Un bon batlle

Encara que els candidats s’esgargamellin a les places i els debats, la pregunta que molts ciutadans es fan de cara a les eleccions municipals és si té sentit votar una altra vegada els partits històrics, vista la trajectòria dels últims anys. Alguns abraçaran opcions alternatives, i hi ha qui creu que una papereta en blanc, nul·la o fins i tot quedar-se a casa és l’única via per fer arribar un missatge. En aquesta decisió s’hi barregen molts sentiments, com ara la voluntat de castigar una classe política sotmesa i mediocre, o la por que s’imposi el PSC. Reconec que hi he rumiat molt i no he arribat a cap conclusió.

Les eleccions locals són potser les més importants. Certament per als partits, perquè el repartiments de càrrecs a les diputacions, consells comarcals i altres organismes és allò que els permet mantenir l’estructura durant quatre anys; però sobretot per als ciutadans. Una mala tria pot fer davallar el municipi en menys d’una legislatura, mentre que les accions d’un bon batlle milloren la vida urbana en poc temps. Ho sé perquè a Verges, el poble on vivien els meus avis i ara viuen els pares, durant vuit anys n’hem tingut un. I ara que es retira, us en volia fer cinc cèntims.

Ignasi Sabater es va presentar a les eleccions del 2015 amb una colla de joves del poble, i sota el paraigua de la CUP –i abans que tothom tregui el reguitzell de tòpics, Sabater també era el Jesucrist de la Processó, perquè fora de Barcelona el món és menys monolític. Un cop guanyat s’hauria pogut tancar al despatx, o dedicar-se a passejar i llançar proclames, però va triar un camí més revolucionari: fer feina. El gran projecte ha estat el nou pla d’ordenació urbana, però en un poble de mil habitants i un milió d’euros de pressupost, l’esforç és aconseguir diners d’allà on sigui, i així poder instal·lar un nou semàfor a la carretera, i muntar un espai per a la gent gran al centre, i arreglar els camins que duen al riu, i de mica en mica obrir la gegantina casa del pare de Caterina Albert. També cal saber aprofitar les oportunitats, com ara un fill predilecte (Lluís Llach, que aviat tindrà una exposició permanent), les activitats que apleguen tothom (la Sopa) i l’altaveu anual de la Dansa de la Mort.

Ser un bon batlle de poble vol dir treballar una jornada laboral completa, i després dedicar-se a l’ajuntament. Acceptar que t’aturin pel carrer quan surts a passejar, anar a actes públics i enterraments, no dormir quan el Glòria desborda el Ter. Sortir als mitjans reclamant una nova escola, o perquè els dropos de la Generalitat han renovat el pont i ara la maquinària agrícola no hi passa. Si a més ets independentista, en rebràs les conseqüències: el 16 de gener de 2019 quatre policies espanyols de paisà es van presentar a casa de Sabater per a endur-se’l acusat de desordres públics, en una escena que més aviat feia pensar en les desaparicions de la dictadura argentina.

Quan miro l’estat de la classe política catalana, recordo sovint unes declaracions que va fer Clara Ponsatí a VilaWeb: “Un dels grans problemes que té el país, i especialment la política, és que es treballa molt poc. La gent fa reunions i es pensa que amb això ja treballa.” La decadència del país no només va lligada a la submissió davant dels castellans, sinó sobretot a l’encimbellament d’uns incompetents que no saben fer rutllar l’administració –la catàstrofe de les oposicions n’ha estat un bon exemple. Si demà féssim responsables Aragonès o Vilagrà d’un negoci que funciona gairebé tot sol, com ara la botiga d’Ikea de l’Hospitalet, estic segur que al cap d’un mes l’haurien ensorrat.

Avui Catalunya no és millor que fa vuit anys, però el poble de Verges sí, i el sou de Sabater ha estat de cinc-cents euros el mes, sense complements per a assistència a plens. Una bicoca si considerem que els assessors dels partits de la Diputació de Barcelona en cobren entre quatre mil i sis mil, que al govern hi ha una responsable de la creativitat de la Direcció General de Comunicació que s’endú cinquanta-cinc mil euros l’any, i que els caps de les oficines dels ex-presidents s’enfilen fins a cent tretze mil. Davant de tanta barra i de tanta estultícia, un dels pocs camins que tenim per a no caure en la trampa del cinisme és reconèixer la bona feina, i per això queden escrites aquestes quatre ratlles.