Un 14 d’abril el maig del 2019? Tres preguntes i dos advertiments

La situació canvia molt de pressa. Perquè malgrat que de vegades no ho semble, en el pendent ferroviari hi ha una acceleració constant (si el pendent és constant). Per tant, tot va cada vegada més de pressa. Això pot explicar alguns excessos, canvis de posició, de projecte i fins i tot de bàndol. Cal el cap fred, per a mantindre’s dalt del vagó fins el moment exacte de saltar fora. Hi haurà més propostes, segurament. Però d’ací a un mes tot semblarà molt diferent de com ho és ara mateix. Cap fred i no deixar d’empènyer. L’objectiu és clar. I tindre ben clar qui és l’adversari i qui no.

D’acord amb la idea de que no podem fiar massa coses a les municipals de l’any que vé, amb la informació i les condicions de juliol de 2018. Aquesta tardor serà ben probablement, significativa. L’aniversari dels dies que van ser com anys, de ben segur ens portarà sorpreses. L’any 2019 també serà transcendent, a part de les municipals, Hi haurà unes eleccions espanyoles que delimitaran el terreny on es podrà moure P.Sánchez. Una victòria folgada de PSOE enfront de PP i C’s, permetria tenir un interlocutor capaç de negociar amb més atreviment que un líder qüestionat dintre dels seu partit, i a fora els neofalangistes trepitjant-li els talons. L’adversari que ha de pactar amb el sobiranisme ha de ser fort entre els seus, però no massa més fort que el nostre representant.
De la part catalana hem d’assegurar-nos que ERC i JxCat/PdCat, si no volen anar a una, almenys no es posin la traveta. Aquell que quedi segon ha d’ acompanyar lleialment qui quedi primer. Quant a les CUP, bo i admirant algunes de les seves virtuts, no puc menys que constatar el fet que sembla importar-los-hi no passar per poc revolucionaris, més que no pas la opinió de la resta de ciutadans que reclamen una mica menys d’enquistament ideològic. Són i es volen rebels, però de moment qui té polítics a la presó són els “aburgesats” d’Esquerra i exconvergents. Trobo que les millors reflexions dels líders cupaires provenen dels qui ja han hagut de plegar de la primera línia.

Està molt bé d’advertir-nos sobre la llunyania de les municipals; però el que jo crec que passa és que alguns estem parlant de les municipals, però el nostre subconscient no està pensant en les municipals; en el subconscient el que ens domina és pensar i parlar d’eleccions, les que siguin! (d’una manera absolutament irracional? sí, pot ser), per les ganes que alguns tenim de corregir a les urnes el més aviat possible el que percebem com una ocultació de la realitat per part dels partits tradicionals en els darrers mesos (i no pocs) i que no crec que passi per cap canvi de rasant la propera tardor com vostè insinua.
I els partits parlen de les municipals, i fan congressos, i redacten ponències, i tal… però tot el que fan és construir murs i trinxeres al seu entorn, pensant subconscientment no només en les municipals sinó molt més enllà; i la força de supervivència que té un partit és més del que ens pensem.
Jo recordo haver llegit de vostè, Sr.Partal, que no era partidari de que Catalunya tingués un únic partit independentista d’ampli espectre, com l’SNP a Escòcia. Si ho busqués ho trobaria. Com que estic convençut que no ha canviat d’opinió, li pregaria que quan el debat entri per la finestra, que hi acabarà entrant (perquè els partits actuals mantindran la porta tancada amb pany i forrellat), ens en desenvolupi més extensament les raons.
Esperem que l’encerti amb els esdeveniments de la tardor, però no crec que això modifiqui gaire l’escenari: els partits son partits, tenen interessos ideològics i partidistes oposats, i això sura un cop i un altre, ens hi posem com ens hi posem, dificultant i endarrerint l’obtenció de l’objectiu, com ha passat des de fa ja anys.

Si presentem batalla, fem-ho amb totes les forces. Si no estem prou forts, na malbaratem energies.
El problema de forçar les municipals en clau plebiscitària es que es polaritza el debat i l’electorat i això, de retruc, afavoreix Cs.
Aquest partit feixista encara no te força municipal, però unes eleccions polaritzades serien aigua beneïda per a ells. I una vegada ocupades moltes cadires municipals, serà difícil desallotjar-los.
Jo seria partidari de que Cs s’ofegui a poc a poc amb la seva propis bilis.

