Un altre catacrec

Dimecres, 17 de febrer, al matí em truca la mare i em demana si ja sé el que ha passat aquesta nit. L’ensurt em dura uns segons, imagino que han entrat a robar a l’edifici on viu, o que a Premià hi ha tornat a haver enfrontaments per culpa dels feixistes que corren pel poble atiant el foc de l’odi. No, em diu, a prop de casa teva, em diu. Em parla dels aldarulls (sic) de després de la manifestació per l’empresonament de Pablo Hasel, que ahir dimarts, 16 de febrer, a quarts de nou del matí, va ser detingut quan els Mossos van poder entrar a la Universitat de Lleida. La mare no podia dormir, ha engegat la tele i el missatge que li ha quedat del que ha vist és que hi ha hagut disturbis al centre de la ciutat. M’emprenya molt que enganyin la mare. Li explico per què ahir milers de joves van sortir al carrer: mare, és un cantant, i ja no cal que continuï, perquè la mare és del 1948, als seixanta i als setanta va anar a alguns concerts de Raimon i companyia i de seguida se li desenterra el record dels grisos, un record que mai no ha estat gaire enterrat.

Dimarts 16 de febrer al matí a casa ens vam llevar amb la detenció imminent del cantant Pablo Hasel. Amb les filles esmorzades i vestides i les motxilles a punt al rebedor, vam veure com els Mossos se l’enduien de la Universitat de Lleida, vam sentir els seus últims crits i en acabat les nenes se’n van anar d’excursió amb l’escola al Refugi 307 del Poble-sec, un dels més de mil refugis construïts a Barcelona durant la guerra civil espanyola. Abans que pugessin cap a classe, vam ajudar-les a relacionar una cosa amb l’altra, la detenció d’un cantant amb la guerra que van viure els seus besavis, i amb la postguerra i la repressió que van viure els seus avis.

Diumenge 14 de febrer a la nit ja havíem sopat tots quatre davant de la tele per seguir atentament l’escrutini de les eleccions catalanes, son pare i jo responent dotzenes i dotzenes de preguntes de dues ments d’onze anys que des que tenen ús de raó que viuen pendents de la política. Les meves filles han anat a més manifestacions que els meus pares, i això no és cap medalla. No és cap medalla. M’encantaria que visquessin en un món, o com a mínim en un país!, on no calgués manifestar-se per res, on tot anés com una seda, però no és així, quan no és per la llengua és per la llibertat d’expressió o per les dones assassinades o pel canvi climàtic o pel racisme o per l’homofòbia o pel feixisme o per tot a la vegada perquè tot acaba essent el mateix mal. Hem sortit al carrer a cridar un munt de vegades i hi sortirem un munt més. De sortir-hi amb elles n’he après molt més que quan hi sortia sense elles, perquè les nenes no donen res per fet, tot ho pregunten perquè tot ho han d’entendre, encara (costa escriure aquest “encara”) no s’han resistit a no entendre segons quines coses. I penso que intentar entendre el món i les injustícies a través dels seus ulls i les seves ments, que elles m’obliguin cada dia a explicar-los el que passa, és un exercici tan emprenyador com útil, fins i tot més útil per a mi que per a elles.

Per això dimarts 16 de febrer, al vespre, vam sopar amb les imatges dels aldarulls, i això que no ens agrada menjar amb pantalles, que som més de parlar o escoltar música. Uns bons amics de la família havien anat a la manifestació i estàvem pendents del que ens deien pel mòbil i del que sortia a la tele, que no sempre coincidia. Les nenes patien per si els amics prenien mal i alhora no acabaven d’entendre el motiu dels aldarulls, elles no tenien cap record gris per desenterrar i creien sincerament que aquells focs i aquelles destrosses no duien enlloc. I no ens vam atrevir a dir-los que de vegades això és l’únic que tens i si no ho fas et marfons i et tornes de pedra. No ens hi vam atrevir perquè ens sentim una mica, només una mica, malament d’exposar-les tant a la realitat. No ens hi vam atrevir perquè les nostres filles, nascudes el 2009, la violència policial des dels vuit anys que la coneixen, des del 20 de setembre de 2017, concretament. Per sort, elles sempre tenen solucions per a tot, i amb mitja dotzena de preguntes cadascuna et retornen la fe en el futur que passa, que haurà de passar, per elles.

Però només elles, i els que són com elles, tenen “permís” per no entendre els aldarulls de dimarts i de dimecres i tots els que hagin de venir –escric l’article dimecres a la tarda, el reviso dijous al matí, però estic convençuda que divendres serà igual de vigent–, només els que no tenen a la memòria situacions semblants, només els que han fet catacrec amb la detenció de Hasel, com elles, que des de l’octubre del 2017, quan només tenien vuit anys, han anat veient com a tots els queien les caretes i ja no es refien de (gairebé) ningú que es faci dir polític. Tota la resta, si s’exclamen més pels aldarulls, pels danys al mobiliari urbà, que per la ràbia dels nostres joves i per tot el que hi arrisquen i hi perden (ulls!), que s’ho facin mirar perquè tenen un problema de perspectiva. Que facin unes passes cap enrere i ampliïn la imatge fins que hi surti la monarquia, la “justícia” espanyola, la Moncloa, la Generalitat, les forces policials i tota la comparsa, i si ni així saben veure res més enllà d’uns disturbis al mobiliari urbà, que toquin el dos d’aquest article ara mateix i passegin la seva malintencionada ignorància per un lloc on no els puguem veure els que ja no som joves ni nens però encara ens bull la sang quan ens retallen les llibertats.

Els joves que dimarts i dimecres –i els dies que convingui– cremaven al carrer (no hi ha cap error: ells cremaven i ho feien al carrer, complement de lloc) sabien perfectament que fent-ho no traurien de la presó ni Pablo Hasel ni cap dels altres que hi han sigut tancats injustament, i encara sabien una cosa més: que ells no el podran treure de la presó facin el que facin. En són tan conscients, d’aquesta impotència, que per això van sortir a cremar al carrer, he dit AL carrer. Però és que només tenen això, els ho han pres tot, als que avui són joves, i només els queda posar-hi el cos (els ulls!), la veu, els crits i la ràbia, i si algú no ho entén, o no ha sigut mai jove o no té memòria o no m’ha fet cas quan li he demanat que toqués el dos d’aquest article, perquè a les meves ratlles no hi vull gent que té la sang freda de veure només contenidors cremats on hi ha joves que cada dia creuen menys en el futur perquè ja no el veuen (i aquí tornaria a parlar d’ulls però no tinc estómac).

Tinc dues filles d’onze anys a casa amb un tic-tac al clatell, és el compte enrere dels dies que falten perquè facin un altre catacrec i entenguin millor que molts dels adults que representa que ens governen que hi ha vegades que has de sortir al carrer a cremar, a cremar-te, perquè sents que ja no hi tens res a perdre, perquè has fet un altre catacrec.