El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, arriba a l’any de la seva investidura sense haver pogut aprovar el pressupost i amb una pinça complicada entre les reivindicacions de Junts i ERC i les exigències de Podem. Malgrat el desgast pel cas Koldo, la imputació de José Luis Ábalos i la investigació de la dona de Sánchez, Begoña Gómez, el PP tampoc no ha aconseguit de tombar l’executiu. Qualsevol majoria alternativa a la dels socialistes inclouria Vox. Junts, que repeteix que no se sent vinculat al bloc de la investidura per afinitats ideològiques, no ha obert realment mai la porta a una moció de censura amb l’extrema dreta. De manera que Sánchez arriba al primer any de la seva tercera legislatura amb una aparent mala salut de ferro, un ull sempre posat en l’estat de les converses periòdiques amb Junts a Suïssa i fent equilibris constants per a mirar de no incomodar Esquerra. Junts i ERC ja van aconseguir la principal contrapartida de la investidura, l’aprovació de la llei d’amnistia, però el boicot de la cúpula judicial ha impedit que s’apliqui als dirigents del procés i a la majoria d’activistes que ja se n’haurien d’haver beneficiat. Hi ha uns altres punts clau dels acords amb Junts i ERC que encara s’han de desplegar.

És el cas del traspàs progressiu de Rodalia, que ara també és en mans del govern de Salvador Illa, i sobretot la condonació d’una part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA). En concret, l’acord entre ERC i el PSOE incloïa una eliminació de 15.000 milions de deute (equivalent al 20% del FLA) que representava, a més, uns 1.300 milions d’estalvi en interessos. La mesura, que Sánchez va anunciar que s’ampliaria a totes les comunitats autònomes, no s’ha acabat de materialitzar. També formava part del pacte el manteniment de l’anomenada taula de diàleg, negociació i acord, que va quedar definitivament aparcada amb la presidència d’Illa. La llista de reivindicacions dels republicans es va ampliar amb el pacte d’Esquerra i el PSC per a la investidura d’Illa, amb el finançament singular al capdavant, que també ha condicionat els compromisos i els moviments del PSOE.

Junts retreu a Sánchez que no hagi defensat amb més vehemència l’aplicació de la llei d’amnistia i que no hagi denunciat l’existència de lawfare fins que el seu entorn no l’ha viscuda, presumptament. L’amnistia era la contrapartida principal del pacte dels socialistes espanyols amb Junts, que el partit de Puigdemont va defensar com una entesa per a abordar la resolució del conflicte polític fora de territori espanyol i amb un mecanisme de verificació, més que no pas com una llista de propostes acordades. A més, el PSOE arrossega antics compromisos incomplerts vinculats a la constitució del congrés espanyol –com l’oficialitat del català a les institucions europees– i unes altres contrapartides per l’aprovació de més mesures, entre les quals, els decrets anticrisi. La principal és l’acord per al traspàs “integral” de les competències en immigració. El PSOE i Junts es van comprometre a concretar-lo legislativament abans d’acabar l’any, i encara no ho han fet. A més, els de Puigdemont també demanen als socialistes que executin del tot les inversions ja pressupostades en infrastructures, un alt percentatge de les quals queda sistemàticament pendent, al contrari del que passa a la Comunitat de Madrid.

A tot això, s’hi afegeix la concreció del finançament singular. La negociació d’un nou sistema ja era en el pacte tancat amb Junts, però els de Puigdemont reclamen un concert econòmic i han marcat distàncies amb el pacte amb Esquerra. Durant la campanya electoral de les catalanes, Puigdemont va anunciar que supeditaria el suport als comptes de Sánchez a l’obtenció del concert, però és una incògnita si formularà l’exigència quan arribi el moment clau del pressupost.

