12.10.2018 - 22:00
Ara fa un any, va començar un procés mediàtic i judicial contra els professors de diverses escoles a qui acusaven de promoure l’odi i d’adoctrinar els alumnes. No era la primera vegada que s’assenyalava aquest col·lectiu, la campanya per a erosionar el model de l’escola catalana ha estat contínua.
Després del referèndum del primer d’octubre, es va obrir la primera causa contra docents per incitació a l’odi, amb denúncies de guàrdies civils pares d’alumnes d’escoles de la Seu d’Urgell. Després hi va haver altres denúncies, com les de Sant Andreu de la Barca, on hi ha la caserna de la Guàrdia Civil més gran del Principat.
La campanya d’assetjament contra l’IES el Palau
A Sant Andreu de la Barca, nou professors de l’IES el Palau –el més proper a la caserna– van ser acusats de tenir un to despectiu i d’haver humiliat fills de la guàrdia civil que tenien com a alumnes.
Just l’endemà de la vaga del 3 d’octubre, els fets van ser notícia a tots els mitjans, sobretot perquè el cas es portava per la via penal. Van aparèixer càmeres de televisió al centre i diversos diaris van publicar titulars sobre assetjament als alumnes.
El centre va provar de fer de mitjancer per evitar una judicialització i mediatització que ha afectat docents, famílies i alumnes. Però no hi va haver voluntat. Les famílies no es van presentar a la reunió convocada per l’ajuntament el 5 d’octubre amb totes les parts, i el representant dels pares guàrdies civils va preferir anar al plató de ‘Espejo Público’.
La resposta del Consell Escolar va ser unànime contra ‘les greus acusacions infundades als mitjans de comunicació’, de les quals no hi havia indicis. En total, van citar a declarar tretze professors, i el 23 d’abril es va fer pública la denúncia de la fiscalia.
El cas va agafar encara més volada quan El Mundo va filtrar la identitat dels professors, amb dades personals i fotografies, en una campanya en què va participar el cap de Ciutadans, Albert Rivera, i també l’ex-president de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch, que va acusar els professors de ‘supremacistes i assetjadors de nens’.
L’endemà, van aparèixer pintades a la façana del centre amb els noms dels professors titllant-los de ‘nazis’ i ‘rates’. El cas també va ser utilitzat pel govern espanyol: dos secretaris d’Estat (el de Seguretat i el de Defensa) es van reunir amb les famílies denunciants, sense voler saber el punt de vista de la direcció o el professorat.
El professor del centre Josep Lluís Alcázar, delegat sindical i que s’ha convertit en portaveu dels docents, va denunciar una instrumentalització des de fora, amb el suport tot just de sis o set famílies de guàrdies civils, tenint en compte que el centre té més de seixanta alumnes fills de guàrdies civils. Va recordar que ni el Consell Escolar ni la inspecció d’Ensenyament no havien trobat cap indici de les acusacions i que, segons el Síndic de Greuges, cap de les famílies no havia volgut formalitzar cap queixa.
Només unes setmanes més tard (el 10 de maig) es va arxivar la denúncia contra cinc dels nou professors –la fiscalia hi ha presentat un recurs en contra— i també es va arxivar tota la causa contra els professors de la Seu d’Urgell, perquè no s’havien pogut provar els fets. La resolució afegia que, en cas que s’haguessin esdevingut, haurien estat expressions inadequades o fora de lloc, però en cap cas incitació a l’odi.
El silenci s’imposa a les aules
Pares i mares de l’institut es van reunir per donar suport als professors investigats i defensar la importància de fomentar l’esperit crític i la llibertat de pensament. Però a Sant Andreu de la Barca es va trencar gran part del vincle entre alumnes i mestres, i prop d’una trentena de professors del Palau–el 30% de la plantilla– van sol·licitar el trasllat del centre, entre els quals vuit dels nou professors denunciats.
Fins i tot, alguns testimonis explicaven al setmanari la Directa que s’havien trencat els rols, que els professors eren qüestionats i havien perdut autoritat, i que els alumnes els desafiaven, s’havien passejat amb banderes d’Espanya per les aules i havien posat l’himne espanyol. Tot i la teòrica situació d’humiliació, cap alumne fill de guàrdia civil no ha canviat de centre, tampoc els de les famílies denunciants.
