24.09.2018 - 07:00
|
Actualització: 24.09.2018 - 22:15
Fa un any en Roger Español era músic, pare i independentista no activista. Des de l’1-O ha perdut la visió en un ull i està més implicat que mai en la lluita per la independència. Una pilota de goma disparada per un policia espanyol a uns quinze metres de distància i en trajectòria horitzontal va impactar-li directament a l’ull dret. Diversos dies hospitalitzat, mesos de recuperació i l’esforç per compaginar la seva vida anterior amb l’actual a partir d’aquest setembre, el fan estar convençut que aquella jornada de lluita a l’escola Ramon Llull, en ple Eixample barceloní, ‘va valdre molt la pena”, tot i la pilota de goma, els cops i les càrregues policials, per ‘posar en dubte” la imatge de l’estat a l’exterior. ‘Posar en dubte tot això a través de l’1-O crec que val la pena; no ha acabat de fer el fet que m’hagués agradat, sobretot de cara a Europa, però crec que sí que va servir per alguna cosa, i servirà’, assegura.
En una entrevista amb l’ACN pocs dies abans del primer aniversari d’aquells fets, Español es mostra tranquil, animat i esperançat. ‘Aquell dia em vaig adonar que al meu barri de tota la vida hi ha molta gent que no coneixia i que pensa igual i vol el mateix que jo, que té els mateixos objectius’, explica. La resistència a l’actuació policial va suposar ‘fer poble’, diu. Español pensava que aquell dia seria complicat, però no hagués imaginat mai ‘que arribessin fins aquest nivell de violència policial, i menys que poguessin venir amb escopetes de bales de goma, prohibides a Catalunya, i fer-les servir per intentar impedir el referèndum, quan les urnes ja les havien tret’.
‘Tot això no ho van fer només per impedir el referèndum, sinó per castigar la població, marcar paquet’, relata.Per això, la seva intenció quan tingui una sentència ferma, que està segur que li serà favorable, és reclamar responsabilitats a un nivell més alt, als polítics. ‘Una espina que tinc molt clavada al cor i que realment fa molt mal és el crit de “a por ellos”‘, explica.
Per arribar a tenir una sentència que l’absolgui a ell, ja que està sent investigat per llençar una tanca metàl·lica contra uns agents, i condemni l’agent que va disparar-li la pilota, probablement ja investigat però encara no identificat, compta amb el suport del Centre Irídia per a la Defensa dels Drets Humans, que l’assessora legalment i psicològicament. Els agraeix la tasca que fan, i també a Stop Bales de Goma, sobretot per l’experiència que tenen després del cas d’Ester Quintana. També agraeix l’actitud de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, que s’han interessat per ell, han interposat querelles per l’actuació policial i donen suport a Irídia.
En canvi, ningú del govern espanyol s’ha dirigit a ell per interessar-se per la seva situació i lamenta que la fiscalia el dia que van declarar testimonis de l’acusació particular al jutjat d’instrucció número 7 no va ni comparèixer a la vista oral. De fet, creu que quan la investigació avanci i hi hagi policies senyalats com els autors d’algunes males praxis, li buscaran les pessigolles a ell. ‘Estic molt tranquil perquè no tinc res a amagar de la meva vida privada, ni antecedents, em poden treure el que vulguin, puc donar explicacions sense problema de tot el que he fet’, diu convençut. A més, durant el judici creu que l’estat ‘farà tot el possible per excusar la seva policia’.
Procés cap a la normalitat diària
Poques setmanes després dels fets la seva parella ja el va animar a tornar a conduir el cotxe. Com que li falta l’ull dret ha de portar un retrovisor central més ample, però de seguida va conduir sol i sense problemes. Li va costar una mica més tornar a mantenir l’equilibri amb la bicicleta, i també va haver de tornar-se a acostumar a bufar l’embocadura del saxòfon, perquè al principi els metges li va prohibir per por que la pressió de l’ull quedés afectada, i després perquè ha perdut sensibilitat a les dents.
El retorn a les classes al Conservatori del Liceu li haurien de permetre recuperar bona part de la normalitat perduda. Però aquesta normalitat diària topava al principi amb el fet que passava gairebé cada dia pel davant de l’escola Ramon Llull, al carrer Marina amb Diagonal de Barcelona, i per la vorera on la pilota de goma el va colpejar, al carrer Sardenya entre Gran Via i Diputació, cosa que li recordava el dolor viscut. No obstant això, de seguida va habituar-s’hi, perquè és el seu barri de sempre.
Ara compagina la música i el seu fill amb els actes dels CDR o dels familiars dels presos polítics, a favor de la independència i contra la repressió. No ha estat mai un home de moltes paraules, i per això combina les seves intervencions amb la interpretació de peces musicals amb la seva parella, pianista. De fet, sap que ara sovint és al focus perquè va ser el lesionat més greu d’aquell dia i li demanen que participi en molts actes. ‘Ho visc amb respecte i orgull, perquè representar més de dos milions de persones i explicar el que elles no poden davant les càmeres és una responsabilitat, però un orgull perquè tots els que eren allà s’ho mereixen’, diu.
En Roger toca en diversos grups de música, cosa que l’ajuda a evadir-se de la situació, però amb el que estava més implicat, la resta de músics van deixar de tocar durant mesos mentre ell es recuperava. ‘Podrien haver buscat un substitut, però van parar per solidaritat’, cosa que agraeix. També agraeix l’ajuda del seu entorn, de qui lamenta el patiment causat, i explica que el seu fill de nou anys al principi es va quedar impactat en veure’l amb la cara inflada, però després del suport psicològic de l’escola i de no amagar-li la realitat, ‘sense intentar inculcar-li cap idea’, el nen ho ha acceptat plenament.
