19.04.2022 - 21:30
‘La relació entre les metròpolis i les illes llunyanes (del Pacífic, del Carib, de l’Índic” se sintetitza amb els mots violència i devastació. A canvi, les illes han rebut l’almoina de la idealització mentidera i de gust adotzenat. Com més arrasament dels recursos, més postals de cocoters i aigües turquesa; com més mà d’obra esclavitzada, més rastells de floretes penjats pel coll; com més nines i al·lotes empeses al llit brut dels aventurers, més cromos de dones amb roba estampada de colors. Un menjador d’un directiu d’una companyia d’export-import decorat amb làmines de Gauguin’.
El fragment que heu llegit pertany a un llibre singular, Corfú, Cabrera, Martinica, publicat per Miquel Àngel Llauger a l’editorial Lleonard Muntaner i que té l’explícit subtítol de Breviari d’illes i miratges. És un assaig polièdric, divertit, irònic i sentimental sobre la insularitat entesa des de múltiples punts de vista.
I és que les illes han suscitat fascinació literària des de temps immemorials, començant per les narracions d’Homer del viatge d’Ulisses per intentar tornar a la seva illa natal, Ítaca; passant pels mites d’Ícar i del Minotaure a Creta, l’anomenada illa-continent perquè és la més gran de les pedres que suren a les aigües gregues i passant sense cap mena de dubte per l’illa de Robinson Crusoe o per la més fascinant de totes, L’illa del Tresor, de Stevenson. L’èxit internacional de llibres com l’Atlas de las islas remotas de la Judit Schalansky o els anuncis immobiliaris –amb pàgines webs especialitzades fins i tot- que permetrien comprar un d’aquests accidents geogràfics són només unes quantes proves de fins a quin punt generen expectativa.
Per tot això era lògic que en algun moment es pogués produir una reflexió assagística sobre la insularitat que funcionés com un arxipèlag. Així és com s’ha estructurat el llibre de Llauger, com una col·lecció de fragments i píndoles que repassen des de temes mítics com el de Job empassat per un gran peix fins a notícies de rabiosa actualitat com el desmantellament de determinades estacions àrtiques de mesurament climàtic per part de Rússia. Cada un d’aquests fragments està íntimament relacionat amb l’anterior, com si tots entre sí fossin un gran arxipèlag on els espais en blanc fossin els canals que permetrien la navegació interinsular.
Els editors del volum expliquen que ‘l’han descrit Kavafis i Defoe, Josep Pla, Lawerence Durrell, William Shakespeare i Virginia Woolf. Ha fascinat autors com Lluís Nicolau d’Olwer, Giuseppe Tomasi di Lampedusa, Miquel Àngel Riera i Ponç Pons. Què és, però, el que tant ens atreu del mite de les illes? Quin pot arribar a ser el seu abast físic i conceptual i quines les seves –necessàries- limitacions? A Corfú, Cabrera, Martinica, Miquel Àngel Llauger s’aventura a plantejar aquestes qüestions entre l’assaig feliçment desordenat, en forma d’arxipèlag, i la reflexió poètica. Un conjunt d’escrits que escapen de qualsevol categorització i que proposen una visió oberta i lúdica de la noció d’illa més enllà d’oceans, vivència i mite. Un viatge amb allargavista per un dels temes més apassionants de la literatura universal’.
La complexitat del llibre, i a la vegada la seva originalitat, rau en el fet que no és gaire habitual trobar en la nostra literatura contemporània un llibre estructurat com a breviari. Estem molt més avesats al tractat sobre un gran tema concret que estructura tot el discurs i molt més endreçat acadèmicament. El llibre de Llauger convida al lector a pensar en cada un dels seus fragments, fent que cada un tingui una unitat de sentit per si mateix, com si cada un d’ells valgués, per si sol, la publicació del volum.
Així mateix, cal destacar que els aspectes familiars hi tenen una presència important. Podem entendre la fascinació de l’autor pel paisatge de la infantesa amb illa incorporada (des d’una illa com Mallorca només es pot entendre què és una illa en veure un illot molt més petit, abastable, que es pot recórrer en molt poc temps o al qual es pot arribar amb un parell de nedades vigoroses des de la platja) i podem entendre també paràgrafs com aquesta espècie de recerca de la felicitat: ‘És de nit i el silenci de darrere les finestres podria fer pensar en un oceà. Llegesc, na Margalida llegeix, els nins llegeixen. Som quatre illes. De tant en tant ens arriba el renou de les pàgines que passen, com qui veu de cua d’ull els missatges de llum i ombra que els fars llancen des del seu lloc de sempre. Som un arxipèlag de distàncies amables’.
Poeta i traductor
Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963) és també ell mateix com una espècie d’illa dins del conjunt de la nostra literatura. Conegut sobretot en els cercles poètics, ha publicat més de deu poemaris i en els darrers temps ha fet un salt important de cap a la seva projecció exterior gràcies a Fourmillante, premi de Poesia Gabriel del 2018 o del poemari acabat d’aparèixer, Llum de cançó, que li va valdre el premi de poesia Ausiàs March de Gandia. Aquests dos darrers llibres han estat publicats per Edicions 62 i han suposat un reconeixement important per a la trajectòria de l’autor. Llauger és professor d’anglès en un institut de Palma i sobretot ha destacat com a traductor i crític literari, és vicepresident per les Illes del Pen Català i ha impulsat nombrosos projectes de poesia en xarxa.
I la millor manera d’entendre com concep la literatura, la creació i el seu lloc en el món aquest apassionat per les illes és tornar a buscar un altre fragment de l’obra que ens fa entroncar amb bona part dels nostres orígens: ‘L’illa de Circe i la de Calipso, la de Polifem i la de les sirenes, Ítaca: l’illa com a destí, l’illa com a perdició i l’illa com l’espai on la realitat canvia de perfils, de colors i de lleis. Per als illòmans, tots els manaments es redueixen en un de sol: amaràs Homer sobre totes les coses’.
Així, amb aquest manament universal que ens lliga amb tota la nostra cultura, gairebé s’obre un tractat que podria ser infinit i que tanmateix és deliciós en la seva mateixa brevetat: ‘Per cada illa de la literatura de què he parlat, n’hi ha mil més. Per cada illa llegendària, altres mil. Per cada illa remota o curiosa, altres mil. Es multipliquen fins a l’infinit i d’alguna manera són la mateixa’.
