Un angle humanament impossible

Unes imatges borroses, des d’un angle humanament impossible i sense so: les mires al mòbil, a cuita-corrents, i perquè t’avisen que són trenta segons, un minut, dos minuts de durada com a molt. Les mires perquè les has de veure, perquè no et demanin si encara no les has vistes, perquè vols saber de què parla tothom, perquè no pots no mirar-les –segons on te les trobis, el vídeo «s’engega» sol i no tens temps de tancar la finestreta que ja has vist tota l’escena. Això passa dilluns. Però dimarts, dimecres a tot estirar, hi haurà unes altres imatges també borroses, també des d’un angle humanament impossible i també sense so, i les tornaràs a veure de pressa, per omplir l’expedient, per marcar la casella de «vist» i passar de pantalla. I dijous, o potser divendres si estem de sort, sant tornem-hi amb una altra gravació per l’estil. I unes imatges esborraran les anteriors, sense que això vulgui dir que les últimes que hagis vist et quedin gaire presents a la memòria, et vas deixar d’impressionar de debò fa molt de temps, tant de temps com fa que el carrer, el barri, la ciutat es va omplir del que comences a pensar que hipòcritament s’anomenen càmeres de seguretat.

És complicat estar-hi en contra, d’aquest avenç, ara que el món és tan ple de perills, com les imatges borroses s’ocupen de recordar-nos-ho hem quedat que cada dos dies en el millor dels casos. És complicat estar-hi en contra perquè se suposa que tots ens sentim més segurs des que ens vigilen, des que vetllen per nosaltres des del capdamunt dels portals de les botigues, als transports públics, dins dels comerços, als centres comercials, a tot arreu on se’ns compta en plural, en un plural borrós, des d’un angle humanament impossible i sense so.

Però ens sentim més segurs? Qui no ha mirat la càmera de seguretat mentre pagava una garrafa de cinc litres al supermercat de guàrdia una nit entre setmana? Qui no ha pensat: faig cara de sospitós? Qui no ha arribat a dubtar de si mateix en veure’s en una pantalla petita i quadrada, diminut i en blanc i negre? Qui no ha pensat que li podrien tergiversar els gestos? Qui no ha sospitat de qui surt a la pantalla del vigilant del pàrquing i que representa que és dos pisos més avall? Qui fa cara de bo si li treuen la línia, el so, el color, si se’l miren sense humanitat, si el redueixen a una figureta fosca al fons d’un passadís gris?

Quantes persones comptem que hem vist ja en imatges borroses, tenyides del gris alarmant amb què ho tenyeix tot una càmera de seguretat? Quantes gravacions s’han difós per tots els mitjans imaginables? Quin efecte perseguien i quin han provocat? Posem que ens creiem que el que volien era sacsejar consciències, va, siguem benèvols, fem veure que ens empassem que no ens volien fer sentir més insegurs; se n’han sortit? Recordem-ho: dilluns, dimarts potser no, dimecres sí, dijous posem que no, divendres un altre cop sí, quantes gravacions d’agressions, quantes escenes violentes gravades per càmeres de seguretat veiem a la setmana? Sumem-hi les dels telenotícies, les que enregistren els periodistes, i afegim-hi després les de ficció, de les pel·lícules i les sèries. I ara pensem si totes van o no a parar al mateix sac, barrejant-se les unes amb les altres fins a no saber distingir realitat de ficció, fins a, i això és més greu, avesar-nos a veure violència real i anònima amb la mateixa actitud que la que tenim quan són dos actors els que s’esbatussen.

És complicat estar-hi en contra, d’aquest avenç? D’aquest invent que ens anul·la l’empatia a còpia de gravacions de conflictes anònims de persones que van en metro o compren al supermercat a deshora? Potser ja no ho és tant, si aquest invent ha aconseguit que vegem unes imatges dilluns i unes altres dimecres i encara unes altres divendres i les unes esborrin les altres i com a molt el que ens quedi sigui una sensació latent d’inseguretat i de desconfiança automàtica respecte de la gent anònima amb qui ens creuem al metro, al supermercat, al carrer. I al carrer hi sortim cada dia.

Però pot arribar el dia que un gest, una escena, per molt borrosa i insonora i incolora que sigui, ens sacsegi, però no en el sentit que es perseguia amb l’invent, sinó perquè l’empatia que quasi ens aconsegueixen anul·lar se’ns activa fins al punt d’identificar-nos amb la víctima, la víctima no de l’agressió sinó també de la gravació —tantes víctimes com persones hi surten, pensem-hi—, de la gravació que qui sap quants milers de persones veuran durant un minut o dos al seu mòbil, a cuita-corrents, per oblidar-la poc després. Què passa quan ens posem a la pell de qui surt a la gravació? Què passa si mitja població veu com t’estomaquen –o fins i tot si veu com estomaques algú? Què passa si el vídeo del teu «error», per molt gros que sigui, corre per les xarxes? Si passes a ser l’agressor de la parada Tal en boca de tots? O la víctima del supermercat Pasqual?

Però i la víctima que sap que tothom ha vist com li feien aquell blau que ara li tenyeix mitja cara, com li trencaven el braç que ara porta enguixat? La imagino asseguda a taula, dinant amb les notícies a la pantalla, com bona part dels mortals, intentant encertar amb la forquilla per atrapar els quatre pèsols que li queden al plat, perquè amb la mà dreta no té tanta traça com amb l’esquerra, i veient que el presentador l’esmenta amb aquell sobrenom que no ha triat, la víctima de Patatim, i mentre s’explica que han atrapat l’agressor i que passa a disposició judicial, es passen les imatges de l’incident de forma repetida, perquè la notícia dura tres minuts però la gravació és de quaranta-cinc segons. Mentre la víctima de Patatim deixa la forquilla al plat –i de debò que no puc ni començar a imaginar què sent o què pensa–, la resta de l’audiència s’acostuma a aquella violència a còpia de veure-la, perquè la repetició la torna absurda, ridícula i, patapam, irreal, fic-tí-ci-a.

Però hi haurà un plat amb quatre pèsols en un menjador, una forquilla, un braç enguixat, mitja cara blava, una persona que té nom, cognoms, color, so, que hem deixat de mirar des d’un angle humà possible per robar-li un bocí de vida privada, un bocí horrible però seu, en nom de la seguretat, «gràcies» a un avenç que és complicat estar-hi en contra, perquè és abismalment vertiginós creure que les càmeres de seguretat no garanteixen que les agressions siguin cada cop més escasses, que pugui arribar un dia que entre unes imatges borroses i les següents passi, va, posem que una setmana. És complicat estar-hi en contra, segur? Segur, quan en nom d’una seguretat poc creïble destruïm un trosset de la nostra obra mestra que és la vida privada, parafrasejant Mark Strand («Our masterpiece is the private life»)? Doncs compliquem-nos la vida abans que ens la compliquin des d’un angle humanament impossible.