El president del Consell Escolar de Catalunya, Lluís Font, va qualificar el tractament mediàtic de ‘linxament públic’. El cas és que ha tingut efecte: una enquesta de la Fundació Bofill mostra que, malgrat que una àmplia majoria del professorat i les famílies (70%) considera que les controvèrsies polítiques i socials s’han de tractar a l’escola perquè formen part de la vida d’infants i joves i és oportunitat per a desenvolupar criteri propi, una gran part ha deixat de debatre aquestes qüestions a l’aula.
Prop d’un terç dels docents (29,3%) diu que vol treballar educativament l’actualitat social i política a l’aula, però que últimament ho evita perquè no sap com s’interpretarà el debat.
La campanya en contra de l’escola en català
El mateix professor Alcázar de l’IES el Palau considera que el cas s’ha fet servir ‘per qüestionar l’educació a Catalunya’ i que forma part d’una estratègia política. L’ex-ministre Juan Ignacio Wert va intentar liquidar aquest model, facilitant l’escolarització en castellà. Però no va funcionar, perquè no tenia pas suport social, i per això han començat les acusacions d’adoctrinament, una excusa que podria servir perquè el govern espanyol intervingués les competències d’Educació.
La campanya ha estat generalitzada per part d’associacions i partits, principalment Ciutadans i el Partit Popular, que acusen el model d’immersió lingüística de ser un model ideològic i no pas pedagògic.
El president del PP català fins aquesta setmana, Xavier Garcia Albiol, va dir que a la majoria de les escoles públiques, en lloc d’ensenyar, educaven els infants per a odiar Espanya. En la mateixa línia, l’ex-ministre Alfonso Dastís ha insistit que a Catalunya no es podia aprendre castellà. Finalment, fa menys d’un mes, el secretari general del PP, Teodoro García, va anunciar una iniciativa per a recuperar competències en l’àmbit educatiu.
Ciutadans també fa el mateix discurs. El partit va trencar el consens polític quan va aparèixer dient que es discriminava l’espanyol i defensant el dret dels pares d’escolaritzar els fills en aquesta llengua. Albert Rivera ha arribat a dir que hi ha qui ‘s’ha de trencar la cara’ per parlar castellà, i el diputat Toni Cantó va declarar que el castellà havia desaparegut a Catalunya, les Illes, el País Valencià, el País Basc i Galícia, i va presentar una moció per a posar fi a ‘l’adoctrinament ideològic’ de l’educació catalana.
El govern espanyol, fins i tot, va obrir una investigació sobre adoctrinament en els llibres de text de primària i secundària al Principat. Finalment, no en publicarà el resultat per ‘manca de rigor’, cosa que impedeix d’assumir el contingut.
Però el setge al model i al professorat han anat més enllà. Societat Civil Catalana va facilitar un formulari per a denunciar escoles. Amb el nom ‘No a l’adoctrinament a les aules’, permet d’assenyalar professors de manera anònima. Un mecanisme que el PP ha exportat al País Valencià.
Aquest estiu, el Síndic de Greuges va presentar un informe amb 174 incidències arran els esdeveniments d’octubre, recollides a la mateixa institució o al ministeri, i conclou que només un 5,7% d’aquestes incidències contenia actuacions irregulars. La resta, o bé no són verificables o bé són falses o inconsistents o bé s’ajusten als principis que regeixen el sistema educatiu.
Només una desena de casos podien ser considerats irregulars, una part dels quals, amb inconsistències parcials. Situacions molt puntuals, com ara detalls en algun llibre que podien induir a error, però en cap cas no es podia parlar d’un adoctrinament sistemàtic de l’alumnat al Principat que pogués ser extrapolat al conjunt del sistema educatiu amb una gestió estructuralment irregular.
El sindicat majoritari a l’ensenyament, USTEC-STEs, també assenyala que les denúncies tenen uns patrons similars que fa pensar que hi ha una mínima organització. La majoria són anònimes i van directament a l’Alta Inspecció del Ministeri d’Educació, a Madrid.
