26.06.2020 - 19:50
Finalment, hi ha hagut acord. En les declaracions dels representants de patronals, sindicats i autònoms que van fer immediatament després d’haver-hi arribat, demostraven estar tots contents que el govern espanyol hagués cedit, tot i la condició que els ERTO seran més cars de juliol a setembre per a les empreses, atès que les exoneracions dels pagaments a la Seguretat Social seran menors. La veritat és que era obligat arribar al pacte, perquè amb aquest mecanisme encara hi ha milions de treballadors salvats de l’atur. Sense els ERTO, això hauria estat senzillament una catàstrofe per a molts treballadors i per al país sencer.
A mi em sembla positiva la decisió que ha referendat el consell extraordinari de ministres d’aquest matí, com també em semblaria lògic –crec que serà inevitable–, segons com vagin les coses aquest estiu, que el setembre no sigui el final dels ERTO. Amb aquest nom o amb un altre, però amb el mateix objectiu, salvar allò que es pugui, perquè és molt possible que alguns sectors i empreses encara no en tinguin prou, amb tres mesos més, per a no haver de veure’s obligats a tancar l’empresa. Queda oberta la porta de setembre, doncs. I això em sembla bé.
També em sembla positiu l’acord perquè ha demostrat –si bé amb massa retard– la flexibilitat necessària entre els agents socials i el govern. Suposo que ha estat imposada per la realitat, perquè no hi havia cap més solució si no es volia fer caure el país a l’abisme. Però malgrat tot, ha estat un pas endavant que ha de permetre a moltes empreses i autònoms de lluitar per redreçar la situació, cosa que, per la part que toca a tots, estic segur que faran.
Dit això, tot i celebrar la pròrroga, hi ha tres aspectes que no podem passar per alt i que, per mi, són l’altra cara de la moneda.
El primer és la necessitat que el SEPE s’afanyi i pagui a tota la gent que encara no ha rebut ni un cèntim de l’ERTO. No és veritat això que diu el govern espanyol quan prova de minimitzar aquest fet. És un drama que ha posat contra les cordes milers i milers de famílies que no tenen cap ingrés des de la primera meitat del mes de març. Totes les patronals i els sindicats han demanat amb successives accions al govern espanyol que arregli la situació. De moment, crec que tots nosaltres coneixem algú que es troba en aquesta situació. I això no pot durar ni un dia més.
Pel que fa al segon punt, crec que s’ha escurat massa el termini. De vegades, sembla que s’oblidi que les empreses necessiten una planificació per a treballar amb eficiència. Vull dir que no em sembla bé que qui havia de planificar l’estiu hagi hagut d’esperar a quatre dies abans que s’acabés una determinada reglamentació laboral per refer tot el que s’havia pensat, encara que sigui en clau positiva. I no penso tant en grans empreses com en pimes de pocs treballadors que ja tinguessin decidida una actuació i ara l’hagin de canviar a corre-cuita, hi insisteixo, encara que sigui en clau positiva. No es pot fer ballar els empresaris d’aquesta manera –ni els treballadors afectats– amb tan poc temps de marge per a reconsiderar la situació. Esperem que la pròxima negociació del setembre no caigui en aquest error.
I el tercer va per un altre camí. Ahir llegia un piulet en què es parlava d’empresaris que aprofiten que tenen treballadors cobrant un ERTO i contracten persones per a substituir-los. Negoci rodó. No sé si és cert, m’agradaria pensar que no, però coneixent la idiosincràsia del país, no m’estranyaria gaire. Suposo que aquest mecanisme i altres s’han buscat per treure profit de la situació. De fet, la ministra de Treball espanyola va ser ben clara quan li ho van demanar en la compareixença de premsa d’ahir. Yolanda Díaz va dir que els constava que hi havia frau, tot i que les circumstàncies extraordinàries no els permetien de fer controls exhaustius: ‘Sigui com sigui, explorem qualsevol irregularitat.’ Amb qui faci trampes en aquests moments excepcionals, la llei hauria de ser molt dura. O això em sembla.
La qüestió més important és que avui molta gent respirarà més tranquil·la i enfocarà l’estiu amb un estat d’ànim menys angoixant. De fet, li allarguen tres mesos més la incògnita de quin serà el final, però qui dia passa any empeny. Això sí, la pròxima negociació, per favor, que no esperin a fer-la tan al final, que deixin un marge més ample per a pensar una mica més les decisions que hagin de prendre els uns i els altres.