No sé què no s’ha entès de la iniciativa de l’ANC. Clar que, després d’haver demanat que tothom es rendís a la candidatura d’ERC a Barcelona, potser tampoc cal estranyar-se. Cada cop tinc més la sensació d’estar llegint el directe.cat

1) L’ANC demana primàries per decidir un candidat que uneixi i representi totes les candidatures independentistes. Això inclou partits, però també independents (com per exemple en Graupera o altres) i candidatures populars, que no cal confondre amb ‘moviments de base’ impulsats per l’ANC. La seva capacitat de pressionar anirà en funció que hi hagi algunes candidatures que acceptin aquestes primàries, cosa que deixarà qui no les accepti com allò que és, algú que posa el partit per davant del país, amb el cost electoral que això de ben segur li comportarà entre un electorat que cada cop tolera menys aquest partidisme. De pressió n’hi haurà, i de fet aquest mateix escrit ja n’és un reflex, qui sap si per mirar de rebaixar-la.

2) L’ANC no ha dit que es presenti per competir amb els partits. Seria un error que convertiria la mateixa ANC en un partit, perdent així la seva capacitat de pressionar i de representació transversal. Però ningú ha dit res semblant, així que la segona pregunta respon a una invenció sense fonament.

3) Catorzes d’abril a banda, Demòcrates ho ha reblat quan ha dit que les municipals són essencials pel control del territori. Que cal tenir els ajuntaments a favor i preparats per a la independència no cal ni discutir-ho. És ben curiós que qui mai demana concreció als partits ni al govern, ara li ho exigeixi a una iniciativa de l’ANC que tot just s’acaba de fer. El sol fet de trencar amb la patètica dinàmica d’interessos entre partits autonomistes, i retornar la iniciativa a la gent ja hauria de ser un element d’esperança i motiu de celebració.

Pel que fa als advertiments. Les municipals són ben a prop, a pocs mesos vista. Tant a prop que tothom ja ha començat a moure fitxa. L’auguri que al desembre l’escenari serà molt diferent cal apuntar-se’l a l’agenda davant la considerable probabilitat d’una nova previsió incomplerta.
Pel que fa a traïdors, és clar que n’han hagut. N’han hagut abans de l’1O, durant aquells mateixos dies i, no cal ni dir-ho, després. Són tots aquells miserables que han girat l’esquena al sacrifici i valentia del poble, demanant de retornar a vies constitucionals i a pactes amb els avaladors de la brutalitat policial i del 155 contra Catalunya. I cal buscar-los no només entre determinats polítics i partits, sinó també, de forma cada cop més explícita, entre aquells que, ves a saber per quina raó, dediquen els seus esforços a donar-los cobertura. El procés anirà posant tothom al seu lloc i caldrà molt més que advertiments per amagar la baixesa de tantes paraules i fets, també d’aquells que encara no en sabem tot l’entrellat.

Puigdemont demana unitat, un cop més.
Sóc capaç de separar la necssitat de guanyar municipis de la tria idològica motiu ordinari d’unes municipals. De manera que m’importa ben poc què votar si el vot serveix per assolir l’objectiu. I després ja veurem qui té millor peopost per al país. País que ra no tenim. És a dir les primàries i una lliçó als partists/partidismes és el que preferiria….si no hi hagués un objectiu PRIORITARI.
Cal noperdre de vista l’objectiu. Ni estètica, ni lliçons, ni més fragmentacions ni més pataletes.
Anem per feina.

A mi em sembla que l’important és que les eleccions municipals serveixin per controlar el territori, circumstància indispensable per a fer efectiva la independència del país. I res mes. aleshores, jo, com a Ciutadana empenyada en aconseguir la independència, vull un Alcalde i un Govern municipal que estigui compromés amb aquest objectiu. Les primàries per saber qui és la persona i l’equip – i la llista en qui votar a les eleccions – disposada a assegurar la independència el dia que toqui, em semblen indispensables. Estic d’acord amb en Víctor Gonçal. I em sembla perfecte que en aquesta llista hi hagi gent de la CUP, d’ERC, del PdCat, de Juntsxcat, JuntsxRepública i persones sense afiliació partidària. Però compromesos amb la independència i competents, profissionalment, per a desplegar la República. No sé per què cal tantes preguntes i tantes advertències….

