24.12.2020 - 19:50
Com cada any, i ja en fa nosequants, però segur que masses, la batalla de Nadal es tornarà a acabar amb una derrota sonada. Filòlegs professionals i vocacionals ens escarrassarem en va a retopar l’allau de calcs i interferències que el bilingüisme joiós va incrustant irremeiablement en la massa acrítica, i encara s’hi abona afegint-n’hi algun de nou cada any (al paràgraf següent us presento la doble novetat 2020). Podeu repassar l’hemeroteca: van començar ja fa una pila d’anys amb els Nadals, va seguir la nitbona, els pobres Reis mags, els torrons, els feliços i felices, fins i tot va treure el nas alguna nitvella i algun roscó… I no patiu que els altres seguiran inexorablement, perquè a l’absurd, com a la niciesa, no hi ha límit: el raïm de Cap d’Any passarà a dir-se les uves, l’Home dels Nassos us ho deixo imaginar i la llufa dels Sants Innocents vés a saber com. I no he esmentat el cagatió perquè considero que és un cas a part: qui hi tingui interès que m’acompanyi fins allà baix de tot (*).
La novetat d’enguany és doble: d’una banda, la xupi-inclusiva tiona de la il·lustríssima ajuntamenta de Sentmenat, ràpidament millorada per la Cagationa del de Port de la Selva: dues proves fefaents que la ideologia ofusca tot sentit del ridícul. Més seriosa, en canvi, és una altra que en realitat fa anys que es gesta i que enguany ha fet, crec, el salt de qualitat. Em refereixo a la substitució del nom de les diades i festes del calendari tradicional (el cristià, mal que ens pesi) pel número del dia corresponent. Sant Esteve és cada cop més “el 26”, la nit de Nadal és “el sopar del 24”, Cap d’Any és “la nit del 31” i fins tot (el dia de) Nadal es redueix simplement al “25”. No ho podem considerar estrictament interferència, però sí que té una causa clarament pagana i contemporània; encara que tot això funcioni a escala inconscient, entronca directament amb la batalla global pel que en podríem anomenar les noves igualtats: guerra al masclisme, al desequilibri, a la religió, etc. I, com passa sovint, els codis lingüístics hi surten perdent, perquè avui oblides el nom de la festa del dia, demà la lletra de la nadala i demà passat el teu nom mateix.
Passant a la categoria, això no són sinó manifestacions visibles de l’enxandallament del món (descartada “regatonització” i una altra que no m’atreveixo a posar, de moment en dic així). Xandallització no és un concepte lingüístic sinó sociocultural: aquí un exemple d’ara mateix. Un canvi de paradigma que el torinès Alessandro Baricco anomena “mutació bàrbara”. L’equivalent a allò que a finals del XIX el príncep de Lampedusa ja va anticipar com un canvi de classe: la seva (la noblesa terratinent, escorrialla del feudalisme) quedava enterrada, i amb ella tot un mode de viure, sota l’embat de la burgesia rampant i la transformació radical del model social. Un segle després, la roda de la història clou una altra fase. Els valors vigents fins a la generació boomer quedaran enrere, començant per la valoració del pensament abstracte, substituït per l’eslògan i la piulada. Però l’enxandallament del món és molt més: és la cursileria, els videoclips coreans que semblen americans, la uniformització que fa vendre més. Són les franquícies, les grans cadenes amb establiments iguals a tot arreu, els traductors automàtics que no saben traduir i creen petits grèmlins que es van esquitllant en les llengües amb esquerdes cada dia més grosses. És la vulgarització de les formes en públic, la roba d’esport i les vambes cridaneres, la falta de respecte i l’exigència de drets improvisats. L’enxandallament del món són el trap i el regató, les lletres d’analfabet salvatruchas, la rima sense rima i la provocació sense programa; és la proliferació de cors i emoticones a raig, a doll i a betzef; l’exhibició de misèries personals i col·lectives per televisió, la reaparició de l’autoritarisme i la falta de principis, la ignorància ostentada. És la reducció de vocabulari i l’augment del to de veu, la mort de la ironia i la suplantació de la comprensió lectora per comprensió dels emojis. Són els caps de setmana de turisme rural i les tardes al centre comercial, els pares de família al Camp Nou amb samarreta fluorescent, és la reducció del sistema vocàlic, l’abandó dels pronoms febles i la repetició sistemàtica dels jingles de tertulià. És dir “no t’escolto” per “no et sento”. L’enxandallament del món també és parlar pel mòbil allà on està prohibit, posar-hi música a tota castanya quan vas en metro, la mala educació com a bandera de rebel·lió i els crits.
En conseqüència, l’enxandallament del món també és el predomini de les llengües hegemòniques, les que s’autoproclamen universals, que vehiculen conductes predadores, abusos i principis-trampa: com que som més, tenim dret a imposar-nos, i vosaltres a callar perquè sou pocs, sou quatre gats i les llengües serveixen per comunicar-se. L’enxandallament del món és l’abús arrogant en nom de la democràcia i la llibertat, és el menyspreu de tot el que no es pot compartir amb el planeta i per tant és provincià, és creure que el castellà també és llengua de Catalunya des de fa segles perquè total, qui pot demostrar que no?, i encara que ho demostris jo cridaré més que tu i diré el contrari, i serà la teva paraula contra la meva, i de passada et diré el nom del porc perquè sí, perquè per fer veure que sóc poderós i que no tinc por haig d’insultar el primer, i de seguida. L’enxandallament del món és l’insult sistemàtic i gratuït, perquè les xarxes són així, neng. És la quantitat com a paràmetre de mesura. És dir que el català és llengua de burgesos i alhora de pagesos. És l’era que ens ha tocat.
Per això us dic que no cal que patiu. L’agonia dels nadals plurals s’acabarà aviat. Els finals de cicle sempre són accelerats, és una constant històrica, i en pocs anys, abans no haurem tingut temps de calcar tot el calendari festiu, ja s’hauran imposat els números i el dia de Reis només serà “el dia 6”.
Gaudiu, doncs, d’aquestes festes absurdes que vénen perquè un dia les enyorarem. Bon vint-i-cinc.
[*La variant moderna “cagar el tió” és un destrellat semàntic evident, però jo crec que respon a la mera economia de llenguatge. Recordo haver sentit parlants de llengua ben genuïna dir, i ja fa molts anys, frases com ara “Què, que no hem de cagar el tió, canalla?”. És més curt que “fer cagar el tió” (i les paràfrasis amb ‘fer’ sovint tenen un aire repetitiu). Estalvi verbal, més vell que l’anar a peu. Per tant, podria ser evolució interna de la llengua.
“Cagatió”, en canvi, sembla més clarament una evolució interferida: parlants castellans haurien interpretat la primera frase de la cançó com un nom aglutinat, “Tió, tió, cagatió”, cosa que hauria donat lloc a la nova forma: “fer el cagatió”. Però el fet que l’Alcover la reculli en fa dubtar, o com a mínim obre la porta a la possibilitat que s’hagi generat dins el sistema lingüístic català].
