13.11.2018 - 21:50
|
Actualització: 14.11.2018 - 08:19
Ahir va fer un any sencer que, cada vespre, unes quantes dotzenes de veïns d’Arenys de Mar es concentren a la plaça de l’Ajuntament en suport dels presos polítics i els exiliats. El ritual és sempre el mateix: uns músics toquen el ‘Cants dels ocells’ i quan acaben s’enlairen tot de petites pancartes manuals i es crida durant uns quants minuts ‘Llibertat presos polítics!’ Després algú fa un visca a la República i la gent se’n va cap a casa, havent tornat disciplinadament la pancarta a en Salvador i la Rosa, que les desen puntualment fins l’endemà.
De músics, seguint la crida original d’en David, n’hi ha gairebé uns quaranta i s’han organitzat amb un grup de WhatsApp per poder mantenir la formació mínima diària. Entre els assistents, hi ha gent de tota mena i condició. Hi ha el fill d’aquell il·lustre Fèlix Cucurull que tanta llum ens va donar enmig de la tenebra i de qui tant vàrem aprendre, i hi ha en Pep, la Montse, la Sefa, la Júlia, la Lissi i tants altres, gent solidària i constant que no demanen mai al del costat què pensa ni qui vota, que no condicionen el seu suport a res. I també hi ha el qui fou batlle d’Arenys per Convergència i aquell qui fou alt càrrec del tripartit amb Iniciativa. I evidentment la batllessa actual, d’ERC, que hi ha dies que ha arribat a tocar el violí i tot. Hi ha fins i tot xiquets nascuts enmig de la solidaritat. La Cèlia i en Víctor tocaven l’acordió el primer dia i ahir la Cèlia va acudir-hi amb en Roure, ben menudet, als braços.
Hi ha més poblacions que fan també aquest ritual amb la mateixa intensitat i moltíssimes més que es concentren una volta la setmana. El cas d’Arenys l’he viscut molt de prop, perquè sempre que he estat a la vila hi he acudit i durant tot aquest any tan difícil, cada vegada que hi he anat he agafat forces. Fa molta impressió i encoratja molt veure que no hi defalleix ningú, adonar-se amb quina elegància s’eviten polèmiques que alguns polítics no saben evitar i entendre que per a tots els qui es concentren cada vespre en aquella plaça, per a tots nosaltres de fet, el compromís personal per a fer eixir aquests homes i dones de la presó i tornar-los de l’exili ni admet disculpes ni té cap límit.
Ahir, curiosament, també va fer quinze anys d’un acte que va marcar per sempre la vida del país. En la campanya electoral de les eleccions del 2003, tal dia com ahir, el PSC omplia de gom a gom el Palau Sant Jordi i un José Luís Rodríguez Zapatero que anys després quedà ben retratat va prometre a Pasqual Maragall que donaria suport a l’estatut d’autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya. Sense condicions. Quinze anys després, la mentida és òbvia i el PSC ja no ompliria ni el bar del pavelló. Però, curiosament, això no va obstar perquè el nou Zapatero que hi ha ara a la Moncloa triàs precisament ahir per a filtrar que oferiria al Parlament de Catalunya una reforma de l’estatut, una nova reforma després d’haver-lo destrossat fins a deixar irrecognoscible, i inservible, l’autonomia. El menysteniment dels socialistes actuals, de fet, és d’un tal abast que ni tan sols cap assessor de la Moncloa no es va adonar que, justament ahir, quinze anys exactes després de la gran mentida del Sant Jordi, no era el dia més adient per a fer córrer la nova proposta. Una proposta, a més, condemnada a la inutilitat des del primer dia. Perquè amb qui el pensen debatre, els socialistes, aquest nou estatut si la majoria de la cambra ja no en vol saber res i ha votat la independència?
Per completar la tríada d’aniversaris deixeu-me que faça un salt enorme, cent anys enrere. Perquè avui fa cent anys justs que els diaris valencians publicaven la ‘Declaració Valencianista’ que havien elaborat i signat un grup molt notable de persones, entre les quals Eduard Martínez Ferrando, Ignasi Villalonga i Maximilià Thous. La declaració va significar un abans i un després per a un País Valencià que encara dècades després havia de recuperar el seu lloc dins la catalanitat, però que en aquell text ja dibuixava una aspiració nítida de llibertat, aleshores revestida d’iberisme, i que avui és molt més vàlida que mai: ‘La personalitat valenciana, pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Aquesta és la fonamental reivindicació valencianista.’
Efectivament, aquesta era la principal reivindicació i aquesta és encara ara. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, cent anys després d’haver-se proclamat des de València. Ho va ser en els anys foscs de les dictadures i en els períodes d’esperança curts que la guerra traïdora de Franco o la soporífera transició del seu deixeble monàrquic varen apagar. Però ho és encara més que mai ara, quan fa quinze anys que les restes de l’autonomia catalana foren dinamitades al Palau Sant Jordi i quan en fa un d’una declaració d’independència que ha implicat una repressió inaudita, que ens obliga a tots cada dia, però que també ha marcat una línia lluminosa i alta, per a fer servir les paraules de l’Estellés, de la qual ja no es pot, no podem, ni es podrà retrocedir.