Jo, a la que parlem exclusivament de partits i estratègies “a la menuda”, em perdo. Em perdo perquè detesto pensar que el nostre destí pugui dependre de grups de “culodiferro” que s’entesten a creure que primer és el partit que el país. Fins ara, he vist que les coses realment només es mouen quan hi ha una persona lliure al davant, una persona que utilitza la seva capacitat de lideratge per a representar al país, als del carrer, als que no tenim com a finalitat cap partit sinó un poble. Puigdemont n’és un exemple clar per a qui el partit és un mitjà, però mai un fi. Aquest home ha mogut la societat i sap deixar els partits en un segon pla. Em sembla que en Graupera n’és un altre exemple, i per descomptat l’ANC i l’Òmnium com a institucions, i ho són perquè uneixen per a un objectiu comú i no per a tenir les millors flors a la seva finestra i llençar verí als testos dels altres. Això és el que em fa moure i no unes guerretes que francament trobo ridícules en l’escenari en què ens movem, assetjats per un país que només aspira a la nostra desaparició completa (partidets inclosos).

Sembla que ens movem entre la necessitat de líders (per la incapacitat de creure totalment en la nostra capacitat d’autoorganitzar-nos popularment, horitzontalment) i el rebuig d’aquests, tant per por de veure decapitat el nostre moviment, com per un instintiu rebuig del personalisme (fins com el súmmum de l’individualisme dirigista). La solució és òbvia: crear un gran moviment sociopolític del que pugui sorgir tants líders com calgui, en funció de les circumstàncies, dificultats, oportunitats. Els partits, ara mateix, són el principal OBSTACLE per assolir la independència. Teòricament aquest moviment ja existeix: el combinat de l’ANC i Òmnium. Cal, però, que es verifiqui plenament llur independència dels partits i llur voluntat de ser el principal, sinó l’únic, buc insígnia de l’independentisme.

Entenc que el “14 d’Abril” és el “14 d’Abril del 1931“ quan a Espanya es declara una República d’Estats Ibèrics (sense portugal?) llavor de la guerra civil 1936-39 si no vaig molt equivocat.. 14 d’abril recordat encara a dia d’avui per gent gran de més de 90 anys igual que sembla nosaltres recordarem l’1O.. Si es que finalment ens quedem amb això..

Això del 14 d’Abril del 31 fa tremolar a qualsevol independentista de l’era moderna..

Mirar el nostre futur des de l’òptica dels grans errors del passat ens portarà als mateixos errors, de fet, jo no vaig viure fa 100 anys però els errors d’ara són espectaculars.. altra cosa es que no els volguem veure.. Del 31 fa menys de 100 anys, em faig una idea del que volien una i altres també..

Em sembla molt bé intentar anar a per llistes unitàries “INDEPENDENTISTES” però l’ANC es massa a prop dels polítics que van engegar a rodar en 2 anys el moviment independentista dels ultims 40 anys pels seus interessos.. Així no anem bé.. L’ANC era el rusc independentista, i mireu en que l’han convertit, en un vesper inutil..

Calen, per començar, 2.250.000 vots superant la barrera psicològica del 50%, aquest hauria de ser l’autèntic objectiu UNITARI independent de partits i llistes..

L’ANC ha de ser més llesta que qualsevol partit, no anar a remolc… L’ANC es una entitat moderna, no te ni 10 anys em sembla.. No hauria d’arribar als 25…

EL PODER DE LA BASE
Comencem pel final. Estem especulant sobre unes dades que segurament canviaran. Passaran coses… i les coses, si són potents, poden trencar esquemes tossuts.

Les reflexions d’en Partal les poden simplificar força si deixem en blanc les respostes a tot el que es refereix: 1/ A considerar que les eleccions municipals són per alcaldies autonòmiques. i 2/ A pensar que és possible la unitat dels partits JxC, PdCat, ERC i CUP. Ara per ara, no és possible cap entesa ni tibant la corda.

