Va escollir el 8 de març per matar-la

Aquest dilluns, 8 de març, Massamagrell es va despertar plujós i trist. Maria Teresa, com cada matí a les 8.15, va anar a buscar el cotxe per anar a la feina, desconeixedora del perill que l’aguaitava: el seu pitjor enemic la vigilava, com un animal salvatge observa la seva presa, esperant el moment oportú per a caçar-la. Havia escollit aquell dia simbòlic expressament. Amb traïdoria, se li va tirar a sobre armat amb un matxet, Maria Teresa a penes va tenir temps de demanar auxili: una punyalada, va sentir un dolor punxant que s’estenia per tot el cos; una altra punyalada. Els veïns, “armats” amb paraigües i graneres ho intentaven evitar, impossible aturar aquella bèstia; un conductor va pensar a atropellar-lo, però Maria Teresa podia prendre més mal; una altra punyalada. El carrer de Tirant lo Blanc es va tenyir de vermell, no de violeta, Maria Teresa s’agafava a un fil de vida. Per sort, la policia va intervenir-hi abans que la matés. Malferida, va aconseguir arribar a l’hospital.

La bèstia, de professió advocat i ex-militar, havia ordit el seu pla meticulosament: si Maria Teresa no era d’ell, no seria de ningú més, ell n’era el propietari, el que decidia sobre la seva vida o la seva mort, com un déu gelós i venjador, furibund i implacable.

I les places i els carrers es van omplir de minuts de silenci per Maria Teresa, aquest silenci imposat pel patriarcat a les dones, que ens oprimeix, que no ens deixa respirar. No hem de callar, hem de cridar ben fort, ens volen submises, sense veu, ens volen amables, educades, conformes, somrients.

La violència masclista és pitjor que la pandèmia: no té vacuna. El feminisme es troba en el punt de mira del feixisme i s’ha convertit en l’arma llancívola de la política; si no, com s’explica que les dones d’arreu del món es puguin manifestar menys les de Madrid?

Per posar fi a la plaga del masclisme i de la violència contra les dones, ens calen accions polítiques valentes i polítics que no siguin covards, ens calen recursos econòmics, i sobretot educació feminista a les escoles. I tot això, ho ha de reclamar tota la societat, i cridar-ho ben fort, al carrer, a la plaça, a la feina, a l’escola. El silenci ens condemna a totes.