17.06.2022 - 21:40
El 23 de juny de 2021 no era un dia radiant. El cel estava tapat i la pluja apareixia esporàdicament en diferents punts de Catalunya. Però no és escrit enlloc que les jornades històriques hagin d’anar acompanyades d’un sol esplèndid. A les dotze del migdia, l’ex-presidenta del parlament, Carme Forcadell, sortia de la presó de Wad-Ras. Era el primer pres polític que sortia en llibertat gràcies a l’indult que s’havia signat el dia abans. Sis minuts més tard, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn i Oriol Junqueras també sortien de la presó dels Lledoners; i a les 12.15 Dolors Bassa, de la presó del Puig de les Basses.
Tres punts de Catalunya connectats emocionalment. També per les xarxes. Els vídeos dels presos sortint de la presó obririen els telenotícies de tot el país, també a l’estat espanyol. “Quan anava a sortir, algú em va dir que m’esperés, que millor que la pluja afluixés. Però jo li vaig dir que no, que jo allà no m’hi estava més”, explica Carme Forcadell en una conversa amb VilaWeb. A fora l’esperava una mar de paraigües: “Recordo que plovia, però no recordo haver-me mullat.” L’inconscient selecciona els bons records.
A setanta quilòmetres de distància, a la presó dels Lledoners, l’expectació era màxima i una veu feia una pregunta gens innocent: “Què, amb expressió de joia o no?” Era Jordi Sànchez, que formulava aquest dubte a la resta de presos sobre com calia sortir davant la multitud. Una càmera de TV3 va enregistrar aquest document. Jordi Cuixart reivindica l’alegria: “És una victòria, és una victòria. Què hem de fer, com si anéssim a un enterrament?” Oriol Junqueras, més calculador, repeteix: “No, no, enterrament.”
Les imatges del moment de la sortida dels líders independentistes de la presó de Lledoners, des de dins https://t.co/0JWF0PMXZE pic.twitter.com/sQBblDe0yq
— 324.cat (@324cat) June 23, 2021
A fora hi va haver alegria, i bé prou que s’ho valia. Deixaven enrere més de mil dies empresonats. L’indult, promogut pel govern espanyol, s’havia signat el dia abans, el 22 de juny, però el terreny s’havia aplanat en dos moments previs. El primer, quan l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va aprovar un informe crític amb l’estat espanyol per haver empresonat i perseguit a l’exili dirigents independentistes, i exigia la necessitat de posar sobre la taula l’amnistia. Per una altra banda, contra tot pronòstic, el bloc monolític del Tribunal Constitucional (TC) s’havia esquerdat. En les resolucions dels primers recursos d’empara havien aparegut dos vots particulars de magistrats. Aquest context, afegit a la necessitat de mantenir l’estabilitat política al congrés espanyol, Pedro Sánchez va entendre que havia de concedir els indults.
Però la concessió incloïa una lletra petita que acabaria tenint els seus efectes, tal com veurem més endavant: “L’indult és condicionat i reversible, els nostres advocats estaven perplexos i no era previsible. Sempre amb l’espasa de Dàmocles a sobre”, diu Josep Rull, que atén la trucada de VilaWeb per fer balanç d’aquest any de llibertat. “Però quan vaig sortir, vaig decidir que me n’oblidava i que havia de viure sense por, a cara descoberta i que no em tancarien l’ànima.”
“No donem gràcies per l’indult. Això de l’indult no és res. No té gaire sentit donar-li volada quan sabem que els indults no han sigut la solució a res”, diu per la seva banda l’ex-president d’Òmnium, Jordi Cuixart. Té la mirada optimista, no li agrada de dramatitzar els més de tres anys empresonat: “En aquest país, encara hi ha exiliats. Jo no tinc nassos de plànyer-me.” Recuperar la vida personal durant aquest any de llibertat ha estat l’objectiu principal de tots els presos, però res és automàtic.
“Aquest any he conegut el meu fill”
Raül Romeva explica a VilaWeb que s’ha centrat molt a fer de pare i estar amb la seva gent, però no amaga que ha estat un procés difícil: “Gairebé quatre anys a la presó volen dir que tu no ets el mateix, que el teu entorn no és el mateix, la societat no és la mateixa. Has de readaptar dinàmiques personals, socials… I això vol dir temps. No ens oblidem que passar per la presó no deixa de ser un trauma. I quan en surts, hi ha una fase post-traumàtica.” Joaquim Forn fa una lectura semblant de la seva vivència i recorda que han estat ells qui han canviat la presó per la llibertat, però que les seves famílies ja tenien unes rutines: “No pots pretendre arribar i que tot sigui exactament igual que quan vas marxar. Aquests canvis s’han d’acceptar i requereixen temps.”
I tot és més complicat quan hi entren en joc nens petits. Jordi Cuixart va tenir un fill de la presó estant perquè va afrontar la construcció d’una família com un acte polític. Els fills de Josep Rull tenien tres anys i sis quan va entrar a la presó. “El meu primer objectiu en tornar era conèixer el meu fill petit. Durant aquest any no l’he tornat pas a conèixer, sinó que l’he conegut, perquè no ens coneixíem. Pel meu fill, jo era aquell senyor que veia de tant en tant, que portava unes crispetes i amb qui estava una hora i mitja. I amb el gran sí que ha estat una putada. Perquè vaig entrar quan tenia sis anys i ara recuperem la confiança”.
