13.10.2020 - 21:50
Tots ho sabem: les emocions, els sentiments, tenen un paper determinant en la vida política de les persones i de les nacions. No conec cap cas en què s’haja format un moviment important sense invocar i fer servir les emocions. De fet, els grans moviments polítics apareixen quan es combinen en la justa mesura els arguments racionals i els sentiments. I els grans canvis, aquells moments preciosos en què de sobte tot es fa possible, arriben tan sols quan els sentiments són capaços de superar el pes de la raó, fins al punt que el ciutadà s’exigeix a ell mateix d’eixir al carrer i lluitar. Les revolucions es guanyen sempre empeses per les emocions desbordades. Perquè sense emocions ningú no s’arrisca a posar en joc tot allò que calga.
Això ho sabem nosaltres però ho saben també ‘ells’. I per aquest motiu ells hi esmercen tant, en la campanya persistent per a remarcar, exagerar i magnificar, als mitjans o a les xarxes –com una pluja fina que ja fa anys que dura–, la decepció dels independentistes amb la classe política catalana, els dubtes sobre la capacitat de rematar la feina i en general qualsevol obstacle, real o inventat, que arrossegue la població al desànim.
El terreny és en bona manera adobat perquè els catalans del Principat tenen una tendència notable a la desconfiança en les pròpies forces. Però també perquè d’ençà de l’octubre del 2017 s’han comès errors importants que desperten un dubte justificat. No proclamar la independència el 3 d’octubre va ser l’error més gran. Suspendre-la el dia 10 va ser un desastre. Lliurar-se a la justícia espanyola, els qui s’hi lliuraren després del 27, va ser una equivocació immensa que ha condicionat la vida sencera del país. I la penosa batalla partidista per l’hegemonia ha desorientat la població fins a extrems difícils de superar.
Tot això és cert i ben real, i cal tenir-ho en compte, sí. Però, sense ànim de convèncer ningú ni d’entrar en cap debat metafísic, em sembla que posar tant d’èmfasi en aquesta realitat, oblidant o negant tot allò que ho contrapesa, és una actitud malaltissa i poc útil –si em permeteu l’abús de l’adjectiu. Perquè no es pot entendre aquest aparent punt baix de l’independentisme, i dic aparent amb tota la intenció, sense tenir en compte el context.
Sense tenir en compte, per exemple, que la pandèmia de la covid-19 ha frenat els moviments populars de tot el món, tal com es documenta en aquest article. Demanar a l’independentisme català una mobilització permanent que cap moviment del món no té avui de resultes de la pandèmia no em sembla seriós. Ni extraure conseqüències particulars d’un fet que prové d’un fenomen global.
Que aquest fet haja alterat l’equilibri, tan important en tota la dècada, entre una classe política deixem-ho en discreta i una capacitat monumental de mobilització popular no vol dir res més que això. Si de cas explica, com era previsible, que els partits, deslliurats de la pressió del carrer i de la por pel votant, s’hagen dedicat aquests mesos als seus negociats en compte de tenir el procés al cap. Ara: hi ha ningú, seriosament, que es pense que això continuarà essent així, d’una manera automàtica i irremeiable, quan les condicions sanitàries canvien, quan finalment tomben per bé?
Ho dic amb una certa rotunditat perquè no cal sinó recordar que avui fa un any que el país esclatà, literalment, concitant una força en favor de la independència que va cridar l’atenció del món sencer. L’ocupació de l’aeroport de Barcelona, les immenses Marxes de la Llibertat, el Tsunami Democràtic, tot i les seues contradiccions, i la batalla d’Urquinaona van deixar clar que, malgrat la irresponsabilitat ja aleshores notòria dels partits polítics independentistes, la població es mantenia a lloc. I l’acte del Consell per la República a Perpinyà, fet just quan l’arribada de la pandèmia era imminent, va certificar, entre més coses, que l’octubre republicà del 2019 no havia estat cap miratge, sinó més aviat un punt i a part.
Insistesc que no vull convèncer ningú ni posar ningú contra els sentiments que puga tenir, íntimament. Però sí que crec que tinc l’obligació, ja que em toca escriure cada dia aquesta columna, de dir que no em sembla gens raonable d’oblidar tantes coses, desfer-se del context, tan fàcilment i a aquesta velocitat.
Sobretot perquè tot allò que va passar ara fa un any significa també un canvi d’orientació, una revolució dins la revolució, que estic segur que tindrà fortes implicacions amb vista al futur immediat.
Si tots estem d’acord que el Primer d’Octubre va ser un tall emocional, més enllà de la política i tot, la sentència, l’ocupació de l’aeroport i els fets d’Urquinaona també ho foren. D’un valor semblant. Potser la pandèmia n’ha congelat el desenvolupament, la comprensió i la visibilitat, però tenim davant un autèntic tall epistemològic com el del referèndum, un abans i un després en la història del catalanisme.
Observeu tan sols que hi ha discussions i actituds que tots recordem d’abans d’Urquinaona però que després d’Urquinaona ja són literalment inexistents. Els contenidors han deixat de ser una espècie a protegir i el qüestionament descarat, irrespectuós, del monopoli de la violència per l’estat ha causat un enorme impacte en la nostra societat. En el sentit que Frantz Fanon va saber definir com ningú. ‘La violència desintoxica l’individu’, va dir el polític i psiquiatre anticolonialista antillà. Fou una frase que es va fer famosa però que també cal contextualitzar per a no banalitzar-la. Fanon reivindica la violència si és útil políticament, però sobretot si allibera mentalment els individus. I ho fa després de constatar a la pràctica que la violència del carrer, en resposta directa a la repressió exercida pel poder, reequilibra la relació de subordinació de la població amb l’estat. Quan els joves guanyen la batalla d’Urquinaona i l’estat retira les seues forces i fuig dels carrers de Barcelona, és evident que la relació entre el poder i els ciutadans es torna a equilibrar. L’estat agafa por i els nostres joves ens demostren que s’hi pot plantar cara, que es pot guanyar una Espanya que d’ençà de l’aplicació del 155 s’havia acostumat a tractar-nos d’una manera sàdica, sempre temptejant els límits de la nostra capacitat de resistència.
I per si amb tot això no n’hi hagués prou, permeteu-me d’acabar el dibuix del context afegint-hi que l’acció de l’independentisme del 2017 ençà destrueix Espanya, aconsegueix d’esmicolar les bases i el fonament del règim i n’aguditza al màxim les (moltíssimes) contradiccions.
Perquè Espanya ha caigut en barrina des que el Principat va viure tres dies com un estat independent, arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Perquè Espanya ha embogit institucionalment des que el Parlament de Catalunya va votar la ruptura en aquelles històriques i mai prou elogiades sessions del 6 i 7 de setembre del 2017. I sobretot perquè Espanya, des que la conjunció de la classe política i la gent va ser capaç de parir el Primer d’Octubre, viu amb l’ai al cor de saber que qualsevol dia pot ser el seu darrer dia en aquest tros dels Països Catalans que s’havia arribat a creure que seria seu per sempre.
Ja sabeu que sempre dic allò que pense. Ni us vull convèncer de res ni us negaré mai el dret, i l’obligació, de pensar pel vostre compte. Estic segur que els comentaris dels subscriptors i els correus i comentaris a les xarxes seran aportacions interessants a un debat que trobe necessari. Però m’he sentit obligat a dir tot això, simplement perquè a mi les modes, i encara més les lacrimògenes, generalment no em fan gens de peça.
