24.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 25.04.2018 - 07:21
Avui, 25 d’abril, el País Valencià commemora la batalla d’Almansa, que tingué com a conseqüència històrica la pèrdua de l’estat propi i el començament de l’espanyolització del país. Dissabte una gran manifestació dedicada a Guillem Agulló va recórrer la ciutat de València. Avui les Corts celebraran el seu dia i, finalment!, À Punt començarà l’emissió en proves de la televisió pròpia. Arriba tard, no arriba amb les condicions i capacitats que voldríem tots i encara no va acompanyada de la reciprocitat amb TV3 i IB3, però sens dubte que és un pas endavant. Una de les promeses del govern del Botànic, la restitució dels mitjans públics destruïts pel PP, comença a prendre forma, doncs.
La televisió pública arriba quan comença un període d’un any que serà clau. Després de les dues dècades llargues de govern del PP, el pacte bipartit entre PSOE i Compromís, amb el suport parlamentari de Podem, no sembla viure el retrocés que molta gent temia. És cert que el suport del PP, malgrat tot, continua essent molt alt. Però les enquestes –la darrera, de diumenge passat– i la sensació que es respira al carrer és que el PP no recuperarà la Generalitat en les eleccions de la primavera vinent. I encara més: la possibilitat que Compromís l’avance és factible.
Compromís no es pot definir com un grup nacionalista, perquè té una composició complexa. Però, sens dubte, té per motor principal el nacionalisme clar i desacomplexat tant del Bloc Nacionalista Valencià com dels independents, que formen el segon grup majoritari dins la coalició. Des d’aquesta perspectiva, imaginar que Compromís puga guanyar les eleccions autonòmiques, com sembla possible, és reconèixer l’enorme canvi polític i social que hi ha hagut aquests darrers anys al País Valencià. I d’això crec que n’hauria de ser conscient tothom, arreu del nostre país i també de l’estat espanyol. El valencianisme, després de dècades picant pedra com a única oposició real al carrer al règim del PP, va sorprendre en les anteriors eleccions guanyant la batllia de València. I pot sorprendre encara més si obté la presidència de la Generalitat, ni que acabe essent per a la dirigent de la coalició, Mónica Oltra, precisament menys identificada amb el valencianisme.
Així i tot seria monumental el canvi històric que significaria per al País Valencià una victòria electoral de Compromís i el manteniment del Pacte del Botànic durant quatre anys més. Sobretot en un moment en què l’estat espanyol, essencialment a causa de la crisi catalana, cau en barrina en una crisi sense precedents.
L’emergència d’un ‘problema valencià’, expressió que Joan Baldoví ha fet servir unes quantes vegades a Madrid, pot ser una avinentesa única perquè els valencians ens desempalleguem de les terribles arbitrarietats a què estem sotmesos per part del govern de Madrid. Però no hi ha cap dubte que elevaria també el nivell de la crisi general de l’estat espanyol, i això pot ser decisiu per als valencians i per a tothom. Penseu què podria significar per a Espanya un govern valencianista enmig de la crisi que els causa el procés cap a la independència de Catalunya, i acompanyat dels canvis en les dues comunitats autònomes basques –amb la proposta de nova relació amb l’estat i la fi d’ETA– i a les Illes Balears. Com va passar a l’URSS o a Iugoslàvia, la miopia política de l’estat espanyol podria convertir fàcilment un problema polític clarament centrat en un territori en un qüestionament general de l’estat que acabàs fent-lo inviable. En els dotze mesos que comencen ara també hi haurà això en joc. I no és que siga precisament poca cosa.
