Un Boix és un Boix

Explica Martí Domínguez que la concisió prové de Joan Fuster: “Un Boix és un Boix.” El detall, el treball, l’arrel i la projecció, la pell. La pell de la pell: capes superposades, palimpsest de pols i de temps i de durícies a les mans i de tinta. El nou realisme que beu i s’alimenta del context, de l’espai concretíssim que l’explica i que el conté. Pintar, ratllar, sobreposar vida i matèria i fer-ne això altre, aquest intangible que és l’art de Manuel Boix. En quadre o en dibuix o en escultura o en cartell o en disc o en llibre o en objecte. On ell vulgui i en la forma que vulgui, un Boix és un Boix.

I he començat dient Martí Domínguez perquè és ell, l’escriptor i biòleg i escampador de l’art, qui ha comissariat la magna exposició que ens crida a tornar a Xàtiva, a recórrer llocs i carrers de la ciutat socarrada, l’antic convent de Sant Domènec, la plaça de la Seu, la Casa de l’Ensenyança, la mostra té un ordre però també es pot subvertir, el Museu de l’Almodí, l’església de Sant Agustí, l’obra que es completa en els espais que també l’expliquen i viceversa. Li ha posat per títol “La llum de l’art”, i ja és això. El pensament, el gest, la humanitat, sentir-nos dignes i desvetllats de compartir la fondària i l’estremiment, de deixar-nos simplement commoure per l’arrap o la bellesa delicada en un quadre de Manuel Boix.

I ara dic un quadre però podria ser un cartell, un pòster enganxat amb xinxetes a la paret d’un pis d’estudiants. Aquell cavall blanc invicte, les potes a la mar, la cinta quadribarrada i el vent: prové d’un dels discs d’Al Tall (tots els discs d’Al Tall tenen imatge de Boix: aquesta interacció que multiplica), de l’èpica cantata Quan el mal ve d’Almansa, i ha esdevingut icona de refeta. Hi ha moltes deus que travessen l’obra de Boix, i una és aquesta que no sé com anomenar: l’arrel, la represa, la recuperació d’històries i personatges i símbols, la representació figurativa d’abstractes perquè ens els puguem apropiar col·lectivament. Això ha fet i fa, entre moltes altres coses, Manuel Boix: dibuixar-nos Tirant i Carmesina i recrear-ne l’univers de tal manera que quan el llegim, o quan l’esmentem, quan hi pensem, ja té sempre l’evocació aventurera i sensual de les seves filigranes; fondre en coure cinc dels poderosos representants de la família Borja (els dos papes, el sant, Cèsar, Lucrècia) i atorgar-los el verdet de la pàtina del temps i la dignitat i la força que aguanta la intempèrie com un retorn a la terra que els explica; evocar la còlera arravatada de les Germanies, l’ànsia i la necessitat de justícia, els cossos prims de la derrota, la representació de Vicent Peris (inventada, real) i el seu cos decapitat cap per avall en un llenç escruixidor; o el retrat del general maulet Joan Baptista Basset (i aquí obro un parèntesi llarg per compartir com explicava Boix d’on li havia sortit aquell rostre, l’expressió dels ulls, els llavis arrufats, el conjunt desafiant i la tristesa també: no en teníem cap representació, de l’ardit heroi del poble ras; un gravat posterior representava la junta de guerra en la defensa de Barcelona, el 1714: homes al voltant d’una taula, sota una llàntia, Antoni de Villarroel, Rafael Casanova i una altra figura dreta que parla, d’esquena i que la tradició diu que era Basset. Boix s’hi va encaparrar. Es mirava el gravat i se’l mirava i pensava que només que s’hagués fet una mica ençà, només que… I diu que aleshores li va dir, “Ie, Basset!”, que ell es va girar i que ja va estar).

He esmentat personatges (literaris, històrics, això que ens fa) i també hi ha evocacions, en aquesta exposició. Conceptes que ell concreta i representa. La postguerra sòrdida. O Xàtiva mateixa: la ciutat que Felip V va fer cremar, la que va pretendre que s’anomenés “Colonia de San Felipe”, és esplèndidament representada al Tríptic daurat que, tancat, mostra l’escut i la ferida del foc, i que, quan s’obre, és color i calma en la figura de l’àngel custodi que el temps ha perdut (destruït o amagat, l’original renaixentista no hi és) i que Boix recupera com a símbol: ara, amb una mà cobreix el llenç cremat i amb l’altra sosté la ciutat. A sota, en lletres de pa d’or, hi té una divisa: “Ara de nou ens salva la claredat del nom i ens aferma el designi de saber perdurar.”

I encara n’hi ha més. Tant, que no ens ho podrem acabar. L’art de la pilota en les mans dels jugadors, el gest, les benes, callositats, el moviment d’una escultura tan quieta que sembla que no pugui ser. L’estudi, el treball, l’endinsament en el discurs figuratiu per mitjà de les formes i les maneres de pintar (fondre, ratllar, dibuixar, cisellar) el rostre humà: quan és algú de qui no sabem el nom, testes de bronze en instal·lació i talls nets sense ferida, quan és el déu de la guerra confegit, sí, ratlla a ratlla, l’instant d’hesitació que precedeix el repòs o el cataclisme. Els ulls oberts o els ulls tancats: l’art que transcendeix, que trasbalsa i que perdura.

I, un cop el veus i hi tornes i el coneixes, les ganes també de dir, l’impuls irrefrenable de presumir: ie, que aquest home, sabeu?, aquest home és del meu país.

És el meu país.