El govern espanyol pot fer executar el 25% de castellà en qualsevol moment durant cinc anys

Fa una setmana que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va decretar la fermesa de la sentència que obliga la Generalitat a imposar el 25% de castellà a l’ensenyament i comença un compte enrere de dos mesos perquè s’executi. Què farà el govern? De moment, respondrà al TSJC que ha rebut la notificació de la sentència ferma, en la qual el tribunal també demanava de ser informat de quin seria “l’organ responsable del compliment”. Però què passarà després? El Departament d’Ensenyament i el seu responsable, el conseller Josep Gonzàlez Cambray, mantenen l’hermetisme, mentre el Parlament de Catalunya els demana, amb els vots d’ERC, Junts, la CUP i els comuns, que no acatin la sentència. Sembla ben probable que aquests dos mesos no hi haurà cap resposta d’Educació al TSJC, o que en tot cas serà negativa. Però què pot passar després?

Els grups unionistes al parlament han fet molts escarafalls, i fins i tot han anunciat que denunciarien tant el president de la Generalitat, Pere Aragonès, com el conseller Gonzàlez Cambray si en un termini de deu dies a partir de la fermesa de la sentència (el termini venç la setmana entrant) no s’ha complert, és a dir, no s’ha aplicat efectivament el mínim del 25% de castellà a tots els centres educatius catalans. Però aquesta amenaça no té pas un fonament jurídic, i no anirà gaire més lluny que els titulars i la brama que pugui originar a la xarxa. Perquè aquests deu dies són de notificació de la sentència, és una comunicació, no pas un requeriment, i fins i tot si no se’n fes cabal no podria constituir cap mena de desobediència.

Una altra cosa ben diferent és el termini de dos mesos perquè la part demandada (i condemnada), en aquest cas la Generalitat, executi voluntàriament la sentència. I és ací on ens trobem, al començament d’aquest compte enrere. Tant per la posició política dels partits del govern com per allò que indiquen les fonts consultades per VilaWeb, és més que probable que el govern no executi aquesta sentència. No és pas un fet extraordinari en dret administratiu. Però cal tenir en compte que immediatament després “qualsevol de les parts i persones afectades podrà instar-ne l’execució forçosa”, segons que diu l’article 104 de la llei espanyola del contenciós-administratiu.

Sánchez demanarà que s’executi?

I en aquest cas l’única part que hi ha, com a demandant, és el govern espanyol, mitjançant l’advocacia de l’estat. Perquè la sentència del TSJC del desembre del 2020 fou el resultat d’un procediment judicial començat pel govern espanyol el 2015 contra la política lingüística de la Generalitat, contra la immersió en català a les escoles. El govern de Pedro Sánchez no va retirar ni va aturar aquell procediment, i va permetre que el tribunal arribés a dictar la sentència, que casualment es va publicar només un mes després de l’aprovació de la llei Celaá al congrés espanyol. El govern espanyol és, doncs, l’única part que podria demanar al TSJC que ordenés a la Generalitat l’execució forçosa de la sentència. Si passés això, si hi hagués aquest requeriment, l’incompliment per part de la Generalitat sí que podria derivar en conseqüències penals, de desobediència, tant del conseller com d’altres responsables del departament.

El govern confia que el govern espanyol no ho faci, que no demani aquesta execució forçosa de la sentència, però fins ara no hi ha hagut cap compromís ferm sobre això. En canvi, la ministra de Justícia, Pilar Llop, que és qui més n’ha parlat en públic, s’ha limitat a repetir que les sentències s’han de complir, però quan li han demanat si el seu govern demanaria, passats els dos mesos, que s’executés la sentència, ha evitat de respondre-hi i de comprometre’s a res. Aquesta setmana, en un acte a Barcelona al costat de la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, deia: “No puc aventurar què passarà. No sé quina és la posició ni oficial ni extraoficial de la Generalitat, no m’ha estat comunicada.”

El joc d’equilibris del govern de Sánchez a Madrid, amb la dependència dels vots d’ERC, fa que vagi amb peus de plom a l’hora de parlar-ne. Més enllà de l’afirmació que les sentències en un estat de dret s’han de complir, no hi ha cap explicació sobre què farà ben bé el seu govern. Perquè, per una altra banda, la pressió d’alguns sectors del PSOE i dels partits de la dreta espanyola també pot condicionar la decisió que acabi prenent l’executiu espanyol, que haurà d’explicar molt bé per què no ha instat l’execució forçosa d’una sentència com aquesta que va orientada a liquidar la immersió en català a les escoles.

L’incident excepcional de nul·litat

I què passaria si finalment el govern espanyol sí que demanés d’executar la sentència? Contra un requeriment del tribunal, el govern encara tindria una eina legal: l’incident excepcional de nul·litat de les actuacions. És un recurs previst en l’article 228 de la llei d’enjudiciament civil espanyola, i és justificat quan la part afectada veu que l’execució de la sentència que li demanen vulneraria drets fonamentals, els que queden recollits en l’article 54.2 de la constitució espanyola, entre els quals el dret de l’educació. És a dir, si el govern espanyol demanés ara que s’apliqués la sentència, la Generalitat podria argumentar que es vulneraria el dret de l’educació perquè demanarien l’execució d’una sentència que es basa en una llei que ells mateixos van canviar i que van aprovar just abans de la publicació de la sentència.

Ara, si hi hagués un acord polític, més o menys públic, més o menys explícit, perquè el govern espanyol no demanés l’execució de la sentència, caldria tenir en compte que en qualsevol moment ho podria fer qualsevol govern espanyol a partir d’ara i fins d’ací a cinc anys, que és el termini que estableix la llei fins que no caduca l’execució de la sentència. Les eleccions espanyoles es faran el novembre del 2023, i el govern que en surti tindria temps de reactivar l’execució de la sentència en el moment que volgués. Si no fos que l’actual govern de Sánchez tanqués processalment el procediment judicial al TSJC, que en desistís, si és que això ho considerés políticament desitjable o sostenible per als seus interessos.

I si uns pares ho demanen?

Encara es podria obrir un altre front, el que segurament impulsaran les entitats unionistes i espanyolistes, amb vincles declarats amb partits com ara Ciutadans, que batallen judicialment contra la immersió en català, i que són responsables de les demandes que han dut a la supressió de la immersió en unes quantes classes d’infantil i primària al Principat. Aquestes entitats pretenen de demanar l’execució forçosa de la sentència si el govern espanyol no ho fes, al·legant que tenen un interès legítim en el procediment judicial. Però el fet que en cap moment no n’hagin estat part impedeix que ho puguin demanar. Segons les fonts jurídiques consultades per VilaWeb, això les invalida des d’un punt de vista processal per a poder-ho fer. Tampoc no ho podrien fer uns pares, perquè tot allò que puguin reclamar només pot tenir a veure amb el seu cas particular, i això ja formaria part d’un nou plet. Com ha anat passant amb aquest degoteig de casos concrets en cursos de diverses escoles de Catalunya on s’ha anat imposant el 25% de castellà per resolució judicial.

Però és clar que la justícia espanyola ha rebregat la legalitat manta vegada, aquests darrers anys, que la sentència mateixa del desembre del 2020 contra la immersió és un disbarat jurídic, perquè entra de ple a fer una cosa que un tribunal del contenciós administratiu no pot fer: invalidar una política pública d’un govern. És per això que en aquest litigi, malgrat la llei, encara pot passar de tot.