La mediatització en contra de tots els models dels Països Catalans
El focus s’ha situat en l’escola catalana, el ministeri ha fet requeriments a la Generalitat en què diu que ‘des de les aules i les direccions dels centres educatius es permet i fomenta l’adoctrinament’ i que ‘els professors són els principals actors en l’adoctrinament independentista’.
Abans, el PP ja havia assenyalat el País Basc, on deia que hi havia un ‘adoctrinament nacionalista’, i que els nens sortien ‘odiant Espanya’. I a Galícia, on governa el PP, associacions com Galicia Bilingüe denuncien ‘adoctrinament nacionalista’ en les escoles.
Com esmentàvem abans, al País Valencià, el PP va crear una plataforma per a assenyalar de manera anònima professors que fessin comentaris que ‘atemptessin contra la constitució i l’estatut d’autonomia’. Un dels casos més coneguts és el de l’IES Violant de Casalduch de Benicàssim, denunciat per PP, Cs i Vox per tenir un mapa dels Països Catalans per a explicar les varietats lingüístiques.
A les Illes, Actua i Vox han denunciat tres instituts (Sineu, Felanitx i Marratxí) per haver obligat els alumnes, diuen, a participar en actes separatistes. Fins i tot, se n’han fet campanyes als mitjans, , com l’article ‘Así se adoctrina también en las escuelas de Baleares y de la Comunidad Valenciana’ publicat a El Mundo.
L’últim govern del PP a Espanya fins i tot va voler imposar una assignatura similar a la de la ‘formación del espíritu nacional’. Era el projecte Coneixement de la Seguretat i la Defensa, que tractava la immigració com a risc i lloava l’exèrcit i el deure de defensar Espanya.
Les actuacions contra les escoles arreu del país
El model d’immersió lingüística, nascut el 1983 a dinou escoles de Santa Coloma de Gramenet, ha tingut detractors des del començament, malgrat que la majoria ho va veure com una manera d’aconseguir les mateixes oportunitats per a tothom, en un sistema que garantís l’aprenentatge en català i castellà (tret de la Vall d’Aran, que té un model propi basat en l’occità).
Tots els models dels Països Catalans tenen, a l’estat espanyol, l’oposició del Partit Popular i de Ciutadans. En la immersió lingüística a Catalunya es demana més presència del castellà. En el cas de les Illes, amb el decret de mínims (50% de l’escolarització en català com a mínim) el govern del PP va voler implantar el trilingüisme i va acusar el professorat d’adoctrinament ideològic i d’imposar una ‘dictadura catalanista’.
Al País Valencià, amb el decret de plurilingüisme, el PP va denunciar que es volia ‘imposar el valencià en l’educació’, i no va parar fins a aconseguir que se suspengués el decret per la denúncia de la Diputació d’Alacant (amb majoria de PP i de Ciutadans), principalment perquè no s’hi reconeixia el dret d’exempció per a les zones castellanoparlants del País Valencià (13% de la població), que podien evitar que els joves estudiessin en la llengua pròpia.
On la llengua està més desprotegida i en clar retrocés és a la Franja de Ponent, on només un 20% dels alumnes en fan dues hores com a matèria optativa en comptes de mirar de revertir la situació, el PP (2011-2015) va promoure el secessionisme lingüístic i va començar a denominar el català ‘lapao’.
Això va ser especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, perquè es va posar en risc la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar encara més la protecció de la llengua, atès que les administracions van deixar de tenir cap obligació de contestar als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès.
L’IES el Palau és en el punt de mira, però sembla clar que l’objectiu no és pas trobar un equilibri que garanteixi l’aprenentatge de les dues llengües, sinó que hi ha una estratègia per a desprotegir i debilitar el contrincant i treure rèdit electoral.
I queda clar que, dins l’estratègia, no importen ni l’educació ni la convivència. Per això, el suport que es va mostrar amb la campanya ‘Jo també sóc docent del Palau’ ha estat més necessari que mai i ho tornarà a ser en un futur.
