25.08.2019 - 19:23
|
Actualització: 25.08.2019 - 20:19
Fa un any es publicava al BOE el decret llei del govern espanyol per a exhumar les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos. Aleshores el PSOE deia que era una qüestió ‘d’urgència democràtica’ perquè una proposició no de llei del 2017 demanava retirar de seguida les restes.
El decret llei justificava l’exhumació per a corregir la ‘incongruència’ que significa que Franco sigui enterrat al Valle de los Caídos, teòricament construït com un memorial als morts durant la guerra del 1936-39. La portaveu socialista, Adriana Lastra, explicava que la data de l’exhumació no es faria pública per evitar protestes feixistes, i que es faria ‘amb molta prudència i sense escarafalls’. Tanmateix, 365 dies després el dictador continua on era.
Si bé el juny de 2018 el president espanyol Pedro Sánchez insinuava als periodistes que l’exhumació era imminent, el decret aprovat dos mesos després comportava que, com d’hora, el trasllat fos a l’octubre o al novembre. El motiu era el blindatge legal per impedir que la família Franco bloquegés el procés. Tanmateix, els familiars del dictador van oposar-s’hi al·legant que el decret era inconstitucional. Van amenaçar Sánchez amb la via penal, per prevaricació i profanació de tomba. Tot i això, el president espanyol assegurava que la determinació del govern espanyol era ‘ferma.’
Poc després la família presentava un recurs en què demanava que Franco fos enterrat amb honors militars a la catedral de l’Almudena de Madrid. De fet, hi havien comprat una cripta el 1987. El govern espanyol va passar la responsabilitat a l’Església espanyola, tot dient que dins el temple regia el dret canònic. L’arquebisbat de Madrid va reiterar que la família hi tenia dret i no ho podia impedir.
Però a final d’octubre el govern espanyol va canviar de parer: ara considerava que la llei de memòria històrica sí que li permetia impedir l’enterrament del dictador a l’Almudena. L’argument és que la llei impedeix l’enaltiment del franquisme, fet que podia ocórrer a la catedral.
‘No som responsables de l’exhumació, som responsables que les restes siguin en un lloc on no puguin ser enaltides. Això és el que diu la llei’, afirmava aleshores la vice-presidenta espanyola Carmen Calvo després d’una reunió amb el número dos del Papa. El govern espanyol canviava el to i negava improvisació. Ara bé, al decret d’agost no s’hi havia pas fet constar que les restes havien d’anar a parar en algun indret on no fossin enaltides.
Sánchez pretenia corregir aquest error amb una modificació de la llei de memòria històrica que deixés clar que Franco no podria ser enterrat en un lloc d’accés per al públic general. PP i Ciutadans van maniobrar per allargar el termini i endarrerir una possible exhumació.
Al novembre el president espanyol ja admetia que l’exhumació podria endarrerir-se al gener d’enguany. I un mes després deia que no era necessària modificar la llei per impedir l’enterrament del dictador a l’Almudena, perquè el seu executiu ja tenia ‘eines’ per impedir-ho. Ara bé, aquesta vegada Sánchez ja no posava terminis. L’excusa era que el procediment d’exhumació havia de ser molt garantista. Com a mínim el líder socialista rebia alè des del Tribunal Suprem, que rebutjava aturar cautelarment l’exhumació com demanaven els familiars.
A mitjan febrer el govern espanyol finalitzava el procediment administratiu per exhumar el dictador i aprovada tirar endavant el procés. Donava quinze dies als néts de Franco per decidir on l’enterraven sempre que no fos a l’Almudena. Però dues setmanes després un jutjat de Madrid paralitzava l’exhumació, a petició d’un veí de San Lorenzo del Escorial; amb l’actuació de rerefons de la Fundació Francisco Franco. El govern espanyol va recusar el jutge per les seves opinions contra la memòria històrica.
Animat per la desestimació d’altres demandes similars, al març el consell de ministres espanyol aprovava formalment l’exhumació per dur les restes al cementiri d’El Pardo, i la planificava pel deu de juny. I restava pendent d’un altre recurs que la família havia presentat al Tribunal Suprem. Precisament el Tribunal l’aturava cautelarment el sis de juny, quatre dies abans de la teòrica data de trasllat.
En la interlocutòria, els magistrats asseguraven que seria ‘un greu trastorn pels interessos’ de l’estat si s’exhuma el dictador i més tard, per ordre del mateix Suprem, s’ha de retornar el cos al Valle de los Caídos. El més sorprenent, però, era que els jutges assumien el relat franquista de la guerra del 1936-39 i asseguraven que Franco es va convertir en cap de l’estat espanyol l’1 d’octubre de 1936.
És l’últim episodi d’un any d’anuncis, matisacions, errors, recursos i ajornaments. Mentrestant, el dictador segueix reposant al costat de moltes de les seves víctimes.
