Ultradreta

Les enquestes publicades donen per feta l’entrada de la ultradreta de Vox al Parlament de Catalunya. Entre 6 i 9 diputats. Les enquestes internes d’algun partit la situen per sobre dels deu diputats. La ultradreta de Vox avança, de moment, victoriosa gràcies a haver pogut fer una campanya electoral gairebé sense oposició, amb poques excepcions. Una va ser l’entrevista de Lídia Heredia a TV3, que va aportar dades contra les tesis de Vox. Però en moltes ocasions Vox no ha trobat cap mena de contrarèplica a les seves tesis d’ultradreta. També treuen vots per això: perquè és vista com a normal.  Les manifestacions antifeixistes, com les d’ahir a Vic, són també el resultat d’un silenci incomprensible des del periodisme i la política institucional.

En el primer debat de TVE els candidats dels altres partits van decidir de no respondre a Vox. Com si no existissin. Cosa que va permetre que el seu missatge colés sense rèplica. Missatge, per exemple, que contraposa la gent a la casta política…, però resulta que el fundador de Vox, Santiago Abascal, fa quaranta anys que viu de la política. Si hi ha ningú que sigui casta, és ell. Doncs cap rèplica. La mà de gent que votarà un partit amb il·lustres membres de la casta, pensant que fa la contrària!

El periodisme també fa aigües, amb Vox, perquè la professió arrossega un dels mites més perjudicials, nocius i mal explicats. El mite que diu que el periodisme ha de ser neutral. Hi ha els actors polítics, econòmics, etc., i nosaltres al mig, neutrals, sense mullar-nos. El mal és que aleshores ets neutral amb una ideologia, i uns partits, que si guanyen et porten a règims totalitaris, violència i agressions. El periodisme no ha de ser neutral, i amb la ultradreta, o el racisme, encara menys. Aquests dies Vox posa en crisi aquesta mirada majoritària dins el periodisme (i la societat en general) que veu en la neutralitat una virtut dels periodistes. Ser neutral (amb la ultradreta i amb tot) és exercir malament el periodisme.

Ho explicava com ningú Cas Mudde, autor del llibre Ultradreta (Saldonar, 2020), llibre que em va quedar dins per la manera sàvia que té d’explicar el fenomen; a més vaig tenir la sort d’entrevistar-ne l’autor. A la pregunta de si els periodistes hem de parlar de la ultradreta o no dir-ne res i fer com si no existís (tàctica dels altres candidats, com es va veure al debat de TVE) va respondre això: “Heu de parlar-ne críticament. No crec en la neutralitat, perquè la ultradreta és partidària d’un sistema polític que no permet que els mitjans facin la seva feina. Els mitjans n’heu de parlar, sense exagerar-ne la importància (sovint es comet l’error de parlar-ne massa quan són quatre, cosa que els dóna ales), i heu d’anar molt ben preparats a les entrevistes. En moltes ocasions veus ultradretanes menteixen directament, sobre immigrants per exemple, i els periodistes no ho rebaten. I el resultat és una imatge falsa de la realitat. Alhora, no crec que els mitjans hagin de donar columnes d’opinió a ultradretans. Fes-los una entrevista crítica, però no els donis una plataforma propagandística. Aquesta és la meva posició: han de ser tractats i se n’ha d’informar, però no com la resta. Perquè no són com la resta.”

Mudde fa dècades que ha estudiat la ultradreta, i en el seu llibre diferencia quatre fases del moviment després de la Segona Guerra Mundial. Primera onada (1945-1955), fills dels feixismes dels anys trenta. Segona onada (1955-1980), període amorf, populisme de dretes. Tercera onada (1980-2000), en què prenen força partits nous com el Front Nacional, FPÖ, i Vlaams Blok Flamenc; partits petits que entren als parlaments, on són aïllats. Finalment, quarta onada, la d’ara. Llegint-lo vaig entendre millor Vox.

En la quarta onada (2000-2021) la ultradreta s’ha normalitzat i és heterogènia. Ja no és aïllada com a la tercera, fins al punt que hi ha partits que veuen normal de pactar-hi (PP, Cs, o Pedro Sánchez, que la setmana passada va agrair el vot de Vox sobre els fons europeus); hi ha periodistes que veuen normal de no fer entrevistes dures amb racistes (per ser neutrals); hi ha persones que normalitzen idees d’ultradreta  (la immigració vista sempre com un mal i un perill). Normal, la ultradreta és una cosa normal, a la quarta onada.

La ultradreta de la quarta onada també sorprèn perquè és heterogènia, començant pels dirigents, molt allunyats de la imatge neonazi del passat. És així que pots tenir dirigents masclistes a Itàlia, però no a Suècia. Al nord d’Europa hi ha líders ultres que poden ser gais, i a Catalunya, negres. En fi, els dirigents, i els partits ultres, són molt més diversos i complexos que no la mirada que els dediquem.