Exploreu el camí que va obrir Marchena sense saber-ho

Ara fa un any que Manuel Marchena i companyia tenien una tasca ben difícil. Havien d’argumentar jurídicament en la sentència contra els presoners polítics una condemna per sedició per a la qual no hi havia arguments jurídics. Havien de justificar una condemna política en un estat de la Unió Europea amb una figura jurídica tan insòlita com la sedició. I això, després d’haver castigat prèviament els presos, durant la llarga fase d’instrucció, a l’arraconament de la vida política i pública derivats d’una acusació i d’un processament per rebel·lió. Però la rebel·lió era massa escandalosa i poc homologable a Europa perquè fos el resultat de la sentència, i tanmateix calia trobar la mesura d’escarment i condemna necessaris per a satisfer l’estat profund que havia mogut la maquinària venjativa per l’1-O, és a dir, que impliqués anys de presó i d’inhabilitació. El resultat fou un nyap jurídic; encara més, una vergonya, en paraules del prestigiós jurista Luigi Ferrajoli. Però aquella sentència, amb tota l’arbitrarietat, voluntat d’humiliació i feblesa jurídica que contenia, podia esdevenir una arma fenomenal perquè l’independentisme acorralés l’estat de dret espanyol en el terreny jurídic internacional.

Aquells dies d’octubre no hi havia tan sols l’oportunitat d’exercir al carrer els drets que la sentència negava, la desobediència civil com a mètode legítim de protesta, sinó que s’obria una via jurídica potentíssima per a activar un contraatac que l’exili ja feia un parell d’anys que havia emprès a diversos països europeus. La descoordinació entre les defenses de presos i exiliats ho ha fet perillar, però un any després de la sentència encara hi ha grans oportunitats obertes.

Va bé de recuperar allò que deia Ferrajoli a la Universitat de Roma III un mes després de la sentència i que VilaWeb us va avançar. Va definir la sedició com una ‘vergonya, un residu de l’època feixista’, va dir que el judici havia estat ‘horrible’ i va parlar d’un atac als drets fonamentals de reunió, manifestació i llibertat ideològica, ‘el cor dels drets polítics’. Va assegurar que el judici s’havia fet contra un conflicte identitari i no contra fets que poguessin ser castigats penalment. I encara va dir que la sentència era ‘insensata i irresponsable’ perquè ‘abocava benzina al foc’, que era un ‘cop greu a la democràcia i a l’estat de dret’ i que ‘no es podia aplicar el codi penal per reprimir la dissidència’. Aquelles afirmacions van fer que alguns juristes espanyols se li llancessin al damunt, i que hagués de fer un article a El País aclarint que ell no defensava pas el procés independentista.

Però això que deia Ferrajoli ho pensa, en bona mesura, la majoria de juristes sobre la sentència contra el procés, sobre l’abús del tipus penal de la sedició per a cercar un càstig polític. I també els jutges d’uns altres països. Força temps abans de la sentència la justícia alemanya ja va dir que no hi podia haver rebel·lió ni sedició, ni cap delicte equiparable en el codi penal d’aquest país, en els fets pels quals l’estat espanyol reclamava l’extradició de Carles Puigdemont. La sentència de Marchena i companyia confirmava aquesta flagrant contradicció entre la qualificació d’uns mateixos fets per la justícia d’un estat membre de la Unió Europea i la d’un altre. Com es pot entendre això? I per ventura el manteniment d’aquesta contradicció no és la violació (si més no) dels drets fonamentals dels afectats, presos i exiliats, a la seva llibertat i a la seva seguretat, que són a l’article 5 del Conveni Europeu dels Drets Humans?

Heus ací un dels principals arguments dels recursos que els presos polítics presentaran al Tribunal Europeu dels Drets Humans. I n’hi ha més, perquè, de drets, els n’han vulnerats uns quants més. Però el fet interessant que s’ha anat endevinant aquests darrers temps, i també aquest any, és que els jutges europeus a qui ha arribat a les mans la causa catalana, o una part, han fet saber d’una manera o d’una altra el disbarat de la persecució. N’és la prova més evident que en tres anys l’aparell judicial (i polític i mediàtic i diplomàtic i…) espanyol ha estat incapaç d’aconseguir cap extradició dels polítics independentistes perseguits, ni a Bèlgica, ni a Escòcia, ni a Alemanya, ni a Suïssa. Els ha estat impossible. I el llenguatge jurídic i la finesa diplomàtica amb què aquestes jurisdiccions han posat impediments a les extradicions, o les han denegades, fan que calgui llegir una mica entre línies, només una mica, per entendre que la negativa va acompanyada de desautorització i fins i tot de crítica a l’abús del mecanisme de les euroordres com a procediment d’extradició basat en la confiança mútua entre les justícies dels estats de la Unió. Això ho vam veure tant en la sentència de Slesvig-Holstein sobre Puigdemont com en les reserves formals que la justícia belga va posar a l’extradició dels exiliats. Són fites que indiquen que es podria traslladar a un àmbit superior, al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, i que seria més fàcil si la causa tingués una línia general de defensa, si el contraatac s’hagués organitzat en bloc: perquè del novembre del 2017 ençà els abusos als presoners han rebut una desautorització sistemàtica per la manera com han reaccionat algunes altres jurisdiccions europees sobre uns mateixos fets.

