10.12.2023 - 21:40
Espanya presidirà demà per darrera vegada la reunió del Consell d’Afers Generals de la Unió Europea. El primer de gener en prendrà el relleu Bèlgica, i el govern espanyol perdrà la capacitat d’influència sobre els ordres del dia de les reunions que ha tingut fins ara i que li ha facilitat de posar sobre la taula la proposta d’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec a la Unió Europea. Una vegada més, els representants dels governs europeus tornaran a tractar demà la reforma del reglament lingüístic, però en la convocatòria hi ha una novetat destacable: la qüestió és programada amb la previsió que en la mateixa reunió es prengui una decisió, i s’avisa als governs que és possible que els demanin que votin.
Així i tot, cal posar-ho en dubte perquè és molt possible que es constati que encara no hi ha la unanimitat necessària i es deixi per a més endavant. Ja va passar al setembre, quan es va portar l’oficialitat a la reunió del Consell d’Afers Generals per primera vegada. Els governs europeus van dir que, si bé estaven oberts a parlar-ne, la qüestió s’havia portat a la reunió amb massa precipitació i que tenien dubtes jurídics, financers i sobre les conseqüències que tindria en unes altres comunitats lingüístiques que es veiessin esperonades a demanar l’oficialitat dels seus idiomes. El govern espanyol va fer un pas enrere i va anunciar que reformularia la proposta i que demanaria un informe financer a la Comissió Europea.
D’aleshores ençà, els governs europeus han repetit a cada reunió que els mancava informació per posicionar-se, però aquesta vegada sí que tenen novetats per a debatre. La setmana passada, la Comissió Europea va fer arribar als governs un càlcul preliminar que estimava que l’oficialitat de cada idioma afegit tindria un cost de 44 milions d’euros cada any, de manera que l’oficialitat de català, l’èuscar i el gallec podria costar 132 milions d’euros l’any. El càlcul es basa en els que van fer per a l’oficialitat de l’irlandès.
Cal tenir en compte que no és l’informe definitiu, que seria molt més exhaustiu, però la Comissió diu que val més la pena esperar que el Consell faci algun pas formal cap a l’oficialitat per preparar-lo. “Quan el Consell tingui una posició formal sobre aquesta qüestió i les autoritats espanyoles hagin indicat el seu enfocament d’un seguit de qüestions, com ara un règim transitori, la Comissió podria proporcionar una declaració financera completa en un procés interinstitucional formal”, diuen a VilaWeb fonts de la Comissió Europea.
Val a dir que el cost de l’oficialitat no hauria de ser fonamental perquè els governs europeus n’aprovin l’oficialitat, atès que el govern espanyol va manifestar la predisposició a assumir-lo. La clau de volta en l’aspecte financer és com es reflectirà aquest compromís negre sobre blanc perquè el govern espanyol hi sigui vinculat per sempre i no se’n desdigui, ni tan sols si el govern passa a mans d’un partit hostil amb el català. Una preocupació que ha estat expressada per algun dels governs europeus.
Els serveis jurídics no veuen sòlida la proposta
Amb la resposta preliminar de la qüestió financera, els dubtes se centren sobretot en l’àmbit jurídic. És a dir, si el català, l’èuscar i el gallec, que no són llengües oficials a tot l’estat espanyol, legalment poden ser oficials a la UE. Els serveis jurídics del Consell de la Unió Europea no han analitzat a fons la qüestió, però sí que han pogut pronunciar-se sobre la proposta de modificació del reglament lingüístic que el govern espanyol es va lliurar al novembre. I no els ha agradat.
El govern espanyol va haver de presentar una nova proposta pels dubtes dels governs que l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec pogués tenir un efecte dòmino i fer que més comunitats lingüístiques ara no reconegudes demanessin de ser oficials. Per descartar-ho, els representants espanyols van voler deixar per escrit l’especificitat del català, l’èuscar i el gallec i van afegir un annex que deia que eren oficials perquè complien sis condicionants: són llengües originàries d’un estat membre; tenen reconeixement constitucional; són llengües de treball al parlament nacional, han estat usades durant almenys deu anys a les institucions de la UE per acords administratius; els tractats s’han traduït a aquestes llengües amb còpia certificada al Consell i ha estat un estat membre qui n’ha demanat l’oficialitat i n’assumirà el cost.
Aquesta nova proposta es va debatre en les reunions preparatòries de la reunió de demà i el servei jurídic del Consell de la Unió Europea va dir que el text no era jurídicament sòlid i que els governs no podien basar-s’hi per explorar la proposta d’oficialitat.
