Més d’un any sense fer vida normal: el ‘distanciament social’ pot durar més que no ens pensem

La Covid-19 va sorgir primer com una cosa més o menys llunyana: passava a Wuhan, a la Xina, i de primer no semblava que ens hagués d’afectar gaire. Al cap de poques setmanes, quan el primer brot va sacsejar Milà, molts comentaven la gestió deficitària d’Itàlia. I ara les xifres indiquen que la tendència de l’estat espanyol és encara pitjor. I quan, de cop, la propagació del coronavirus va arribar al país, primer molts es miraven escèptics els més prudents que duien màscares i s’allunyaven de la gent o es tancaven a casa, i ara hi som tots confinats almenys durant quinze dies, sota un estat d’alarma contundent.

La revista nord-americana Vox ha entrevistat un dels màxims experts mundials en la matèria, Adam Kucharski, un epidemiòleg de la London School of Hygiene and Tropical Medicine, autor d’un llibre que explica com funcionen, justament, les propagacions virals, The rules of contagion. Kucharski és diàfan: ‘La idea que tancant restaurants i escoles durant un parell de setmanes podrem tornar a la vida normal’ és errònia. ‘Això no passarà.’ Està convençut que el virus circularà ‘probablement durant un any o dos, i per tant hem de fer els càlculs a aquesta escala’.

El seu pronòstic és molt negatiu. Diu que tots les possibilitats previsibles tenen greus desavantatges i, de moment, sembla que ‘l’única manera de reduir d’una manera sostenible la transmissió són mesures severes insostenibles’. L’epidemiòleg també creu que ens hem de treure del cap la idea que quan s’acabi el confinament podrem fer vida normal i estar amb grups grans de gent: això, a la pràctica, diu, seria fomentar brots nous que continuarien tenint l’impacte que tenen ara. A la Xina, diu, ‘no ho han pas solucionat’, encara que s’ho pensin. És lapidari. ‘Si tot hi torna a la normalitat, tornaran on eren fa un mes.’

L’equip de resposta contra la Covid-19 de l’Imperial College de Londres també té pronòstics. En un report que acaben de publicar afirmen que les quarantenes dels infectats i els col·lectius vulnerables no evitarien ‘centenars de milers de morts’, i recorda que les projeccions de mortalitat depenen de les mesures que prenguin els governs i la manera com hi respongui la gent. Però el fet més preocupant és que, segons que indiquen, el confinament de tota la població només serà realment efectiu si perdura fins que es trobi el vaccí. I això no serà, diuen, fins d’aquí a un període entre dotze i divuit mesos.

Les incògnites que poden trastocar els pronòstics

Tanmateix, aquests vaticinis tan tràgics, que subscriuen cada dia més epidemiòlegs i metges, estudien tots una situació nova, i per tant no tenen en compte variables que encara no sabem. Com afectaran el virus els canvis de temperatura? Com es comportarà la Covid-19 en el futur: hi haurà segona onada? Serà més virulenta? Menys? La gent resistirà els confinaments? Els resistirà l’economia? Com s’ho faran, els governs, per reactivar-la si la situació encara no s’ha resolt? Funcionarà cap dels assaigs clínics que es duen a terme, mal que sigui parcialment?

Són incògnites que, quan es resolguin, poden trastocar molt els pronòstics de què parlàvem. D’una banda, tot depèn de quan assolim el pic màxim de contagis actius a cada país, i de la manera com hi pugui fer front el sistema sanitari. La Xina va trigar dos mesos a assolir el seu. Corea del Sud, en canvi, només mig. Però, ara com ara, els estats europeus no tan sols són lluny de les xifres coreanes, sinó que empitjoren les xineses. Entre tots, el que evoluciona més críticament és l’estat espanyol, especialment Madrid, que concentra les xifres més pèssimes. I més i tot: aquestes dades demostren que el Principat de Catalunya s’enfila pel mateix camí que Madrid. I tot això encara sense perspectives de tancament de cap dels dos territoris per la negativa del president espanyol.

La qüestió, doncs, no és tan sols quan assolirem el pic, sinó com. Els governs del país han demanat contínuament que la gent es quedi a casa i que, abans d’acudir als centres sanitaris, consultem els recursos digitals o marquem els números d’emergències ‘per evitar el col·lapse del sistema sanitari’. Els experts consultats per VilaWeb aquestes últimes setmanes han fet servir els mateixos termes, i també ho han fet a les xarxes les cares mèdiques més visibles de la gestió de l’epidèmia, com ara l’epidemiòleg Oriol Mitjà i el doctor Jaume Padrós. El microbiòleg Sergi Maicas fins i tot va apuntar que, sense mesures de precaució fèrries i la voluntat dels ciutadans, ‘hi haurà un moment que els metges hauran de triar a qui donen el respirador’.

Sense un sistema sanitari sòlid i una gestió encertada, és possible que el col·lapse arribi i que això no únicament allargui les mesures de l’estat d’alarma, com ja han indicat uns quants ministres espanyols, sinó que les endureixi. Hauria de ser amb el consentiment del congrés espanyol, però alguns dirigents de l’oposició ja hi han donat el vist-i-plau abans no passi. A la Xina la primera quarantena que es va ordenar havia de durar quinze dies i no va funcionar. No va ser fins dues tongades quinzenals més tard que no es va contenir la propagació. Ara, dos mesos i mig després, tot just comencen a obrir algunes escoles i es desmunten els hospitals provisionals.

A la Xina s’obren escletxes de retorn a la normalitat, doncs, però són escletxes i prou. Hi continuen els controls de temperatura i les restriccions de vols i viatgers, els carrers de les grans ciutats encara no s’omplen com abans i el govern fa servir programes digitals per a rastrejar la circulació dels ciutadans. L’ombra d’un nou brot encara hi plana, i també la temença que sigui pitjor que el primer. El professor de Harvard Marc Lipsitch, un altre dels grans experts mundials sobre virus, calcula que un 70% de la població es podria infectar pel coronavirus, i dóna gairebé per fetes noves onades de propagació.