Cadascú viu aquest retorn d’una manera diferent. Dolors Bassa, per exemple, diu que adaptar-se a la llibertat li ha estat fàcil i que ha après que val la pena de gaudir-la. “Tornar a l’àmbit familiar ha estat un goig. Crec que en gaudeixo molt més ara. Sempre ho dic, el temps que he estat a la presó, la meva família encara s’ha unit més. La meva germana es va bolcar completament en mi, i, per tant, som molt més amigues. Els meus fills, entre ells hi ha una compenetració absoluta. I les amistats també s’han fet més fortes.”
Però el cas de Bassa també mostra la part més crua de la vida post-presó. La concessió de l’indult va condonar la pena penitenciària, però no pas la inhabilitació. Per això no ha pogut recuperar la seva vida laboral i tornar a treballar a l’escola. A conseqüència, tampoc no ha pogut jubilar-se, cosa que sí que hauria pogut fer si hagués recuperat la seva plaça: “Tot el meu entorn amb la mateixa edat que jo, que eren mestres o de l’entorn de l’educació o de la funció pública, tots estan jubilats. I jo no m’he pogut jubilar. La veritat és que això sí que ha estat una mica complicat.” Ara treballa en una fundació: “No havia pensat mai a fer de tècnica d’una fundació.”
Qui sí que s’ha pogut jubilar és Forcadell. La resta, o bé s’han reincorporat al món laboral o continuen lligats a la política activa. La majoria han optat per assumir un paper més discret i enretirar-se de la primera fila, com ara Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull –que participa activament com a militant de Junts–, Joaquim Forn –membre de la junta d’Òmnium– o Raül Romeva –vice-secretari general de prospectiva i Agenda 2030 d’ERC. Qui més havia pregonat la necessitat de passar el relleu entre la generació de polítics que va fer possible l’1-O havia estat Jordi Cuixart, i va complir-ho. Després de deixar la presidència d’Òmnium ha mantingut un silenci mediàtic absolut: “Ara no em toca cap protagonisme. Per això no faig declaracions públiques ni res. Ja no em correspon. Òmnium té el seu president i no passa res. El meu dia a dia és de molta feina a la fàbrica.”
Els casos més visibles de política activa, pel protagonisme que han tingut als mitjans, són Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. El president d’ERC no ha pogut recuperar la seva plaça a la Facultat d’Història per culpa de la inhabilitació i es dedica plenament al partit. N’és el seu dirigent ideològic, per sobre de les dinàmiques internes del partit, i apareix recurrentment als mitjans quan creu que cal falcar un discurs. “Em sento molt útil i, per tant, sempre intentaré ser tan útil com sigui possible a tot arreu. I em sembla que dins l’organització hi ha molta gent que comparteix aquesta visió”, respon quan li demanen si es tornarà a presentar a la presidència d’ERC, càrrec que ocupa d’ençà de fa deu anys.
Jordi Sánchez també va intentar de mantenir el protagonisme polític que havia conreat gràcies a la presidència de l’ANC i el seu pas per la presó. Però la seva aposta per a encapçalar Junts ha fracassat i ha acabat fent un pas al costat. Li agafa el relleu Jordi Turull. Quan va sortir de la presó, va optar per entrar en un despatx d’advocats, en què ha estat treballant fins que la setmana passada va ser escollit secretari general del partit. Deixa el seu efímer pas per l’advocacia per tornar a la primera línia política, una decisió que no ha estat fàcil: “Vaig tenir un debat molt intens amb mi mateix, i també amb la meva família. Ni t’explico com es va posar ma mare… Però hi havia molta gent que m’ho demanava, molta. Estic en deute, hi ha exiliats, l’estat va cada dia més a sac; la confortabilitat no era una opció.”
El portàtil a la consigna, per si de cas
El pas per la presó ha esdevingut indissociable en les vides de tots els presos polítics. Els actes en què participen, les entrevistes o una simple fotografia són actes quotidians que els fan venir a la ment aquella llarga estada entre els barrots. Alguns fins i tot hi han volgut tornar per continuar en contacte amb interns o internes. És el cas de Dolors Bassa, que ha tornat al Puig de les Basses per portar material perquè les seves ex-companyes puguin fer tallers: “Aquesta setmana passada vaig anar a la presó de Wad-Ras, perquè sempre havia vist el Puig de les Basses, i volia veure on era la Carme.” Josep Rull fins i tot ha fet un programa explicant el seu retorn als Lledoners, Cel·la 61.
Però aquesta llibertat era condicionada i tots ho sabien prou bé. Ara fa un mes, el Suprem va canviar de criteri i va decidir de revisar la concessió dels indults tot estimant un recurs del PP, Vox i Ciutadans. L’espasa de Dàmocles no havia desaparegut. “La repressió també és això, aquesta amenaça constant, aquestes ganes de demostrar qui mana i qui té el poder. Tenim un indult condicionat i revisable i, per tant, som a les seves mans”, diu Forcadell. Turull explica que el dia abans de sortir de la presó es va prometre que la por i el dubte no el marcarien, en conseqüència: “Que passi el que hagi de passar, però la seva amenaça no em condicionarà per a res.”
Per la seva banda, Joaquim Forn diu que no descarta cap situació perquè així després no es pot tenir cap un desencís, un aprenentatge que li ha donat la justícia espanyola. S’ho pren amb calma i amb un cert toc humor: “Vaig deixar el televisor i l’ordinador portàtil a la consigna de la presó, per si de cas.” Tan sols el temps dirà com continua aquesta llibertat condicionada i inhabilitada.
