10.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 11.10.2023 - 07:35
L’acte d’ahir de presentació del dictamen sobre l’amnistia fet per Sumar, i En Comú Podem, va ser molt interessant –Josep Casulleras en fa la crònica, juntament amb una primera lectura del text que no és ben bé allò que es va dir a l’acte. A parer meu, siga com siga, és un pas endavant important de l’esquerra espanyola. Però amb algunes contradiccions massa visibles. Una que no és precisament menor és el discurs “coscubielista” de la majoria dels intervinents catalans, supose que afins a En Comú Podem. Seria curiós, però podria passar, que l’esquerra espanyola es mogués amb més rigor i profunditat, i realisme, que els seus aliats catalans.
De fet, no va ser un acte sinó dos, i curiosament no pel format –que ja ho era, de dues parts–, sinó, més aviat, per la nacionalitat. Tots els intervinents espanyols van fer intervencions molt sensates i rigoroses, posant el focus i les raons per a l’amnistia en l’actuació de l’estat. En canvi, les intervinents catalanes semblaven més preocupades perquè l’independentisme es penedís d’allò que havia fet el 2017. Probablement la competència política local i el decantament dels Comuns cap a l’espanyolisme i la irritació antiindependentista pesen massa.
L’excepció, una vegada més, va ser Jaume Asens, que continua situat on ha estat sempre, batallant d’una manera molt honrada per bastir ponts entre allò que ell anomenava les forces catalanistes i l’esquerra espanyola i intentant sempre trobar camins positius que puguen afavorir tothom i no una sola part.
De les intervencions, em quedaré amb dos punts que em van semblar essencials. Un, explicat perfectament per Nicolás García Rivas quan va dir que la raó que justifica que l’amnistia s’ha d’aplicar als defensors de l’autodeterminació és que, encara que no siga constitucional –va dir ell–, tampoc no és constitucional criminalitzar la defensa d’una idea política concreta. I el segon punt, explicat per Joaquín Urías, que va capgirar el debat sobre la igualtat de tothom davant una llei com aquesta, quan va explicar que aquesta igualtat davant la llei és allò que precisament no va existir en el tracte judicial als independentistes i allò que cal reparar.
En vista d’això, crec que seria molt injust de no reconèixer que l’assumpció formal d’aquest discurs per una força política espanyola com Sumar, amb Yolanda Díaz presidint l’acte, és un bon pas endavant. Remarcable. Podem discutir –tots els intervinents ho van negar, però és evident– si aquest pas endavant és per la necessitat dels vots o si va més enllà. Asens va dir que precisament es tractava d’evitar això, que fos una cosa conjuntural. I jo crec que l’elaboració intel·lectual feta per Pérez Royo, Urías i García Rivas demostra que, si més no en una part de l’esquerra espanyola, s’ha instal·lat fermament una crítica a l’actuació de l’estat espanyol que no és conjuntural ni es defensa per interès. S’expliquen massa bé per a no creure’s això que diuen.
En el capítol dels peròs, dos detalls. Un, com he dit abans, les intervencions catalanes, en què especialment Rosa Lluch va tenir una molt desafortunada intervenció que em va esborronar, precisament per la manca d’empatia i humanitat, especialment venint d’una persona que tinc en molta consideració per la seua trajectòria. Ho torne a dir: vejam si encara resultarà que Sumar és capaç d’anar més lluny que aquest En Comú Podem tan empeltat de la vella ICV.
I el segon, que reconec que pot ser discutible, però que és el rovell de l’ou. Ara i adés els intervinents van remarcar que aquesta llei d’amnistia havia de ser una segona fase, després dels indults i les modificacions legislatives, d’un procés de recuperació de la política i de la capacitat de resoldre per les vies polítiques el conflicte polític català. Molt bé. Però quin és el conflicte polític català i com es pot resoldre? Concretament: és o no és amb el vot dels ciutadans i és o no és votant si volem esdevenir un país independent?
Entenc que Sumar diga que obrir aquesta capsa de Pandora ara és fer impossible la investidura. Però l’esquerra espanyola, i encara més la gent d’Iniciativa, porte el nom que porte ara, ha de ser conscient que la seua interessada indefinició quan es tracta de proposar canvis a Catalunya ja ens ha escamnat massa.
Avançar, deien ahir. Sí, però en quina direcció? Perquè una part molt substancial de la societat catalana –i l’actor Óscar Jaenada ho va explicar també ahir d’una manera magnífica– estem convençuts que la separació és inevitable, perquè la convivència és impossible després d’allò que es va viure l’octubre del 2017. I en eixes condicions l’avanç sols pot incloure el reconeixement d’aquest fet i l’articulació de mesures que possibiliten el divorci, si la majoria ho volem. Avançar per recuperar l’estatut del president Maragall no resoldrà el conflicte, avançar per a mantenir Catalunya dins Espanya en la forma que siga no resoldrà el conflicte. Simplement perquè ja som massa la gent que ens en volem anar, siga com siga. Un bon pas, doncs, però…
PS1. El president Aragonès va dir l’altre dia que ell no veia estrany que la pregunta d’un hipotètic referèndum d’independència acordat amb l’estat inclogués opcions diferents de la independència, si la independència hi era. Hem fet l’exercici d’aplegar les preguntes de tots els referèndums d’independència que s’han fet d’ençà de l’any 1990 al món i, novament, el president sosté una tesi que no es correspon amb allò que fa la gent.
PS2. M’agradaria cridar l’atenció sobre l’article d’opinió que publica avui Julià de Jòdar, precisament sobre les negociacions de la investidura i el futur de l’independentisme: “Refer el rumb, vogar a l’una…”
PS3. Continuant amb la guerra de Gaza i Israel, avui publiquem un article amb uns gràfics molt aclaridors de The Washington Post, que explica com és la frontera entre Gaza i Israel i com és que els milicians d’Hamàs la van superar. Una peça didàctica com poques.
PS4. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
