05.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 06.03.2018 - 07:24
El resultat de les eleccions italianes de diumenge és una bufetada rotunda, una altra, al sistema polític clàssic europeu i a les institucions de la Unió. Lamentablement, sembla que a Brussel·les no hi haja capacitat de reaccionar, d’entendre què passa, i això fa més que probable que la crisi de legitimitat de les institucions europees es generalitze. Una crisi terrible que, al nostre país, vàrem viure sobtadament després del referèndum del primer d’octubre.
Ivan Krastev ha definit amb precisió quirúrgica l’arrel del problema, en el llibre After Europe. El politòleg búlgar hi explica l’absurditat d’un sistema institucional, que defineix així: ‘A Brussel·les, ordenen polítiques polítics que no tria ningú, mentre que als països triem polítics que no poden fer polítiques.’ El dèficit democràtic de la Unió no és que siga alarmant, és que comença a ser perillós per a la Unió i tot. Especialment si s’hi afegeix aquest pacte mafiós de PP i PS per a acaparar les institucions europees amb opacitat i coordinadament entre ells. L’aliança cada vegada més estreta entre el PP i el PS és un gran desastre per a Europa. I el procés italià és, en aquest sentit, de manual.
A Itàlia la Unió Europea va imposar Mario Monti com a primer ministre l’any 2011, malgrat que no havia participat en cap elecció mai de la vida. Ex-comissari europeu i reconegut tecnòcrata, Monti va arribar a primer ministre gràcies a una jugada poc elegant que el convertí en senador designat pel president de la república. Va dirigir el govern d’Itàlia durant dos anys, en plena crisi econòmica, sense que cap italià l’hagués votat. El seu successor, Enrico Letta, va arribar al govern enmig d’un enorme caos institucional i sense tampoc haver estat votat per al càrrec de manera directa. I va formar una coalició antinatural, desconeguda fins aleshores, que unia tots els partits clàssics contra la pressió del populista Moviment 5 Estels. Letta va durar fins que Matteo Renzi va fer un cop de timó dins el partit i, per tercera vegada en pocs anys, es va formar govern als passadissos i no a les urnes. Amb el suport entusiàstic, tot siga dit, dels dos grans partits europeus.
Quan, finalment, després de tot això, els italians han votat, el resultat ha estat una autèntica bomba. Les polítiques imposades per Brussel·les han fet que la primera posició siga per al Moviment 5 Estels. Deu milions de vots que representen el 32%. I la tercera per als xenòfobs també antieuropeus de la Lliga Nord, amb un 17% del vot, només un menys que el PD, membre del PS europeu, i tres punts més que Forza Italia, membre del PP europeu. El 49% dels vots, per als partits contraris a les polítiques europees i enfrontats als partits tradicionals; i el 32%, per al PP-PS. Després de gairebé set anys de governs dictats des de Brussel·les, el resultat no podia ser més gràfic.
La bufetada italiana torna a qüestionar, doncs –i ara a la tercera economia de la Unió–, la ceguesa i la supèrbia dels dos grans partits europeus i de les polítiques obtuses que imposen a milions d’europeus sense gens de pietat. De la seua manera de fer i actuar, que ací també coneixem prou bé.
I el perill creix de dia en dia. Creix perquè en moltes societats europees els ciutadans identifiquen molt encertadament el PP i el PS com l’establishment, que els fa viure pitjor, molt pitjor. Però hi reaccionen no pas positivament –reclamant els canvis que són imprescindibles des de fa anys i defensant més democràcia–, sinó votant grups polítics que ataquen els principis i els valors que varen conformar la millor Europa. Aquella Europa de què ens podíem sentir orgullosos, aquella pàtria gran de tots, que cada volta sembla allunyar-se més i més.
