Un acte de resistència contra la ciutat turística

Sóc nascut a Girona i hi he viscut vint-i-quatre anys de la meva vida, però ara fa gairebé dues dècades que volto pel nord del continent, i només exerceixo de gironí durant les vacances. Oficialment, per tant, dec ser un turista. Per altra banda, m’estic a casa dels pares, vaig als llocs de sempre i compro molts llibres, tot i que de tant en tant hi porto alumnes escandinaus que segur que hi tornaran. Sóc un agent gentrificador? Penso en tot això quan vaig a la manifestació convocada per la Plataforma pel Decreixement Turístic de la ciutat, i que es fa de manera paral·lela a la de Barcelona.

De camí passo pel carrer Nou, un eix comercial que ha vist temps millors, i m’aturo davant de la immensa botiga de bicicletes i de serveis per a ciclistes que s’hi ha instal·lat, la Trek Bycicle Girona. Tot hi és escrit en català, per bé que també venen rutes per Flandes. A pocs metres n’hi ha una altra, la Castelli Girona Store, que va substituir Cal Rei, la històrica botiga que durant un segle va vendre mobles de disseny, i que va tancar el 2022. Mentre tafanejo, em passa pel costat un ciclista, amb bicicleta de curses i casc aerodinàmic, que esquiva els nens que volten pel carrer. Tampoc no va gaire ràpid, però un dia hi haurà una desgràcia, etcètera.

Arribo a la plaça del Vi quan ja s’hi comença a reunir la gent. Hi veig alguns clàssics de les protestes gironines, i diversos col·lectius ambientalistes –hi ha una gran pancarta de SOS Costa Brava, i un senyor porta una samarreta de Salvem l’Albera. Poc abans de les sis de la tarda fa entrada a la plaça un grupet d’Arran, i un dels integrants encén una bengala verda, o sigui que durant un parell de minuts hem de respirar olor de pólvora. Un dels portaveus atén els periodistes, la convocatòria mediàtica ha tingut força èxit. Quan ja és hora de començar algú fa un discurs, sortosament breu, però la megafonia no funciona bé i no sento res de res. M’entretinc comptant les banderes: cinc de palestines i dues estelades.

La manifestació es posa en marxa en direcció al pont de Pedra, però s’atura al cap de només vint metres. Un dels participants treu una escala i s’enfila a la façana de l’edifici que fa cantonada amb el carrer d’Albareda, amb l’objectiu de penjar una pancarta que diu “El barri per les veïnes” (hi ha un moment en què li fuig de les mans, i sento algú que exclama “mecatxis!”). És un lloc simbòlic, perquè als baixos hi havia Can Nierga, una d’aquelles botigues de tota la vida –fundada el 1962– que va tancar perquè no li van renovar el contracte de lloguer. Sis dècades amb les cadires i els cabassos de vímet a fora, i ara en queda una reixa plena de pintades. La floristeria del costat també ha desaparegut.

Mentre el manifestant continua enfilat, unes noies enganxen cartells al costat d’un portal de sota les voltes. “Això és un bloc turístic. Your luxury, our misery”. Els cambrers de la cafeteria El Sol (o Sol Gastrobar, com es diu ara) s’ho miren divertits. Veig que una altra noia reparteix uns fulls amb els punts de la reivindicació, però just quan m’hi acosto per a demanar-n’hi un, acaba de donar l’últim. Quedem una mica parats, perquè a més la seva cara em sona, però no recordo de què (companya de l’escola?, de música?). Coses de les ciutats mitjanes.

Hi ha massa turistes a Girona? Aquests dies hi he voltat força, i la primera impressió és que no té res a veure amb la congestió inhumana de Barcelona. Els visitants s’acumulen a la part nord del Barri Vell, a la banda del Call i la Catedral, i és veritat que passar pel carrer de la Força s’ha tornat una gimcana. Tot i això, a la part del carrer dels Ciutadans i de l’ajuntament, amb l’excepció de la Rambla i del pont de les Peixateries Velles, no hi ha tanta gent. El problema, per tant, és un altre.

Durant els meus anys d’estudiant de la UdG, i també després de la carrera, molts dels amics vivien en pisos compartits al Barri Vell, i per preus força assequibles. Encara que els habitatges fossin una mica atrotinats, el centre ja s’havia transformat gràcies a l’ambiciós pla de renovació de l’alcalde Nadal, i era un bon lloc per a viure-hi, amb tots els serveis a l’abast. Ara la competència amb els pisos turístics ho fa molt més difícil. L’ajuntament ha calculat que al barri n’hi ha 486, dels 830 de tota la ciutat. Segons dades de la Cambra de la Propietat Urbana de Girona, l’any 2023 es va tancar amb un preu de lloguer mitjà de 723 euros, increment anual d’un 4,2%. Llegeixo a l’informe: “Mentre els preus dels lloguers s’enfilen, s’ha reduït el nombre de nous contractes concertats. Això és un reflex de la dificultat generada per una baixa oferta d’immobles i una escalada de preus.”

La manifestació es torna a posar en marxa, travessa el pont de Pedra i enfila el carrer de Santa Clara. Des de l’altra banda de l’Onyar miro de comptar els participants i me’n surten uns tres-cents, tot un èxit. L’ordre és l’habitual, els més abrandats al davant, i les famílies amb nens i cotxets al darrere. Apunto les consignes: “Si tu gentrifiques, jo sabotejo”, “El teu pis turístic ens fa fora de casa” i “Miris on miris tot són guiris”. De tant en tant, els de la capçalera s’aturen allà on hi ha habitatges d’aquesta mena, i hi pengen cartells, tot i que no veig que ningú dispari pistoles d’aigua. Passen per davant de la immensa terrassa de l’Enjoy It Girona, allò que abans era el Boira, travessen el pont de Sant Agustí –els ànecs i els nous inquilins del riu, els coipús, mengen sense immutar-se–  i els perdo de vista. Això sí, la manifestació ha estat un gran focus d’atracció per als turistes, l’han comentada i n’han fet fotos que segur que compartiran als països d’origen. Uns japonesos estaven en èxtasi quan han presenciat el moment de l’escala.

No hi ha cap dubte que la pressió sobre els lloguers dels locals comercials té l’origen en l’augment de visitants, però potser hi ha un altre fenomen demogràfic que també afecta l’augment de preus de l’habitatge. L’any 2000, quan vaig acabar la carrera, Girona no arribava a 75.000 habitants; ara passa de 104.000. I en aquest temps s’han acabat uns 12.000 habitatges, en una ciutat en què al 55% de les llars hi viu una o dues persones. Potser tocaria parlar de la immigració com un factor rellevant, però no sé si els manifestants estarien disposats a tenir aquesta conversa.