Que la majoria de la investidura és precària ho demostren les dificultats amb què ensopeguen contínuament el PSOE i Sumar al congrés. Els socis de govern van ajornar dijous la votació del paquet de mesures fiscals per la falta d’acord entre els seus socis habituals, en aquest cas, dividits en l’eix ideològic d’esquerra i dreta. Abans d’això, Sánchez va haver d’ajornar la votació del sostre de despesa per la falta d’acord amb Puigdemont. Junts ja l’havia tombat a l’estiu perquè no considerava just el repartiment dels objectius de dèficit, que són el pas previ per a la presentació del pressupost. El president espanyol, a més, va aclarir que no presentaria els comptes fins que no acabessin els congressos de Junts i d’Esquerra. El trencament de Podemos amb Sumar i la crisi de l’espai de Yolanda Díaz han acabat de complicar els plans de Sánchez. Com a principal exigència per a avalar el pressupost, el partit de Ione Belarra li reclama una baixada per llei del 40% del preu dels lloguers i el trencament de les relacions comercials, diplomàtiques i comercials amb Israel. Així que la negociació més complicada per a Sánchez encara ha d’arribar. Però, si la supera, podria acabar la legislatura: amb un sol pressupost aprovat, podria recórrer a pròrrogues per a culminar-la.

“Oferirem a tots els grups parlamentaris un nou pressupost”, va afirmar el president espanyol quan va presentar les primeres mesures econòmiques per a afrontar els efectes de la gota freda i la destrucció de les torrentades. No van ser pocs els qui van interpretar-ho com una mena d’extorsió per a assegurar-se els vots del pressupost amb un suposat tancament de files solidari. Sánchez va assenyalar que el pressupost era avui més necessari que ahir i, alhora, el PSPV va oferir els seus vots al president Carlos Mazón si reorientava els comptes a la reconstrucció de les zones afectades. Junts va parlar, directament, de xantatge. Els qui han estat fins ara els socis més díscols de Sánchez han insistit que les negociacions no podien avançar si abans no es complien compromisos anteriors. Però el front de Podem també se li ha complicat molt, al president espanyol, i sembla difícil que pugui casar les reivindicacions dels uns i dels altres.

Junts i ERC han topat reiteradament amb la tàctica dels socialistes d’intentar supeditar el compliment d’un pacte vell a una votació posterior. És a dir, vendre dues vegades el mateix acord. I això ha irritat especialment Junts, que, si bé no ha aconseguit de cobrar per avançat, com s’havia compromès a fer, sí que ha tombat votacions al PSOE, en una manera de demostrar que els seus vots no es podien donar per descomptats dins el bloc d’investidura. La prova més clara esgrimida fins ara va ser quan, el gener d’enguany, van votar en contra de la llei d’amnistia perquè continués tramitant-se, amb l’objectiu de tapar els forats que hi veien perquè els tribunals deixessin la llei en “paper mullat”. El missatge que volien llançar era clar: si eren capaços de votar en contra de la llei que havien reclamat, què no farien amb el pressupost? Poques setmanes després, quan Pere Aragonès va avançar les eleccions catalanes, Sánchez va renunciar a intentar de negociar els comptes d’enguany amb l’argument que ja se centrarien en els de l’any vinent, preveient que les disputes electorals els farien inviables. Però si no hi ha cap canvi de guió, el PSOE arribarà a l’any que ve amb una nova pròrroga pressupostària, com Salvador Illa.

La catàstrofe per la gota freda i el desgast polític del president valencià, Carlos Mazón, amb el perill d’arrossegament del PP d’Alberto Núñez Feijóo, han donat una mica d’aire a Sánchez. El president espanyol ha mirat d’erigir-se en l’abanderat en la reconstrucció i els ajuts als afectats, quan es trobava acorralat pel cas Koldo, les cites de Begoña Gómez per a comparèixer a l’Assemblea de Madrid i davant la justícia, i amb el desgast afegit per la investigació del fiscal general de l’estat i l’enfrontament indirecte amb Isabel Díaz Ayuso. Sánchez mirarà de fer quadrar el seu partit en el congrés de Sevilla de final de mes, que, curiosament, coincidirà amb el d’ERC. Caldrà veure fins a quin punt el PSOE dóna joc a una de les figures que ha emergit amb més claredat aquests darrers temps, i en qui alguns van pensar com a possible relleu de Sánchez durant els dies d’abril en què el president espanyol va desaparèixer amb l’argument de reflexionar sobre el seu futur polític: el ministre de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, que ara és tan sols vocal de l’executiva. Sánchez entoma una nova prova de resistència política, amb la incògnita de si li haurà quedat curt el vell manual.