No sé si podrem fer de les eleccions municipals un 14 d’abril, però sabem que el control dels municipis és vital per construir república. La meva aposta (ara) seria que L’ANC considera viable l’estratègia de competir amb els tres partits independentistes per una aposta per la unitat. Una llista oberta de ciutadans facilitaria una victòria important. Imagineu-vos que un ciutadà de la llista fos Puigdemont… L’aposta de l’ANC és arriscada perquè podria tornar a canviar el panorama polític català de forma radical. Tot són cabòries…

També seria una operació que permetria sotmetre els dos perills interns de la unitat: el partidisme obstaculitzador, i trencar així qualsevol vel·leïtat autonomista; i la divisió sectària (CUP), tant o més perillosa perquè s’adorna sobre la sacrosanta “coherència” que no és altra cosa que dogmatisme letal.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

La crisi catalana ara ja només es pot resoldre de tres maneres: o pacte per un referèndum, o disminuir el nombre d’independentistes amb blindatge de competències que no permetin que els acords d’avui se’ls passin pel folre o els anul·lin els que governin a Espanya demà, o nova declaració d’independència.

I si el més d’octubre no vam ser prou forts i/o decidits per aconseguir ni la primera ni la tercera, és evident que haurem de treballar per ser més forts en el futur, incloent tots els medis, especialment els que serveixin per a conseguir el efecto sin que se note el cuidado.

Cert, les municipals semblen lluny.
Però la unitat demanada per a elles és mes un concepte que cal treballar contínuament des d’ara.

Es a dir, les municipals amb llista de país seran importantíssimes per a tenir la base del territori. Fixem-nos com ara ciutats de molt de pes com ara Barcelona, L’Hospitalet, Badalona, etz… están en mans dels del 155, dels que han aplaudit la brutalitat del 1-O.(Bé Barcelona no exactament, però està governada per dilettants).
Això no s’ha de permetre, i la llista única independentista pot ser la solució.

D’altre banda el concepte de trebsllar la llista única ha de ser per a tota i qualsevol comtessa electoral que hi hagi des d’ara i fins aconseguir l’a independència, la República Catalana Lliure. Després ja es podrà tornar a la dinàmica de partits.

Als dirigents de partits que no ho entenguin, els demanaria que no posin el seu egoisme personal pel davant del País. Que permetin a les seves bases anar a la llista de país, que ells pleguin i tornin, si poden, quan Catalunya sigui lliure.

És clar que l’ANC no s’ha de presentar com un partit, que no ho és, a les eleccions municipals. Però sí que podria treballar perquè, en el cas de que els partits no volguessin anar conjuntament en una llista única republicana, es presentessin persones independents de prestigi als seus municipis. D’aquesta manera els partits veurien perillar els seus resultats i número de regidors i podrien acabar veient que la llista unitària és la millor solució, per ells i per Catalunya.

Jo no se com s’ha de fer, però està clar que cal fer alguna cosa.
Primer de tot s’ha de deixar clar als polítics que ara no estem per dretes, esquerres i altres varietats.
Que facin el que vulguin, però d’ara i fins que la República sigui efectiva, cada cop que toqui jo votaré país. I espero que tots els catalans que volem la República també.
Voldria creure que ho entendran abans de cap altra votació i no caldrà demostrar-los que si pensen en clau de partit no rebran el nostre suport.
Si la candidatura a una votació la consensuen entre ells, amb primaries o sense, o si se la juguen pedra, paper, tisora m’és igual, però només hi ha d’haver una sola opció que arreplegui tot el nostre vot. El vot nostre ha de ser de resistència republicana i no de partits de la vella autonomia.
Ahir mateix, el MHP @KRLS va dir que no anava a ser president del PDEcat, i jo ho veig com la opció correcta. Jo el veig més com un líder de país i no com un lider de partit.
Fer una estructura política republicana transversal i deixar els partits en pausa fins que acabi aquesta ocupació crec que ha de ser la prioritat. I no em semblaria gens malament que la figura capdavantera fos el President Puigdemont… si vol.

