Un amor català per Marcel Proust

“Després de París, l’altra gran capital proustiana és Barcelona.” Ens ho diu el poeta i director de la Fundació Vila Casas Àlex Susanna. No és pas una afirmació exagerada, si ens fixem en la repercussió que l’aniversari de la mort de Marcel Proust ha tingut entre nosaltres. Teatre, conferències, exposicions, edicions de llibres i una associació especialitzada que reuneix als devots de l’autor d’A la recerca del temps perdut. Fins i tot es prepara alguna sorpresa gastronòmica per a commemorar el centenari.

Susanna mateix, que a continuació del que pot semblar una hipèrbole cita com a autoritat els diplomàtics francesos acreditats a la ciutat, sorpresos per aquesta vitalitat, té un vincle especial amb l’obra proustiana. No debades, com a editor, ha impulsat no una, sinó dues traduccions de l’obra magna de Proust. La primera, com a responsable de Columna, va ser la que va signar Jaume Vidal i Alcover acabada per la seva companya Maria Aurèlia Capmany, i que ha arrossegat com una llosa l’acusació de ser massa mallorquinista. Un tòpic com un altre que hem anat repetint com lloros, fent memòria d’aquell “em vaig colgar de jorn” que forma part de la història de la literatura. L’altra, ja com a ànima de la col·lecció “El cercle de Viena”, és la que va començar Josep Maria Pinto amb Combray, l’any 2009, i que s’acaba d’enllestir aquest setembre amb el segon volum del Temps retrobat.

El triangle Proust-Marsans-Cuito

Però Susanna no ha restat solament en el paper d’impulsor de dues traduccions de la immensa obra proustiana, sinó que com a responsable de les exposicions de la Vila Casas s’ha encarregat de dirigir la principal mostra dedicada a l’escriptor que es podrà veure a la ciutat, “De Proust a Marsans, a la recerca del temps perdut”. La codirigeix amb la professora Glòria Farrés, experta en l’obra de l’escriptor francès i un dels puntals de l’Associació d’Amics de Proust, fundada pel patriarca dels proustians catalans, Amadeu Cuito. Proust, Lluís Marsans i Cuito formen el triangle al voltant del qual es desenvolupa l’exposició, que es pot veure als Espais Volart a partir d’avui.

El primer protagonista és Proust, òbviament. Un escriptor sorgit d’un matrimoni mixt, entre un metge catòlic i una dona de la burgesia jueva, que adora i cultiva el seu fill Marcel. Dandi i homosexual, la seva fama de diletant el porta a ser un bon coneixedor dels salons aristocràtics de la capital de l’estat francès, on es mou com un peix a l’aigua. Freqüenta escriptors i artistes i solidifica una àmplia cultura literària i artística, que no l’allunya en cap cas del seu temps. Quan la societat francesa es divideix per la campanya antisemita contra el capità Dreyfus, fa costat als sectors progressistes i liberals. A partir del 1907 es refugia en l’escriptura d’una obra monumental que revolucionarà la literatura occidental, publicada en set volums, alguns dels quals pòstums. Una reflexió sobre la memòria i el temps, però també sobre l’amor, la gelosia o la condició d’homosexual mateixa, passat sempre pel sedàs literari. No debades, Proust va deixar escrit: “La vida veritable, la vida finalment descoberta i aclarida, l’única vida, per tant, realment viscuda, és la literatura.” Per això, l’exposició se centra en una obra influïda per l’art i que ha tingut una clara influència en l’obra d’un pintor català.

