Un any sense Carme Junyent: fragments d’un llegat

Avui, dia 3 de setembre, fa un any de la mort de Carme Junyent, un fet que va trasbalsar no tan sols els cercles lingüístics i culturals, sinó la societat en general. Junyent era una dona que es feia estimar i, sobretot, es feia escoltar. Parlava amb autoritat sobre els perills de la llengua catalana perquè tenia un coneixement aprofundit del procés de substitució de les llengües.

Un dels llibres cabdals sobre la seva llengua fou ‘El futur del català depèn de tu’ (la Campana, 2020), a partir d’una conversa amb la periodista i correctora de VilaWeb Bel Zaballa. En la mateixa línia, es va editar el llibre pòstum ‘Deu lliçons per a salvar el català’ (la Campana, 2024), una selecció d’articles seus publicats a VilaWeb durant més de deu anys.

Amb motiu de l’aniversari de la mort de Carme Junyent, hem garbellat aquests dos llibres per extreure’n vint frases que dibuixin el llegat d’aquesta lingüista extraordinària.

“En una societat on es parlen dues llengües, generalment –jo no conec cap cas on no sigui així– hi ha una llengua que s’acaba imposant a l’altra.”

“El pitjor mal que tenim és que menys del 25% de la població comença una conversa en català.”

“Hauríem de ser conscients que cada vegada que neguem als altres la possibilitat de participar en la nostra vida i la nostra llengua fem un pas més cap a l’extinció.”

“Si els que no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua són assimilats a la llengua dominant, el restabliment de l’equilibri lingüístic és gairebé impossible.”

“La independència la podem aconseguir en qualsevol moment. Però si la llengua es perd, ja està. Hi ha molta gent que suposa que si aconseguim la independència se salvarà la llengua. Però la independència no canvia els comportaments lingüístics.”

“Com és que no hem aconseguit un ambient que ens permeti de sentir que quan parlem la nostra llengua fem la cosa més natural del món i no una reivindicació? Tant parlar de l’apoderament, per què no ens apoderem amb el nostre comportament lingüístic i aconseguim que no sigui percebut com una anomalia?”

“Jo espero que hi hagi una política lingüística que faci entendre que la llengua no és un apèndix gestionat des d’una direcció general, sinó un projecte de país en què tothom està implicat.”

“Si pensem en una Catalunya sense el català, què hi veiem? Ens hi podem reconèixer? Doncs de la mateixa manera és impensable un Aran sense l’aranès.”

“Estic segura que hi ha molts catalans que tenen el castellà com a primera llengua i que estan compromesos. I si tenen la informació de com fer-ho voldran contribuir a restablir aquest equilibri. Segur que ells no volen ser agents de l’imperialisme lingüístic.”

“Hi ha un 15% d’hostils, un 15% de militants i un 70% d’indiferents. Hem de treballar amb aquest 70% d’indiferents. Amb els hostils no hi podrem fer res, però passa que et poden contaminar aquests indiferents.”

“Si tots els diners que es van abocar en la normalització s’haguessin abocat en esports i esplais ara no estaríem tan malament.”

“Si aquest món o aquesta societat canvien, la llengua s’hi va adaptant, perquè és un sistema molt flexible i es pot adaptar a qualsevol situació. Però que algú em digui un cas en què canviant la llengua s’hagi canviat la societat. No en conec cap.”

“Si hi ha un símptoma universal que indica de manera més clara el declivi del català és que va deixant de ser la llengua habitual dels joves.”

“[Als joves] no podem fer-los prendre consciència, és clar; la consciència l’hem de tenir nosaltres per tal de crear-los un món en què el català sigui la llengua natural.”

“Aquí hi vivim tots i és el territori on s’ha desenvolupat la llengua. La responsabilitat la tenim tots els que vivim aquí i és això el que s’ha d’aconseguir: que tothom se’n faci responsable.”

“Tenim els jutjats en contra, ja ho sabem. Fins ara cap govern no ha trobat la sortida (potser ni l’han cercada), ja ho sabem. Però, malgrat tot, nosaltres sempre hi podrem fer alguna cosa perquè la llengua és nostra. I els que la menystenen no els hem d’aguantar. Ara queda el més important: replantar la llengua allà on l’han arrencada.”

“Consciència. És la clau de volta. Recuperar aquesta consciència, entendre com n’és, d’important, parlar en català en totes les circumstàncies.”

“L’interès pel català, principalment dels qui no tenen ni el català ni el castellà com a llengua primera, és un dels punts que tenim a favor.”

“El que volem és recuperar allò que ens han furtat i en aquest projecte hi cabem tots, sigui quina sigui la nostra llengua. Perquè del que es tracta realment és que el català sigui una llengua per a conviure. Només així podrà sobreviure.”

“Si nosaltres no ho volem, la llengua no ens la poden prendre.”