L’unitat sobiranista es vital en tots els ambits d’actuació política i no tant sols per a les municipals. Es tracta de mirar lluny i entendre l’acció política com a acció de país.

Obviament, no es el que pensen tots els partits, com ja ha aclarit ERC, cosa d’altra banda poc sorprenent coneixent-los l’afany de protagonisme.

Penso que es bo que es crei una plataforma unitària on s’hi afegeixin tots els partits, associacions, plataformes, polítics independents, etc, que aglutini tot el sobiranisme que tingui clar que cal anar plegats. I els que creguin que han d’anar sols, doncs que facin.

El resultat es la creació d’un espai comú que mes endavant pot anar acollint més actors que s’hi vulguin sumar.

Si mentrestant es produeixen canvis durant aquesta tardor, doncs benvinguts siguin. Com més units estem, millor ens adaptarem millor als nous esdeveniments.

Entenc que és oportú parlar del partits, del seu posicionament vers 1-O, el 27-O, de si hi ha lluites internes-externes, canvis de posicionament, etc, etc. peró si ara teoritzem sobre la següent situació ideal: llista de país (SNP català) per a les properes eleccions municipals, amb una participació del 80% de l’electorat i una victòria per un 60% dels vots emesos, això per si mateix no canviaria res per Catalunya. La República s’aconseguirà quan hi hagi suficient massa social als carrers aturant el país. Si esperem que la República vindrà donada, com un regal caigut del cel, pels nostres partits passarà el mateix que el 27 O al vespre (“ceso al presidente, al vicepresidente, y al resto de Gobierno de la Comunidad Autònoma de Catalunya, bla bla, bla bla bla). Una papereta en una urna, és només això un paper on hi ha unes lletres escrites dipositada en una caixa de cartró, plàstic o metacrilat.
Aquest procés el va començar el poble i només el poble el pot acabar, i per tant serà ell que decidirà el dia que vol ser una República.

Jaume Vall, has escrit che “de la part catalana hem d’assegurar-nos que ERC i JxCat/PdCat, si no volen anar a una, almenys no es posin la traveta. Aquell que quedi segon ha d’ acompanyar lleialment qui quedi primer”.

Després de la traició del 30 de gener, em sembla increible que no ho veieu. Els votants d’ERC faran la mateixa fi que els votants del PSC (malgrat l’evidència de la traició, continuaran votant el sagrat partit), dividint l’electorat i fent impossible, de fet, que es pugui tornar a presentar una “finestra d’oportunitat”.

ERC ha claudicat i fins i tot en Cotarelo (un altre fidel) ho ha entés:
https://cotarelo.blogspot.com/2018/07/la-politica-catalana-debe-hacerse-en.html

Maria Angels Fita, esclar que tots els qui escrivim aquí ja hem comprovat de quin peu calça cadascú. No som innocents. I , malgrat tot, hem de fer “com si” encara fos possible una entesa. Potser no cal que sigui una llista unitaria. Però cal que s’entenguin entre ells. D’altra manera semblarà que no es creuen que volem/podem guanyar.
Clar que costarà que a les grans ciutats, i Barcelona capital, ERC, PdCat, renunciïn en favor de la llista de Graupera. Però que sigui evident no vol dir que sigui tolerable. Cal insistir en una solució, i si no hi ha una solució tradicional, una de creativa : Graupera, o qui sigui de la societat civil, alcalde dos anys, després cedeix el pas, un any el candidat d’ERC, i un any el candidat de PdCat.
Cal que s’exprimeixin les neurones, però cal aconseguir la capital, les capitals, de Catalunya.

Completant breument el meu comentari d’aquest matí)

Matisaria la meva afirmació de que els partits polítics són EL problema (aquest matí parlava d’obstacle) dient que la CUP faria excepció, ja que es tracta d’un partit amb escassa vocació “sistèmica”, on la gran majoria dels dirigents viuen la política com un mitjà per assolir la independència i la justícia social, no com un mitjà per fer carrera, guanyar un sou, resoldre la dimensió pràctic-material de l’existència.

