Un altre model d’eleccions municipals

Enguany votaré a les eleccions municipals, i ho faré convençut; però això tampoc no té cap mèrit, perquè fa temps que no estic empadronat a Catalunya i l’ajuntament que trio és el de Trondheim, al centre de Noruega. El sistema electoral aquí al nord té algunes diferències amb el català, de manera que potser val la pena escriure’n quatre ratlles.

Des del 1945 les eleccions noruegues es fan un dilluns de setembre dels anys senars, i les locals i les nacionals es van alternant. Això vol dir que no és possible anticipar comicis, i que els resultats són vàlids per a una legislatura sencera de quatre anys (aquesta tradició que han muntat els governs de Madrid de tornar a fer votar la gent si no els agraden els resultats aquí seria impossible). Com que el sistema de repartiment d’escons és força més proporcional, hi ha més partits polítics, les coalicions són inevitables i els candidats anuncien amb antelació a qui donaran suport per a primer ministre o batlle. Hi ha dos blocs principals: el roig-verd, format pels laboristes, els ecosocialistes i els centristes (l’antic partit dels pagesos, de tradició ruralista); i el blau, que aplega els conservadors, els populistes, els liberals i els demòcrata-cristians. Comunistes i verds no estan alineats.

Les campanyes són força discretes, el país no s’omple de cartells i la presència als mitjans és més reduïda. Els partits ocupen el carrer més cèntric de cada municipi, i allà hi munten la parada, que pot ser una caseta de fusta, una tenda de plàstic o una caravana, com si fossin una barraca de festa major. Els candidats hi són durant les hores centrals del dia, ofereixen cafè, reparteixen la propaganda, donen globus als nens i estan disponibles per a qualsevol pregunta dels electors. En un país de grans consensos, els programes electorals s’assemblen força, i tots els partits col·loquen l’educació com un dels tres punts prioritaris.

Les eleccions municipals a Noruega es regeixen per un sistema de llistes semiobertes que dóna més poder als votants. Quan toca votar tothom pot triar una llista, i el nombre de regidors s’assigna d’acord amb el nombre de vots. Fins aquí, com a Catalunya. Ara bé, qui són aquests regidors no depèn tant del control del partit, perquè els electors poden donar vots personals a candidats concrets (marcant-los amb una creu), i aquests alteren l’ordre de la llista. De fet, fins i tot és possible donar aquest vot individual a candidats d’altres partits escrivint-ne el nom a la butlleta. Els dos o tres caps de cada llista acostumen a estar blindats, però la resta s’ho juga en aquesta tria. Es calcula que la meitat dels electors fa servir aquest dret, i que una quarta part dels regidors van ser escollits gràcies al vot personal.

Els acadèmics que ho estudien diuen que el sistema afavoreix els joves i les minories, i tenir una democràcia més oberta permet que de tant en tant el poble s’organitzi i hi hagi una sorpresa. El cas més famós va tenir lloc el 1971, en plena segona onada del feminisme, aquella que tenia com a objectiu principal aconseguir espais de poder. Una campanya va promoure que les dones donessin aquests vots personals a les poques dones que presentaven els partits. El resultat va ser una clara majoria femenina a les corporacions municipals de les grans ciutats. Les crítiques masculines van ser ferotges, però es va crear una nova generació de polítiques que va renovar les institucions, i al cap de deu anys Gro Harlem Brundtland es va convertir en primera ministra del país, la primera dona d’aconseguir-ho.

Funcionarien les llistes semiobertes a casa nostra? El sistema és pensat per a premiar aquells polítics que fan una bona feina, tot i que també pot servir per a promoure amics, coneguts i saludats (jo reconec que he votat algun ex-alumne que s’ho mereixia). Vista la situació de Catalunya el 2023, hi hauria la possibilitat que una organització com l’ANC publiqués llistes de candidats independentistes que la gent podria afavorir, o mirar de fer fora alguns fòssils que creuen tenir la cadira en propietat. Els partits polítics catalans cada cop són més monolítics, professionalitzats i blindats, i tot el que fos prendre’ls poder seria positiu; precisament per això, és clar, un sistema com aquest no s’aprovarà mai.