L’obra de tota una vida

Anem-nos-en enrere. Fins als tumultuosos i dramàtics dies de la guerra. Com unes altres famílies que poden, els Marsans fugen de la Barcelona dels incontrolats, els bombardaments i la fam de la rereguarda. Al París capital de la Tercera República –la que farà figa contra els tancs alemanys poc després– encara hi bateguen unes formes i ambients burgesos d’apreciable aroma proustià. L’escriptor fa catorze anys que és mort, però alguns dels seus personatges sembla que encara són vius. Aquell record resta en la memòria del jove Lluís Marsans, que viatjarà als Estats Units per conèixer Salvador Dalí i Ismael Smith –l’artista incomprès que es va morir en un sanatori mental, i que acaba de recuperar l’escriptor Sebastià Portell– i farà una trajectòria avantguardista abans de transitar cap a la figuració, sota la influència de Ramón Gaya. L’any 1966, rep l’encàrrec de l’editorial Gallimard d’il·lustrar l’obra proustiana, fet que li desperta la memòria involuntària –el gran concepte d’A la recerca del temps perdut– d’aquella vivència juvenil a París. S’hi submergeix de seguida, i tot el que projecte editorial no s’acabi materialitzant, Proust serà el leitmotiv de la seva obra. Un fil conductor que travessarà tota la seva vida, fins a la seva mort l’any 2015. Com a curiositat, els qui s’hi fixin bé trobaran un Marsans a l’altra exposició que acullen els espais Volart, la dedicada a l’obra pictòrica d’Òscar Tusquets Blanca. Cal estar ben alerta.

Torna a parlar Àlex Susanna, amb una frase que ens pot semblar sorprenent: “Cap artista no ha interpretat més bé Proust, fins i tot per davant de qualsevol artista francès.” Molts pintors i dibuixants francesos s’han proposat de fer-ho, però cap ha arribat al nivell de Marsans. La seva manera de pintar és, pels directors de l’exposició, una mostra pictòrica de la memòria involuntària proustiana. Parteix d’una taca que ressona dins seu i acaba esdevenint un dibuix fet pràcticament de manera automàtica. Per això, en els cent trenta dibuixos de la mostra, que ningú no esperi de veure-hi recreacions fidels d’escenes del llibre. Qui estigui familiaritzat amb l’obra proustiana, hi trobarà un ambient, un personatge, un espai, un aire que en el seu conjunt acabarà essent com la novel·la que el narrador Marcel –no ben bé l’escriptor Proust– anuncia al final del Temps retrobat.

Una biblioteca nascuda a l’exili

L’obra de Marsans també forma part d’un dels projectes proustians més insòlits de la cultura catalana, d’aquest amor català per Proust: la biblioteca proustiana de Ferran Cuito, continuada pel seu fill Amadeu. Com explica en una carta al seu cunyat, mentre els nazis eren pels carrers de Perpinyà, aquest enginyer i polític es va dedicar a llegir Proust. Amb aquell gest s’afegia a la llarga llista d’il·lustres lectors de l’escriptor francès –com ara Josep Pla i Gaziel, només cal recuperar Proust a Catalunya, un volum fonamental de la història intel·lectual editat per Arcàdia l’any 2016–, però ho feia si més no en unes circumstàncies ben diferents de la civilització de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. En unes condicions econòmiques gens falagueres, no solament es va fer fer un moble de roure –el “Vieux Chêne”–, sinó que va dedicar-se a col·leccionar tot allò que es publicava sobre l’escriptor francès.

Tal com recorda el seu fill, la “proustianomania” paterna va encomanar-se a tota la família, que va acabar batejant amb noms extrets de la Recerca els seus amics i coneguts. Amadeu Cuito és qui va portar la biblioteca exiliada –una de les principals col·leccions privades sobre l’escriptor del món– a la casa familiar de Barcelona, i qui l’ha ampliada amb veritables peces de museu: com ara les dedicatòries i cartes originals que es poden veure a l’exposició de la Vila Casas. També va ser qui va aplegar els dos traductors de Proust, Pinto i Valèria Gaillard, per fundar l’Associació d’Amics de Marcel Proust, una activa entitat formada per lletraferits que es reuneixen cada mes a la llibreria Laie de Barcelona i editen un espès butlletí d’estudis sobre la matèria. Una prova d’un singular amor català per l’obra d’un escriptor, que no té comparació amb cap altre escriptor. Bé, tan sols se me n’acut un. L’altre gran revolucionari de la literatura del segle XX, l’irlandès James Joyce, de qui enguany se celebra el centenari de la seva gran obra, Ulisses. Però aquesta ja és ben bé una altra història.