A més, hi ha el precedent desfavorable de l’any 2004, quan el govern espanyol de Zapatero va pretendre de donar al català un estatus de semioficialitat, però el Consell de la UE s’hi va oposar amb l’argument que no podia arribar-hi perquè no era una llengua esmentada als Tractats de la Unió Europea. A conseqüència d’això, la inclusió del català en la política europea va acabar reduïda a uns acords administratius menors pels quals els ciutadans que ho vulguin poden adreçar-se en català a les institucions europees, amb el govern espanyol com a mitjancer, que en tradueix la demanda al castellà i, posteriorment, tradueix al català la resposta donada.
És per això que la Plataforma per la Llengua ha enviat a les delegacions dels diferents estats, també a l’espanyola, un informe jurídic favorable de dos acadèmics europeus: Karen McAuliffe, professora de dret i llengua a la Universitat de Birmingham, i Takis Tridimas, professor de dret europeu al King’s College de Londres i codirector del Centre de Dret Europeu en aquesta institució. Els experts conclouen que la decisió del 2004 no s’ajustava al dret europeu i que va ser causada per motius polítics, però que com que ningú no la va impugnar –el govern espanyol tampoc– és la que es va acabar imposant. A més, no solament donen arguments a favor de la possibilitat que el català, l’èuscar i el gallec puguin ser llengües oficials, sinó també motius jurídics pels quals ho haurien de ser per l’obligatorietat de seguir el principi d’igualtat entre els estats membres i de respectar la diversitat lingüística.
En síntesi, McAuliffe i Tridimas diuen que, si bé el 2004 el debat jurídic va versar sobre si perquè una llengua sigui acceptada com a llengua oficial i de treball ha de ser també una llengua oficial dels tractats de la Unió Europea, no hi ha una base legal explícita en el dret primari de la UE que determini aquesta postura, ja que l’article que tracta les llengües dels tractats i el que regula les llengües oficials i de treball a la Unió Europea tenen naturaleses diferents. Per contra, diuen que el dret europeu deixa força marge de maniobra a la flexibilitat política, i en dóna exemples com que l’anglès és llengua oficial malgrat que constitucionalment no és una llengua de primer ordre –el Regne Unit no té constitució formal, i a Irlanda i Malta està subordinada a l’irlandès i el maltès– o que el Brexit no n’ha afectat la consideració oficial.
A més, donen resposta a un debat clau que ja han posat sobre la taula alguns dels governs europeus: una llengua pot ser oficial a la Unió Europea si no ho és a tot el territori de l’estat que ho demana. La pregunta té sentit perquè fins ara això ha estat així en totes les llengües oficials, però la literalitat del reglament 1/1958 de la Unió Europea hi dóna resposta en l’elecció de la preposició “en” i no “de”, quan parla de “llengües oficials en un o més estats membres” i no de “llengües oficials d’un o més estats membres”. De fet, si hagués dit “d’un o més estats membres” encara hi hauria pogut haver discussió sobre si el català és una llengua oficial de l’estat espanyol o no, però diuen que la fórmula emprada és mostra d’una voluntat inclusiva amb les llengües oficials dels estats membres, independentment de l’expansió territorial de l’oficialitat.
La investidura de Sánchez allunya el fantasma de provar de boicotar-lo amb la negació de l’oficialitat
Els governs europeus són plenament conscients que la petició de fer oficial el català a la Unió Europea venia determinada per la dependència del PSOE als partits independentistes, que també va fer que se’n permetés l’ús al congrés espanyol. Malgrat tot, Junts i ERC van deixar entreveure aviat que no haver aprovat l’oficialitat a temps de la investidura no seria un impediment per a investir Pedro Sánchez. Això alleugeria la pressió al govern espanyol, que en alguns casos ha donat mostres de no ser prou diligent amb aquesta qüestió, però alhora desactivava una eventual conxorxa perquè els governs del PP europeu miressin de donar un cop de mà a Alberto Núñez Feijóo i enfadar els independentistes si remaven contra l’oficialitat.
Amb la investidura superada, el govern espanyol té l’oportunitat de, si persisteix en la demanda, difuminar-ne el vincle amb la política domèstica, una cosa que sempre molesta els altres governs.
Si demà no s’aprova, caldrà veure quin paper tindrà Bèlgica, que tindrà la presidència del Consell de la UE, per mantenir viva la proposta de reforma del reglament lingüístic. La consellera d’Acció Exterior, Meritxell Serret, va dir que s’havien posat en contacte amb el govern belga per acostar posicions i transmetre’ls la necessitat que mantinguessin la reforma com una prioritat. Fins ara, fonts de la representació belga consultades per VilaWeb s’han mostrat sensibles a la reclamació i han fet notar que per ells, que tenen tres idiomes oficials, la diversitat lingüística és important.
