05.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 06.06.2023 - 00:18
La campanya de les eleccions espanyoles va a tota vela i fa tot l’efecte que serà una de les més viscerals i més brutes de totes les que hem vist fins ara. No tan sols per les ganes de gresca, per dir-ho d’alguna manera, de la dreta carpetovetònica. També pels altres. Pedro Sánchez s’ho juga tot a una carta i pensa que una condició necessària de la seua supervivència ha de ser menjar-se allò que els innocents aliats seus en deien “el bloc de la investidura”. Per això ha deixat sense alè Yolanda Díaz, que té molt poc temps per a construir un artefacte que ja per si era poc de fiar. I els altres –Compromís i Esquerra Republicana, entre més grups– faena tenen ara a lluitar per no ser engolits pel xuclador predilecte del PSOE, allò del “si tu no hi vas, ve el feixisme”, que tants dies d’èxit va donar a Zapatero.
Però a Catalunya la campanya ha arrancat amb un matís propi interessant: comença a ser evident també que aquestes eleccions seran el preludi d’unes eleccions catalanes que el president Aragonès no crec que puga eludir molt de temps si ERC continua fent figa. I això les dota d’un caràcter peculiar.
El PSC, evidentment, farà mans i mànegues per revalidar aquelles xifres de més de vint diputats que enviava a Madrid la primera dècada del segle. Ara ho necessita més que mai, perquè l’onada feixistoide a Espanya tan sols la pot compensar obtenint grans resultats, i grans diferències d’escons amb el PP, als Països Catalans, a Galícia i al País Basc. Però la cosa és que la seua credibilitat democràtica –i progressista– ha minvat molt a Catalunya, per les seues actuacions el 2017 i després. I, en relació amb això, serà molt interessant de veure al Principat quant de vot independentista es pot trobar encara seduït per la demagògia dels socialistes. Perquè això serà un excel·lent termòmetre del nivell d’enduriment de la societat catalana, que es va manifestar en l’abstenció del 28 de maig.
Evidentment, en aquest context, ERC és qui més se la juga. Un mal resultat que l’acoste a la desfeta de les municipals li faria un mal terrible i deixaria el partit en unes condicions lamentables per a les eleccions catalanes. La reacció impulsiva de Junqueras tornant a consagrar el fracassat Gabriel Rufián com a candidat no va ser precisament sensata. Dins Esquerra hi ha coses que es comencen a moure, veus crítiques que es comencen a fer sentir, però tan lentament que no hi haurà temps per a fer cap gest abans del 23 de juliol –tret que els militants de Girona ens sorprenguen avalant Joan Puig com a cap de llista. El fet que, després del bac que van rebre a les municipals i amb un possible govern PP-Vox a Madrid, ERC s’haja quedat a més sense estratègia possible dificulta encara més les coses al partit d’Aragonès. I d’ací vénen els intents –mig còmics, mig cínics– de fer veure que vol recuperar una unitat independentista que ells s’han dedicat a dinamitar a consciència del 2017 ençà.
Esquerra té el camí complicat, doncs, però Junts també té un moment clau al davant. El debat inacabat sobre si vol ser l’SNP o Convergència en aquestes eleccions sembla que es va decantant cap a la primera opció. La retirada de Jaume Giró de la contesa, en vista que tant Carles Puigdemont com Jordi Turull el van avisar que no li donarien suport de cap manera, és un bon començament de campanya per als qui volen convertir Junts en la gran referència de l’independentisme. Però al final sospite que si els de Míriam Nogueras volen recuperar electors abstencionistes, més enllà de la innegable credibilitat personal de la candidata, hauran de convèncer els votants que els seus vots no serviran per a fer president Pedro Sánchez. I això hi ha sectors del partit que ho veuen perillós, perquè no volen tancar-se cap porta. Tal com passa des que es va fundar, doncs, Junts competirà més amb Junts que no amb els altres partits.
I amb la CUP veurem què passa. La temptació de no anar a Madrid i aprofitar-se del previsible augment de l’abstenció és molt abellidora, però si les espanyoles acaben essent un preludi de les catalanes aquesta absència pot resultar-los perillosa. Ells ja hi han passat, per aquesta circumstància, i la memòria històrica pesa, tot i que és obvi que el problema d’aquesta formació ve de més lluny i és més gran que això de decidir si presentar-se o no presentar-se ara.
Resta, finalment, el quart espai, aquest quart espai que ara ja ningú no dubta que existeix. Un quart espai que, si no és que salta una gran sorpresa ben prompte, no hi haurà ningú que aspire a representar-lo en aquestes eleccions espanyoles. De manera que molta de l’atenció se centrarà en l’abstenció, en si es repeteix o no una abstenció política d’una magnitud semblant a la que vam veure en les municipals. I si passa, aleshores sí que estic més que convençut que veurem aparèixer opcions que voldran traure el cap a les eleccions catalanes i entrar al parlament representant l’independentista emprenyat, tota aquesta massa de gent que està farta de la deriva dels seus líders.
El problema que es veu a venir en aquest quart espai serà l’atomització, allò de tants cap tants barrets. Hi ha molta gent fent maniobres i a la llista cívica de l’ANC de segur que li eixiran competidors. Així, doncs, si tothom es baralla en aquest nou espai i no s’aconsegueix fer una cosa amb cara i ulls, seriosa i ben organitzada, aleshores no sé si hi haurà cap possibilitat de canvi en les catalanes. Tanmateix, si algú –qui?– sap bastir una alternativa creïble, tot podria tornar a fer un tomb. Comptant, però, amb la complicada aritmètica a quatre –molta gent a repartir els mateixos escons– i amb el problema irresoluble –si més no, de molt difícil solució– que una part important d’aquest espai no es veu amb cor d’anar a votar contra el president Puigdemont.