El joc de partits és un dels elements que configura el règim autonomista del 78, és a dir, un parany més per dividir-nos i tenir-nos distrets amb egos personalistes, capelletes, clientelismes, nepotismes, amiguismes… Els espanyols, que sabem dominar, ens van regalar un caramel emmetzinat.

Mentre no fem com els escocesos i fundem un sol partit per la independència (o independentista, si es prefereix dir així) no sé si farem res. Cal recuperar, o insistir en fer valer, aquell vell raonament fill del més elemental sentit comú: primer la independència, i després cadascú preconitzi el contingut d’aquesta, al servei de què vol posar la independència. En clau d’eslògan, la cosa es podria dir: “primer la independència, després la diferència”.

Pel que al partit independentista, entre les diferents fórmules de nom possibles, em quedaria amb la de ‘Partit Nacional Català’ (PNC), per bé que un ‘Partit per una Catalunya Independent’ (PCI o PxCI) tampoc em desagradaria.

Mentre no siguem un país independent és una absurditat, una ridiculesa suïcida que hi hagi pluralitat de partits independentistes. Primer la independència, després els diferents projectes de societat. Les divergències en l’estratègia a seguir no són prou grans (ni ho poden ser!) per justificar en cap cas l’existència de dos o més partits independentistes, i pel que fa als dos principals partits independentistes, les diferències relatives al projecte de país tampoc són tan grans per justificar-la.

En nom de partidismes obcecats, fòbies infantils i personalismes de via estreta estem fent el préssec d’una manera impressionant. UN SOL PARTIT (o una única gran coalició) ja!, en totes les conteses electorals. A veure si ens fem grans d’una punyetera vegada!

A veure si deixem d’actuar com si visquéssim ja en un país normal! Sempre això tan català de negar la realitat, dissimulant-la, per tal d’haver de reconèixer que hom és, oh sorpresa i vergonya! un esclau… !!

Pase lo que pase (juntos o listas separadas) , si no tenemos unidad de acción, si dejamos de trabajar o se hace contra los intereses de la GENTE .. perdemos .

¿Entonces que se puede SUMAR a la reivindicacion repub(licana???

El voto convencido ya lo está , pero el indeciso o el contrario a la independencia NO LO MOVEREMOS HABLANDO SOLO DE PRESOS Y DE DERECHOS POLÍTICOS … ESO SOLO LLEVA AL ESTANCAMIENTO … miremos a Euskalherria y veremos un ejemplo a tener en cuenta para no caer en sus errores y aprender de sus aciertos.

LA NEGOCIACION ENTRE PARTIDOS con TIEMPO
¿ NO SERIA BUENO QUE DEFENDIERAN SIMILARES IDEAS FUERZA ????

Gratuidad de AUTOPISTAS , IVA CERO EN COLECTIVOS POBRES DE SERVICIOS BÁSICOS (CANARIAS conocer su IGIC es imprescindible para interpretar que ES POSIBLE Y QUE NO ), SUBVENCIONES A LA AGRICULTURA ( imprescindible conocer el ANTIGUO Plan de empleo rural ahora Plan de fomento del empleo agrario) para saber como se pueden dar ayudas … CONOCER la fiscalidad vasca o navarra y el GASTO POR HABITANTE CADA AÑO EN SANIDAD , EDUCACION… SABER QUE IMPUESTOS MUNICIPALES SE PAGAN O NO EN ESPAÑA …

OTRO EJEMPLO INSULTANTE , EL PAGO DE LAS OBRAS EN LAS CALLES QUE EN CATALUNYA SE PAGAN EN UN % POR EL VECINDARIO AFECTO , EN EUSKADI ES COSTE 0% CON INDEMNIZACION A LOS VECINOS QUE PIERDEN CLIENTES EN SUS COMERCIOS …

Digo esto por que no es tanto las LISTAS SINO EL RELATO DE LO QUE VAMOS A DEFENDER MIENTRAS SE HACE REPUBLICA .. EL FAMOSO “¿QUE HAY DE LO MIO?” DEL VOTANTE INDECISO O INCLUSO CONTRARIO … SE TIENE QUE DEFINIR UNITARIAMENTE