L’exemple més recent i més contundent l’hem vist aquest estiu en la sentència del tribunal belga que va desestimar la petició d’extradició de Lluís Puig. El Tribunal Suprem espanyol no era el competent per a demanar-ne l’extradició ni per a jutjar-lo, deien els belgues, perquè si fos així li seria vulnerat el dret del jutge natural. I això té a veure amb el dret fonamental de tenir un judici imparcial. El jutge belga hi insisteix més d’una vegada, en la sentència del 7 d’agost proppassat: es posava en risc el respecte a l’article 6 del Conveni de Drets Humans, és a dir, el dret de Lluís Puig de tenir un procés equitatiu. I ja hi tornem a ser: com es pot entendre que la justícia d’un país de la Unió digui això i que el Suprem espanyol ja hagi jutjat i condemnat els presos polítics? Tot plegat és munició per a anar a demanar-ne comptes al Tribunal Europeu dels Drets Humans, però també per a continuar exposant en més àmbits jurisdiccionals europeus les violacions de drets que el sistema judicial espanyol comet en nom de la unitat d’Espanya i contra la minoria nacional catalana.

Aquesta és la via d’actuació jurídica que obria de bat a bat la sentència contra el procés d’ara fa un any. Hi ha terreny per a explorar-la encara, però seria més efectiu si es fes amb coordinació. Perquè una de les fites més importants que ha tingut aquesta batalla jurídica internacional fou la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre Oriol Junqueras i la doctrina que consolidava sobre el moment en què un eurodiputat adquiria aquesta condició amb totes les seves immunitats i prerrogatives. Espanya les va violar, tant en el cas de Junqueras com en el de Puigdemont i Comín, i el màxim tribunal europeu ho va certificar. Puigdemont i Comín són actualment eurodiputats de ple dret, i Oriol Junqueras roman empresonat sense que el Suprem li hagi permès d’anar a l’eurocambra a gaudir del dret que li reconeixia el TJUE.

Junqueras ha presentat un recurs contra la decisió del Parlament Europeu d’acceptar la resposta que van donar Manuel Marchena i Carlos Lesmes a la sentència del TJUE, que era de no fer-ne cas i continuar violant els drets de Junqueras i deixar-ne vacant l’escó. Fa poc, el TJUE ha desestimat la demanda del vice-president de mesures cautelars, perquè confirmava l’argument que l’eurocambra no té competència per a qüestionar allò que li digui el Suprem espanyol. Però la resolució judicial indicava també el camí a explorar. Deia així: ‘No correspon, a primer cop d’ull, al Parlament Europeu de comprovar el respecte del procediment previst pel dret nacional en la matèria, perquè aquesta facultat correspon exclusivament als òrgans jurisdiccionals nacionals competents, en el seu cas, després d’una remissió prejudicial al Tribunal de Justícia [de la Unió Europea] o a aquest darrer en el marc d’un recurs per incompliment.’

Aquest incompliment flagrant que el Suprem va fer de la sentència del desembre de l’any passat sobre el cas de Junqueras i les múltiples contradiccions entre allò que ha comès la justícia espanyola i allò que ha dit la justícia europea aquests darrers tres anys tindran l’oportunitat d’exposar-lo a l’eurocambra Puigdemont, Comín i Ponsatí quan comenci el procés del seu suplicatori pel qual l’estat espanyol els vol llevar la immunitat parlamentària. Serà un aparador de primer nivell en aquest litigi.

La coordinació en la internacionalització del conflicte hauria de ser una prioritat per a l’independentisme en aquestes eleccions, per a explotar el nyap i l’abús que va perpetrar Marchena ara fa un any. Ja s’han començat a fer propostes d’actuació quant a la necessitat de fer esforços d’internacionalització, tant en l’àmbit econòmic com en el diplomàtic. Però n’hi ha un, el jurídic, que pràcticament no s’esmenta, i que té una enorme càrrega política. És fonamental, perquè és aquell on l’estat ha tingut derrotes i fins i tot n’ha sortit humiliat, i té a veure amb una cosa tan important com els drets fonamentals, que van del dret del jutge natural al dret d’autodeterminació, passant per la llibertat de reunió i la llibertat d’expressió. I si cal emprendre un nou embat democràtic i unilateral, cal tenir ben adobada i acordada aquesta via judicial internacional. El disbarat de Marchena va donar una oportunitat ara fa un any que cal no desaprofitar.