tres d’aquí. Pel que es veu, doncs, la revolta més potent del tombant de segle (aviat farà cinquanta anys dels inicis de la revolució sexual) continua essent reaccionària pel que fa a la llengua.
*A l’última anotació del darrer “Dietari” parlava de la substitució del sistema pronominal propi pel del veí. La pèrdua d’intuïció dels parlants, que n’és una de les causes, es veu molt bé en el cas de la repetició del possessiu en una frase on ja apareix el pronom partitiu (“el responsable de la prova compareixerà per tal d’avaluar-ne els seus resultats”, “és nociu malbaratar milers d’euros en doblatges de pel·lícules sense forçar-ne la seva projecció”, “no en sabem el seu significat”); una repetició agramatical i tanmateix cada dia més freqüent als TN, que hauria de grinyolar a qualsevol orella, però…
*Em sorprèn no trobar documentat ‘feliçó/ona’: sé què vol dir (en el meu idiolecte) però em costa de concretar-ho. I demano un cop de mà a la xarxa: “beneitó”, “un que li falta un toc de microones”, “feliç per innocència o ignorància”, “algú de bastant simple, que s’acontenta amb poca cosa, que no està mai de mal humor, que potser té un cert retard mental, ingenu”, “il·lús o una mica mancat de facultats; curt de gambals, vaja, el que ara es coneix amb la castellanada de mermat”, “algú que amb poc ja es conforma per ser feliç, amb alguna connotació de ser curtet, també”. Molt agraït.
De passada m’assabento que a Girona es veu que en diuen ‘feliu/a’, a la Garrotxa ‘feliçot/a’ i al Maresme ‘feliçoi/a’. Un ramell ben bonic.
*El burocratès o la gota malaia. Un dels mots de vici que passen més inadvertits és el verb ‘poder’ en funció de reforç o dilació. “Una oportunitat per poder gaudir dels vostres”, diu l’anunci. Fa el mateix paper que l’adjectiu ‘complicat’ en comptes de ‘difícil’, ‘fotut’ o equivalent: endolcir el missatge, estovar-lo, fer de vaselina. És a dir, d’eufemisme. Exigència de temps políticament correctes, perquè tot allò que sona cantellut o de mal empassar s’ha de rebaixar, a fi de no discriminar ningú, que ningú se senti ofès o molest; fins que es converteix en mera crossa sense càrrega semàntica. “Aquí el que cal és poder arribar a acords”, diu l’aspirant a president: no, aquí el que cal, si de cas, és arribar a acords. De poder se’n pot sempre. Si dius: “Avui m’agradaria poder menjar pasta” estaràs dient que el que t’agradaria seria estar en condicions de menjar-ne, no pas menjar-ne. Però com que això no té trellat, el que dius és: “Avui m’agradaria menjar pasta”. Que absurd haver d’explicar segons quines coses.
Apa, bona diada i millors lectures a tothom