Con tiempo los aparatos de los partidos deben saber que si desaparece el PDCAT que es el centro dercha , ese espacio en las siguientes elecciones será un espacio ocupado por un centroderecha español de nueva creación (dinero no les falta ) , ERC NO PUEDE CONVENCER AL NUCLEO ESPAÑOL DE PODEMOS CATALUNYA y si quiere ALCALDIAS de ciudades importantes deberá tener unos BUENOS Y FUERTES SOCIOS DEL PDCAT Y CUP… Y EL PDCAT Y LA CUP ya deberian saber que SOLOS serán machacados por el relato de unionismo , ACTUAR CON GENEROSIDAD REPUBLICANA COMO FORMA DE SOBREVIVIR UNO MISMO .

SEAMOS COHERENTES Y NO CAIGAMOS OTRA VEZ EN PROMESAS FALSAS COMO CAYÓ MAS , PUIGDEMONT O ULTIMAMENTE LAS FALSAS ESPERERANZAS PROVENIENTES DEL PSOE DE MADRID … DEPENDE DE NOSOTROS !!!!!

Vist com està el pati per la xarxa, Vicent (i sí, ja sé que la xarxa té una mena de vida pròpia), jo voldria incidir en la part final del teu article, la dedicada als excessos. Ahir justament vaig blocar un (o una) independentista que acusava de traïdors a déu i sa mare i que acabava demanant… l’empresonament del nostre govern! Potser cal que ho aturem, tot això, oi? I avui he fet una piulada declarant-me “equidistant” entre l’autonomisme i el maximalisme. Suposo que se m’entén. La veritat és que jo també tinc discrepàncies o punts de vista propis, en un moment o altre, respecte a algunes, unes quantes o moltes coses lligades a allò que el nostre moviment ha fet, fa i probablement farà, però no per això començo a dir el nom del porc a uns o altres, sinó que intento fer una crítica constructiva. Molta gent així ho fem, però també és cert que darrerament el relat dels enemics (“us han enganyat”, “tot era mentida”, etc. ) sumat a l’altaveu privilegiat que tenen alguns narcissistes que en principi es suposa que són independentistes però que tot ho troben malament i de fet sovint es dediquen a repetir les consignes anteriors, han creat un sector d’opinió que veu venuts i traïdors per tot arreu i que té si mes no la capacitat de desmoralitzar al més optimista. Sumeu-hi aquí els sectarismes de partit, i ja la tenim organitzada! Encara sort que alguns ja hem fet la travessa aquesta del sectarisme i/o el maximalisme, els hem patit i també practicat, i em fa l’efecte que en molts casos gairebé es podria dir que ens n’hem immunitzat (sempre alerta, però), de forma que tendim a allunyar-nos-en de seguit que en detectem la presència. També és normal que la gent (tots nosaltres) estigui emprenyada, però no hem de perdre el sentiment positiu que sens dubte genera un projecte engrescador com és el de la República Catalana independent. Jo, francament, trobo a faltar el sentit aquell de la revolució dels somriures, però no pas en relació a la crítica bonista que alguns puguin fer-ne, sinó pel seu caràcter constructiu, unitari, transversal, generós… Ens hi tornem a posar?

Digueu-me pessimista, però després del fiasco del procés, els partits ara treballen únicament per a resituar-se a les municipals (mal que estiguin lluny). Aquest és el seu horitzó i les referències més o menys abrandades a la república són retòrica buida. A partir de maig veurem estratègies que tendiran a formar tripartits d’esquerra sobre la base de la nostàlgia dels anys 2000, quan ERC va endur-se una bona part del pastís del duo PSC-ICV i va arraconar convergència, el seu autèntic enemic a abatre. Moltes ciutats i viles tindran el període 2019-2023 amb tripartits d’esquerres (sempre sense la CUP), i això facilitarà un tripartit a les autonòmiques del 2012 (si no s’anticipen). Els partits hauran recuperat la seva normalitat i la independència i la república continuaran en aquell horitzó llunyà al qual, per molt que caminis, mai no hi arribes. Si volem la república independent hem de ser capaços de desmuntar els partits autonomistes i crear plataformes adequades a la situació actual. Hem entrat en una roda de hàmster i ens costarà molt de sortir-ne.